laura!! què n'és de la teva vida???

ens podriem veure algun dia no?? ja diràs!

saps? feia moltíssim que no parava per aquí i amb el teu comentari, m'has animat a tornar a llegir, i potser, qui sap, a escriure.

el poema de j. margarit m'ha agradat molt! gràcies per adjuntar-me'l al comentari!

jo també conec a la kispar fidu, a la gemma, de fet, crec que va ser ella la que em va fer conèixer el web!

també m'ha agrat aquest petit poema teu, totes les metàfores, la seda... i el toc de l'abric final molt guay!

t'aniré llegint!

moooolt tendre, eh?

uuff,... feia mil anys que no passava per aquí! sempre m'hi fas retornar!! jajaj i em fa il·lusió, recordar-ho i tornar a llegir...


llàstima que vaig a mil, sinó ja em tornava a enganxar per aquí hores i hores llegint!! ajjaj a l'estiu a l'estiu que ja ve!!


quan és aquesta bicirelatada? és aviat??
estara molt bé, però no sé si podré.... s'intentarà!!!


apa maca, moltes gràcies per avisar!

suposo que tot bé, no? ja vaig sentir l'altre dia que parlàveu amb la mimi....!!


fins aviat, espero, per sorpresa!

Ostres! Quina enveja! ja em va explicar la gemma (kispar fidu) alguna coseta, i veient el teu escrit, sembla que va ser la canya!!

per cert, t'he enviat algun missatge i algun email.. i no contestes. Encara estàs centrat? (no m'ho crec gaire.. amb carinyo, eh?no t'ho prenguis malament!). Bé, només volia recordar-te allò que dèiem de no deixar tant de temps entre el següent establiment de contacte.. amb paraules més fàcils: aviam si ens veiem algun altre dia no? o com a mínim.. aviam si parlem i tenim xerrades d'aquelles rebels i de gent de lletres...

esperaré a que em diguis alguna cosa.

res més! fins aviat espero

clara

els camins cap a totes les ítaques del nostre cap, cap a tots els objectius que ens marquem s'emprenen cada dia. Cal tenir ganes d'iniciar-los, i fer-ho com dius, només amb el cor, abandonant tota la resta de coses que ens priven de seguir endavant.

dius que la vida et somriurà. Doncs torna-li el somriure; diuen que els somriures, igual que els badalls, s'encomanen.

saps que m'encanta aquest escrit. Ja m'aniré llegint els altres.

petoooons

Clara

i la trobarà, si té esperança i no es dóna mai per vençuda

a veure penseu:
avantguarda,
figures geomètriques,
preocupació per les innovacions tecnològiques(futurisme), llum, brillantor (sol), vers trencat, paraules lliures, espais en blanc... uuuuuhh marta que bo! també l'haurem de comentar a classe aviam que en diu la gent... vés a saber què hi trobem entre totes, pq saps que si li ensenyes a l'Amanda... saps què hi veurà oi?POMES! VERMELL, PASSIÓ, AMOR, SANG...
buuaaaahhh quins records més graciosos!
i el poema molt simpàtic...
bEsOSs!

paraules, paraules encisadores, dolces, tendres i suaus li surten dels llavis.
I el mires embadalida, i creus que és un somni, però feliç, veient que ocorre realment somrius, ho deixes tot per a ell, per a la seva dolçor, per a les paraules que li omplen la boca. Per al teu poeta... ingenuament et deixes portar pels rius de l'amor i et lliures a l'estimat.

I si més tard descobreixes tota la veritat disfressada per paraules, tot aquella veritat que s'amagava rera els seus ulls que semblaven sincers...l'engany que no vas saber descobrir...tota tu et desmorones, tot sembla perdre sentit, tot calla, tot et confón... i et trobes perduda, sense res on agafar-te, sense riures ni paraules ni mirades que no et smeblin enganyoses...
i plores per dins

uala!!! m'agradat moltissim en serio, és molt graciós perquè podria ser tan perfectament real...
molt bo, molt bo.
petons!
clara

també sempre he trobat divertit imaginar-me la vida de les persones. Però d'una altra manera. Ho faig amb la gent que trobo pel carrer, la majoria caminant ràpid sense tenir cap mena de pressa i sense fixar-se en res (societat de l'estrés!) doncs això. I començo a pensar: on deu anar, d'on deu venir, com són els seus pares o fills, o néts, què pensa ara, què espera de la vida, com és la seva cuotidianitat...
però després la persona desapareix rera la multitud o al final d'aquell carrer solitari i aquestes idees es desfan unint-se a d'altres de nous personatges que més tard també oblidaràs... és curiós pensar això, que de la gran quantitat de gent uqe veus pel carrer, no en recordaras cap a no ser que el vegis moltes més vegades... curiós.

uaf, m'ancanta.
és impressionant com tan sols uns pocs versos poden significar tantes coses!

seguiré llegint-te (olé x fi ho sé escriure.. jaja vaig haver d preguntar-ho a una professora com s'escribia.. tenia un lio i ho escribia: llegin-te o lleginte... jeje res! paranoies)

o senzillament sentir-me curull d'experiencies. però, espero pel bé dels teus lectors, que no hagis tocat mai proutes paraules ni que tampoc perdis l'afany de trobar un raconet per encabir-les dintre els teus sentits.

intens.. i tan! i tal com l'expresses en primera persona, decribint tot el que pensa, el que sent... és impressionant com, tot i essent tan lluny de ttrobar-me en una situació semblant, se'm fa tan propera, gràcies a la màgia de les teves paraules...
és impactant el tema, ja ho has dit tu, i ajudat d'aquests ambients, encara més.
espero k continuis escribint per aquí i ... recordo la teva luss...
haurem d'escriure algun relat d'això! jajaj UN BESOOO!!

ho vaig posar de nick un dia. Un d'aquells dies que et trobes perdut en un punt insegur de la vida, d'aquells en què descobreixes mil camins davant teu i per més que miris, pensis i reflexionis no saps què fer. Llavors és quan penses que fins ara tot ha estat fàcil, que semblava que hi hagués un camí traçat per a tu, i tu et limitaves a seguir-lo. I és quan et trobes en aquests moments que veus que depèn del què triis seguiràs un camí o un altre, i que aquest camí a triar és essencial per a resta de vida que seguirà darrere.
Pensant això et desfàs, mires enrere, al voltant, als amics... mires a tot arreu i res sembla donar-te la resposta. I és que potser en la vida el què importa no és el que fas i deixes de fer, el què esculls i el què deixes enrere... potser no. Potser posseïr la clau de vida és saber trobar el diamant, allò lluminós de cada instant.

m'encanta la metàfora. La imatge.
Un vent que pot amb tu, que fa que el segueixis lliurement, però al mateix temps rendin-te a ell.
Els llençols sense vent són solitaris, els falta allò que fa notar la vida per dins, que fa viure somrient.

I quan arriba la nostàlgia i ho emmara tot de pluja de tristesa, només cal esperar que els estels xiuxiuejin als núvols i el cel faci retornar el mateix o un altre vent suau que ompli la vida de perfums de colors, de somnis...