Joana i Cia (Parents i altres delictes televisats I - V)

JOANA i Cia
(de la série Parents i altres delictes televisats I - V)
I
(Sona de fons la sintonia d'un programa informatiu de ràdio)
Veu en off: Avui el president ha inagurat la nova presó de dones de la Ciutat de l'Est. Aquesta presó, situada fora dels límits de la ciutat, és el resultat de les noves inversions en el camp penitenciari. Els experts asseguren que és una de les més segures i complexes de l'estat. Disposa de noves cel.les equipades d'un modern sistema d'alarma i seguretat...
(Apareixen un càmara i una periodista. Travessen la presó tot rondinant)
Càmara: (lamentant-se) Per què jo que vaig ser un dels millors de la meva promoció haig de fer aquest coi de feina! Qui ho hauria dit que acabaria filmant aquests reportatges!
Periodista: (molesta) Calla i treballa!
Càmara: Per què sempre em toca a mi?
Periodista: Hauries d'estar content de treballar al meu costat!
Hauries d'estar content de treballar amb una professional prestigiosa com jo!
Càmara: Prestigi? Els teus programes no són gaire prestigiosos.
Periodista:(amb menyspreu) No els entens.
Càmara: Són pura deixalla!
Periodista: Calla d'una vegada!
Càmara: Sempre igual!
Periodista: Si estàs cansat...li dius al director que et canviï de programa. I ara, anem per feina.
Càmara: Preparada? Un, dos, tres i gravant!
(S'encen un focus i apareix una noia asseguda en un banc.El càmara comença a filmar i la periodista comença a parlar)
Periodista: Benvinguts a una nova edició de 'Línea setecientos' d'Antena 4. Avui ens hem desplaçat cap a la nova presó de dones de la Ciutat de l'Est. Tot seguit coneixerem un cas molt particular. El cas de la Joana Pruneda Avilés. (S'apropa a la noia)
Joana: No vull moltes preguntes.
Periodista: Bon dia senyoreta Pruneda!
Càmara: Senyoreta? Si sembla una qualsevol!
Periodista: Calla i filma! (a la noia) Oi que vostè és la filla gran de la coneguda artista desaperaguda Núria Pruneda?
Joana: Exacte.
Periodista: Volem que ens expliqui el seu cas.
Joana: És molt llarg.
Periodista: Tenim tot el temps del món...vostè és l'estrella del programa 128.
Joana: Facin les quatre preguntes de rigor i marxin.
Càmara: (a la periodista) Ho veus? Ja et vaig dir que no surtiria bé i que et donaria carabassa.
Periodista: No em facis pujar la mosca el nas! (a la noia) Li donc la paraula que serem ràpids i que no incidirem en els detalls més morbosos.
Càmara: (riure sarcàstic) Ha, ha, ha!
Periodista: Prou! Calla i fes la teva feina!
Joana: No tinc tot el dia. M'avisaran per anar a dinar.
Periodista: Avui coneixerem el cas de Joana Pruneda Avilés, filla de Núria Pruneda. Tan mare com filla tenen un passat una mica fosc. Volem descobrir algún aspecte més de la seva història. Algún aspecte que ens ajudi a entendre la seva situació actual.
Joana: Menys rotllo, si us plau.
Periodista: Quins records en tens de la teva infantesa?
Joana: No gaire bons.
Periodista: Però el teu pare era un banquer, oi?
Joana: Sí, és cert, tenia una bona feina. Tenia un origen benestant. Al principi vivíem bé.
Periodista: I de la teva mare, quin record en tens?
Joana: Uf! Difícil! És una història difícil.
Periodista: Per què no ens l'expliques?
Càmara: Vinga! No et passis! Has dit que no incidiries en el passat.
Periodista: (al càmara) Tu calla! La teva mare no es deia Pruneda,oi?

Joana: No, és cert. En realitat es deia Avilés i provenia d'una família humil. La seva formació artística prové dels teatres de barri, dels llocs més humils.
Periodista: I com es varen conèixer amb el teu pare?
Joana: El meu pare, de jove, rondava molt aquests cafè-teatres de barri. Una nit, després d'un passi la va conèixer, es varen enamorar i el meu pare, fascinat per ella, va voler promocionar-la i convertir-se en el seu manàger.
Periodista: I per això es va canviar de cognom?
Joana: Exacte. Volia abandonar el seu passat trist i humil, representat pel cognom Avilés i volia triomfar amb la seva nova vida, amb el cognom Pruneda.
Periodista: I les coses no li varen anar del tot malament, oi?
Joana: Al contrari, es va fer famosa, va guanyar més diners que mai i va guanyar prestigi i varen viure feliços.
Periodista: I després?
Joana: Vaig néixer jo.
Periodista: I això que té de dolent?
Joana: Va ser l'inici del seu fracàs.
Càmara: Sí, home! Un embaràs?
Joana: I després en va venir un altre, i un altre i un altre...
Periodista: En total sis, oi?
Joana: Exacte. Sis. Tenia cinc germans.
Periodista: Tenia?
Joana: Després de tants embarasos ma mare havia empitjorat molt. Ningú la contractava. S'havia engreixat molt i ja no cantava tan bé com abans.
Periodista: I què va passar?
Joana: Va començar l'infern.
Periodista: Per què?
Joana: El meu pare bevia. La meva mare era un fracàs. Havien d'alimentar sis boques. Els pares del meu pare, els meus avis el pressionaven molt. Vivia un infern i ens va deixar.

(La periodista i el càmara queden molt tallats. Després d'un silenci tens, la periodista intenta continuar)
Periodista: I és cert que la seva mare els va deixar?
Joana:(trista) Sí. És cert.
Periodista: I per què ho va fer?
Joana: Patia molt. No tenia calers. Vivíem malament. S'estimava molt mon pare. No suportava la idea de viure sense ell i va decidir anar-lo a buscar.
Periodista: A on?
Joana: No ho sé.
Periodista: I vostè? I els seus germans?
Joana: Em sembla que estic xerrant massa.
Periodista: Continuï...
Càmara: No veus que la noia no vol!
Periodista: Continuï si us plau...
Joana: La meva mare ens estimava però també estimava el meu pare i davant tal dilema va optar per marxar.
Periodista: I qui es va fer càrrec de vostès?
Joana: Els meus avis. Els pares del meu pare. Els pares de la meva mare ja eren morts.
Periodista: I que va passar?
Joana: Estaven dolguts. Sempre ho havien estat! Que el seu únic i estimat fill es casés amb una qualsevol els va fer molt de mal. Per ells havia deshonrat la seva família. Estaven avergonyits del seu fill i més ho van estar quan el seu únic fill va fugir i va deixar sis criatures per cuidar. Volien salvar els errors del seu fill i es van fer càrrec de la custòdia.
Periodista: Però va passar alguna cosa més, oi?
Joana: Va aparèixer una germana de ma mare, la tia Lola. Ella també volia la custòdia.
Periodista: I al final qui es va fer càrrec de vostès?
Joana: El jutge va dictaminar que tan la meva tia com els meus avis tots tenien raons de pes per cuidar-nos i ens varen separar.

Càmara: Què?
Periodista: Com?
Joana: Com si fossim mercaderies es varen repartir la canalla. Els meus avis es varen fer càrrec de mi i dos germans més i la tia es va fer càrrec dels altres tres. Teoricament, de tant en tant ens reuníem tots i passàvem caps de setmana junts però més endavant les trobades foren més espaiades i cada cop més distants fins arribar a perdre el contacte.
Periodista: No es varen morir els teus avis?
Joana: Sí, es varen morir i una germana de mon pare es va fer càrrec de nosaltres. Bàsicament es va fer càrrec d'en Santi, d'en Santiago que era molt petit.
Periodista: I tu? I el teu germà?
Joana: Vàrem ingressar a dues escoles privades. Estàvem internats. A l'internat vaig fer cant i música i dansa...Volia ser com ma mare! Volia ser una artista! Sóc un fracàs.
(Joana sembla com si recordés una cosa que va passar fa molt de temps. La seva mirada es torna trista i cansada. Es fa un llarg silenci)
Càmara: (a la periodista) Em sembla que la noia està cansada.
Val més que la deixem estar. Marxem! Ja tornarem un altre dia.
Tot plegat és patètic! Pitjor que un 'culebrón'!
Periodista: No n'hi pensar-ho! El fil de la història està en el moment més interesant!
Joana: Val més que ho deixem. No sé perquè els hi explico tantes coses.
Periodista: No! I ara! No ho podem tallar! No podem deixar el reportatge a la meitat!
Joana: Quan el meu germà Enric i jo vàrem tornar de l'internat va succeir una cosa molt bèstia.
Periodista: Què? Què?
Joana: L'Enric, en Santiago i jo teníem l'esperança que tard o d'hora podríem refer el contacte amb la tia Lola. Llavors la varen detenir. L'acusaven de traficar roba de segona mà, joies, electrodomèstics...què sé jo!
Càmara: Ja veus! Però si això ho fa molta gent!
Periodista: Calla!
Joana: El pitjor del cas és que la tia Lola va anar a la presó i els altres tres germans meus varen anar a parar a Protecció de Menors.
Periodista: I la família del teu pare no va poder fer res per aconseguir la custòdia? No tenia molts diners?
Joana: Entre advocats i no advocats la fortuna familiar havia fet figa. La meva tia paterna estava arruïnada. Volia la custòdia dels altres tres germans i no va poder conseguir res. Tants disgustos li varen provocar un infart i va morir.
Càmara: Un altre!
Joana: Sí, un altre mort. Sense avis, ni pares, amb una tia a la presó, amb tres germans lluny de mi i tota sola vaig fer-me càrrec del meu germà petit.
Periodista: I l'Enric?
Joana: L'Enric? L'Enric vés a saber on para!
Amb els pocs diners que ens quedàvem va posar-se a estudiar. Va estudiar Empresarials i després va marxar als Estats Units per estudiar un màster de no sé què...el molt bandarra no es privava de res. No era conscient de la situació que vivíem. Em va deixar sola amb en Santi. Volia oblidar el passat com tots i després d'Estats Units no va tornar amb mi. M'enviava unes rídicules cartes dient que tot li anava molt bé i que era feliç treballant a una gran multinacional...Fa poc em vaig assabentar que treballa aprop d'aquí. Vés a saber si és veritat. Em sento sola i no puc fer res. L'Enric? Vés a saber on para!
(I dit això apaguen els focus. El càmara segueix filmant)
Periodista: Has dit que tenies una germana, oi?
Joana: Sí, exacte.
Periodista: I què en saps?
Joana: No ho sé. La Maria Lluïsa era molt bona nena i treballadora. Estic segura que mai li ha faltat feina i segurament deu anar tirant.




Periodista: I dels altres germans?

Joana: Eren molt entremeliats. Els pocs cops que ens veiem en Pau es passava la vida fent el pallaso i en Xavier no parava de fer gamberrades.
Periodista: I té alguna idea del que deuen fer?
Càmara: Vinga, dona, para...no ho veus que està ben desconcertada? Ni que fos una endevina!
Joana: No sé pas que deuen fer...ja m'agradaria tenir la certesa que tots estan bé i que no tenen cap problema.
Periodista: Té alguna idea d'on deuen ser?
Joana: Vés a saber on paren!
Càmara: Marxem?
Periodista: Marxem.

II
(Davant d'un teatre. La periodista i el càmara esperen la sortida del director, acusat de pressumpte frau)
Càmara: Això és massa! No sé si ho aguantaré! El reportatge de la tal Joana; un altre reportatge del rodatge de la peli de la tal Margarita Abad aquesta i ara, a sobre, hem de fer un reportatge d'aquest antre de teatre de segona. M'explotes més que una ETT!
Periodista: Calla i filma que entra el Director.
(Apareix el Director del local)
Director local: Qui són vostès? Què volen?
Periodista: És cert que no paga els treballadors? És cert que han desaperagut diners de la taquilla?
Director local: Fora! Fora! Fora! Fotin el camp o cridaré la policia!
Càmara: Crec que no en treurem res d'aquest cas. Jo em centraria més amb el cas de la tal Joana.
Periodista: Tu sempre tant optimista. D'acord. Potser hauríem de tornar a la presó.
(El càmara i la periodista marxen)



III
(Tornem a ser a la presó de dones de la Ciutat de l'Est. La periodista està apunt de finalitzar l'entrevista)
Periodista: I que va fer quan es va quedar sola sense ningú?
Joana: Vaig decidir començar una nova vida. Però no m'en surto, no me n'he sortit. Tenia la sensació que podia fer el que volgués ja que ningú, ni pares, ni avis, ni parents ni germans; ningú podia controlar la meva vida i ningú depenia de mi i jo tampoc depenia de ningú.
Periodista: I de què treballava per guanyar-se la vida?
Joana: Primer estava en una empresa de missatgera, després vaig estar en una pizzeria com a repartidora...en fi, cobrava el meu petit sou i ja estava contenta. No demanava més a la vida. De nit, sortia per divertir-me, però també per oblidar el meu passat.
Sortia amb un munt de gent nova i diferent. Començava a oblidar el meu passat i em sentia feliç. Començava a tenir allò que no havia tingut mai, una vida estable amb casa, feina i novio.
Periodista: Però, pel que veig va durar poc aquesta estabilitat, oi?
Joana: Massa poc. El meu novio em va deixar i em sentia desgraciada. Aquella nit volia oblidar i no sentir res. Per aquest motiu vaig entrar el primer antre de bar que vaig trobar i vaig començar a beure sense parar. Vaig sortir del local una mica marejada. Volia vomitar però no podia. En comptes d'agafar un taxi, no sé perquè vaig agafar el cotxe i vaig començar a córrer i vaig perdre el control.
Periodista: I?
Joana: I res. No m'enrecordo de res. Em vaig despertar a l'hospital i després que em donguessin d'alta, la policia de trànsit em va culpar de ser una de les causants dels accidents en cadena de la carretera.
Periodista: Hi va haver morts?
Joana: No, per sort. Ferits, uns quants ferits amb lesions bastant greus. El jutge del cas em va posar una multa molt grossa. Em va dir que si no podia pagar la fiança m'hauria d'estar un temps a la presó pagant el meu error. En aquesta ciutat la llei és molt dura i a la mínima posen a la gent a la presó.


Càmara: Vaja, vaja...Valga'm Déu! Tan de rotllo de sí això o això altre per explicar-nos que està a la presó per conducció temerària, borratxera, danys públics i per ser la detonant d'una cadena d'accidents.
Periodista: (al càmara) Tanca la boca! (a la noia) Ens agradaria saber si has tornat a veure algún dels teus familiars...
Joana: Fa molt de temps que no en sé res d'ells. Així aprofito l'avinentesa de que si algún dels meus germans veu aquest reportatge que vingui a veure'm a la presó de dones de la Ciutat de l'Est.
Periodista: Bé, Joana, ara et preguntàrem alguns detalls més de la teva vida a la presó...
Càmara: (fart) Voldràs dir preguntaràs, oi? Què n'ets de falsa!
Li has donat la teva paraula que no incidiries en gaires detallets. I has aprofitat la mínima ocasió per fer safareig de la seva vida familiar, per explotar la vida i miracles del passat d'aquesta pobre noia i a sobre tens la barra de dir que et falten detallets? Pots estar orgullosa que aquesta noia t'ho ha explicat tot! Massa que t'ha explicat! No t'ho mereixes!
Periodista: Tu mateix em vas insistir que tornessim a aquesta presó per acabar l'entrevista de la Joana…
Càmara: Vaig insistir en aquest fet ja que cal tenir un reportatge acabat pel programa de la setmana que ve i al pas que anàvem no teníem res acabat…
Periodista: Que vols dir que no sé acabar la feina? Que sóc una mala professional?
Càmara: Això jo no ho he dit!
Periodista: Crec que el reportatge de la Joana serà un gran reportatge!
Càmara: Quin gran reportatge! Quin gran programa! No puc suportar més el to d'aquesta entrevista. Ho sento. És superior a mi. Què et surti bé el programa. Marxo! Adéu!
(La periodista s'ha quedat amb cara d'estupefacció. No ha tingut temps de reaccionar. La càmara s'ha quedat davant de la periodista.)
Periodista: Quin personal! Ningú m'havia deixat així. I ara què faré? I ara, què? Déu meu! Quin desastre! Sóc una mala professional! M'hauria d'haver informat abans de quin càmara m'acompanyava.
Joana: (que no entén res) Calli, dona, calli!
Vinga, no es posi així! No plori! Jo li he explicat els meus problemes i misèries; expliqui'm els seus...



Periodista: Bé, de fet, jo no volia ser periodista.
Joana: (seguint-li la corrent) Ah, no?
Periodista: Jo volia ser directora de cine. El que passa és que ho vaig haver de deixar perquè sóc una inútil dirigint i una inútil manipulant una càmara...
Joana: Què diu ara!
Periodista: I tant! I tant! (Segueixen xerrant durant molta estona)
IV
(Presó de dones de la Ciutat de l'Est. La Joana i la periodista veuen una ampolla de crema de whisky. Estan una mica contentes.)
Periodista: Saps una cosa Joana? M'hi vaig haver d'esforçar molt per acabar la carrera. Després vaig entrar a treballar a diverses televisions i ràdios locals. Un productor d'Antena 4 es va assabentar que els meus programes tenien molt èxit. Em va preguntar si em faria il.lusió treballar per la seva empresa i li vaig dir que sí. I ara t'he entrevistat a tu i espero que el programa 128 sigui un èxit.
Joana: Quina història tan fascinant la teva!
Periodista: No diguis tonteries! La teva història si que és una història fascinant, tot i que, lamentablement plena d'infortunis. (comença agafar-li el singlot) Infortunis? Fortuna? Quines paraules més estranyes! A què sí? Amaga l'ampolla perquè si ve un guàrdia...(Amaguen l'ampolla I apareix un guàrdia)
Guàrdia:(fred) Senyoreta periodista, l'estona per fer l'entrevista s'ha acabat. Si ve amb mi l'acompanyaré a la sortida.(La periodista agafa la càmara.El guàrdia abans de marxar a Joana) Té una altre visita. És un home.
Joana: Un home?
Guàrdia: Afirma que és el seu germà.
Joana: (confosa) Quin dels meus germans?
(El guàrdia marxa amb la periodista. La Joana es queda sola)


V
(Presó de dones de la Ciutat de l'Est. Apareix correns en Santiago i la Joana en veure'l s'abraça ràpidament)
Joana: Quina il.lusió! Però si tu ets...ets...ets en Santi!
Santiago: Sabia que tard o d'hora et trobaria.
Joana: No m'ho puc creure estàs fet tot un home! (L'observa de dalt a baix) Per la pinta que fas no es pot dir que la vida t'hagi anat malament.
Santiago: No em puc queixar. Vaig acabar els estudis de criminologia i ara estic investigant un cas de robatori a les Industries Capsules Est.
Joana: M'alegro que et vagin bé les coses. Jo no puc dir el mateix.
Santiago: No t'amoïnis! He revisat el teu cas. Aquella nit vas conduir temeràriament però tu no ets la causant d'aquells accidents. L'advocat i jo tenim proves que just darrera teu aquella nit hi havia un altre cotxe que va ser el causant de tot.
Joana: Quin pes que em treus del damunt. Em reconforta que em diguis això.
Santiago: Sé que ets innocent i faré tot el possible per treure't d'aquí. T'ho prometo! Haig de marxar. Adéu.
(La Joana es queda sola i trista. Treu l'ampolla que havia amagat i se la mira)
Joana: Innocent? Potser sí que sóc innocent però ningú em podrà treure el pes de la culpa que arrossego fa tants anys. Els meus parents són només estranys i el meu passat és només porqueria perfecte per la televisió. Advocats? Potser amb el que em paguin del reportatge els podré pagar. Tots tenim un preu. La culpa té un preu. La innocència té un preu.
(Beu un glop de l'ampolla i la llença contra la paret.)
Què estic fent? M'estic tornant boja?