Inici i Comiat d'una Rosa que fuig... (Quaderns d'en Tim i la Rosa I)

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

Aquella notícia l'havia trasbalsada. Justament el dia que deixava enrera el seu poble,
el seu estimat i odiat poble de segona. Era un dia com un altre de mitjans de juliol. El sol animava la gent a refrescar-se a les platges. I la Rosalia no estava per platges. Tot el contrari. El tancament de la fàbrica l'havia transformada. Ja no era una noia alegre com abans. Sí, sí, una noia, perquè a la seva edat i encara li deien noia. Havia estat treballant nit i dia, els seus últims vint-i-cinc anys en aquella empresa, perquè ara, als quaranta anys la fotessin fora. On aniria? I a més a més, a la seva edat i sense gaires estudis. Només veia la possibilitat de marxar i anar-se'n a Barcelona. Vendre's el pis i anar-se'n. Si fos per ella marxaria ben lluny; si tingués calers…Ai, els calers, calerons! La mare que els va fotre! La vida l'havia condemnat a ser una mestresseta treballadora viuda i verge.
Viuda i verge? Com s'entén això?
És molt fàcil. La seva nit de nuvis fou la més patètica de totes. No sabien res. Ningú els hi havia explicat res. Estaven tan cohibits un davant l'altre que decidíren beure una miqueta de cava i copa rera copa s'anaren despullant però en el moment clau no va haver-hi més clau que una mona més grossa que totes les mones de Pasqua juntes. I el dia següent s'aixecaren amb ressaca i no sabien si havien de riure o plorar. I el nou maridet que li anava més el mam que el sexe, el dia següent va anar a treballar. Perquè aquella nit suposadament boja de nuvis l'havien passat al dormitori de la seva nova i dolça llar i ,de llunes de mel, res de res. L'única mel que hi havia era un potet ple de teranyines del rebost. I el nou maridet feia de paleta i era molt xul·lo i de tant xul·lo que era que no va pendre cap precaució al pujar a la bastida i el molt xul·lo i borratxo es va matar.
En fi, suposo que deuria ser habitual en una època on no existien les campanyes de riscos laborals. I la Rosalia es va posar a treballar a la fàbrica fins el dia d'avui que havia sentit aquella maleïda i esgarrifosa notícia:
"Avui, de bon matí, el jutge de guàrdia de Mataró ha aixecat el cos d'un turista alemany. L'Ajuntament de Calella ha manifestat la seva preocupació per la mala imatge que això pot provocar en el turisme."



I la Rosalia primer no li va donar gaire importància, fins que va escoltar el següent comentari :
"Segons fonts oficials, el cos l'ha trobat una empleada de l'Hotel Cincfonts. L'empleada havia de realitzar el servei corresponent d'habitacions i s'ha trobat el cadàver a l'habitació número tretze de la planta tretze mentre esmorzava i anava només tapat amb una simple i rídicula tovallola de bany."
Pobre home! , va pensar la Rosalia, mort en pilotes i amb un crossaint a la boca. I es que avui en dia els psicopàtes ja no respecten ni les menjades.
I després d'escoltar la fatal noticía, la Rosalia va agafar les maletes i va exclamar ben fort "bon vent i barcanova!"
A les estones lliures de tots aquells anys amargs els havia dedicat a escriure versos.
La gent més pròxima a ella li deien que eren de baix pressupost. Per què en el moment de marxar no podia reprimir una mirada trista? El seu poble havia caigut en picat.
Els bons temps havien passat a millor vida. I la seva afició a poetessa l'havia dut a guanyar un segon premi dels jocs florals del Casinet. Aquell triomf va ser una gran alegria en la seva mediocre i rutinària vida. I ara recordava el nom i els versos d'aquell triomfal poema…Al poble que cau…
Llença'm un somriure per enterrar les penes.
Llença'm un poc d'optimisme
per creure'm ciutadana
d'aquest tros de món.
Fa tan de temps que has caigut,
que els intents per refer-te
són útils cops
per no creure'ns morts.
Quan va escriure aquells versos, els va escriure per lluitar contra l'alienació creixent de la seva vida. Ella, com molts dels seus veïns només vivien per la feina, i només semblava que poguessin canviar el to, durant les festes, com les festes majors, on els quatre voluntaris de sempre, intentaven no perdre l'esperit d'uns temps, on la germanor i el companyonia havien regnat amb força. Per això, ella s'adonava que tot s'acabava en el seu poble, perquè tot té un principi i un final, tot és un cicle, que si no es renova, es mor.


Hi ha gent que lluita
per dinamitzar les teves festes.
Hi ha gent que encara creu
en el teu nom: fragància, perfum, colònia…
Tens més olors a passat
que no pas a un futur prometedor.
Al poble que cau i recau;
al poble que decau,
li dedico aquest poema:
ple de sinceritat, absent de pena.
Sí, pena era el que s'emportava en aquell moment. La pena de creure que havia viscut en un món que l'havia tractada injustament.
Llença'm un somriure
per oblidar les disputes
que surten de les boques
dels veïns més ploms.
Sigues realista
i adona't que mai més
tornaràs a ser el que eres,
no sé que esperes
de la gent que ja t'ho ha donat tot.
Sí, és cert. La gent havia controlat molt la seva vida, la seva patètica vida de viuda grisa i desemperada. Ja se sap, això en els pobles és habitual, qui més qui menys comenta, xerra, i al final se sap tot. Potser per això mai es va aventurar a començar una nova vida, per por al que diran. En els pobles petits són quatre els que penquen, quatre els que xerren i molts els que callen.
El desànim havia omplert la vida de molta gent. I potser inconscientment també havia omplert aquests ridículs versos. La Rosalia sabia que a la llarga el seu poble se'n sortiria i tornaria a ser un gran poble. Potser perquè a la llarga hi tornaria haver-hi feina, famílies, botigues, escoles, criatures i vida.
Fa tan de temps que has caigut
que els intents per aixecar-te
a vegades no són tan fàcils
com molts desitjarien…
Però quan s'està en un pou com el teu
no és fàcil buscar una sortida.
I el ritme que es respira en el teu cor
és tranquil, tant de nit com de dia.
I la gent que et visita
s'enlluernen amb alegria
quan la tranquil·litat i l'harmonia
els fan oblidar la tensa urbe i la contaminació.
S'enlluernen per l'església,
pels monuments, carrers i bellesa
que es troben en el teu interior.
Reconeix que aquests últims versos li havien quedat una mica cursis. Però sobretot li agradava el vers que parla de la urbe. Ella no sabia que carai era això de la urbe i no ho va saber fins que el setciències del seu veí, que va guanyar el primer premi de poesia el mateix any amb el poema "Urbi et orbe" li ho va explicar i li va regalar un diccionari de llatí. No sabia de què carai li podia ser útil un diccionari d'una llengua morta, però li feia gràcia, li agradava tenir-lo, la feia sentir més culta.
Passegen pels teus boscos
i no s'adonen que els vells rostres
d'alguns veïns són foscos
per la melangia, passivitat i aïllament
que es respira en el teu interior.
I era cert. Els vells del poble eren el doble de vells. Semblava que després de la fàbrica tot s'hagués acabat i res pogués animar-los. Semblava com si només esperessin la mort asseguts tot el dia en aquell antre de bar que era la cafeteria del Casinet. Els vells del poble de la Rosalia no coneixien això de les excursions, ni de l'Imserso, ni dels casals;
només coneixien els records que s'amuntaguen tristos en les seves vides.


I es que fa tan de temps
que has recaigut,
des que es tancà la fàbrica,
comerços, botigues i amb ràbia
t'endinsàres pels camins de la decadència
i la gent espera amb paciència
que s'acabin les reformes
que a vegades van a poc a poc.
Quina gràcia!, pensava la Rosalia. Ara que marxava del coi de poble, ara arreglarien l'asfalt dels carrers, l'enllumenat públic, el clavegueram i fins i tot hi portarien el gas.

Sempre pensa que hauria passat si haguessin arreglat abans el seu poble, si l'haguessin potenciat turísticament com una tranquil·la vila de segones residències, que hauria passat si haguessin construït un hotel…Vindrien turistes? Vindrien tot tipus de turistes i caldria més vigilància i potser, potser fins i tot apareixeria un cadàver com el de la notícia, despullat i sense esmorçar, el pobre! I qui sap, potser apareixerien detectius com els de les pel·lícules i en coneixeria un…no, no, això no pot ser! Només passa a les pel·lícules! Totes aquestes especulacions li venien al cap camí de l'estació d'autobusos.
Bé, ara ve el tros més melodramàtic de tots. La Rosalia pensa: "no sé què carai em vaig fotre per escriure això…m'estimo el meu poble, però…"
I és que no és fàcil
circular per les teves venes,
desitjar viure per sempre més
a les teves artèries
quan el futur és fosc.
I és que no és fàcil
lluitar pel teu nom
quan no hi ha incentius,
ni ganes ni esforç.
Al poble que ha caigut
i espera aixecar-se
li dedico aquest poema,
ple de
sinceritat i esperança,
absent de pena i recança.
I finalment, abans de pujar a l'autobús, va mirar per últim cop el seu estimat-odiat poble i li vingueren tot un munt de records i aquest dos últims versos:
Llença'm un somriure,
però llença-me'l ja!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77745 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!