Infart de miocardi

Els desenamorats són fàcils d'identificar. Viuen d'esma, sense ganes, sense forces. No és un estat de depressió ni de desànims: més aviat és un estat de pèrdua del sentit de bellesa. Un desenamorat és algú incapaç de sentir-se entusiasmat per qualsevol cosa o persona. Ha perdut la capacitat de sacrificar-se pels seus objectius, car li sembla que l'acompliment d'aquests no li aportarà res. I sense sacrifici, no pot obtenir cap satisfacció d'allò que fa i s'estanca, cada vegada més, en un cicle que només alimenta la lletjor que ell observa al món que l'envolta. Perquè el desenamorat té la balança desequilibrada: pot veure, analitzar i sospesar aquelles coses negatives -una guerra, la crisi de la societat, un company pesat que el molesta, les accions egoistes que veu cada dia- però és incapaç de trobar cap valor a les positives -l'amor, el plaer de les coses ben fetes, l'escalfor del sol, el caliu de qualsevol contacte humà.
En definitiva, treu un balanç negatiu de cada experiència que viu, fet que encara l'estanca més en el seu estat de desamor.

Arribats a aquest punt, però, el desenamorat pot arribar a sentir menyspreu fins i tot per si mateix, pel món on viu -que no és altre l'escollit per ell, ja que ell l'ha construït al seu voltant.

I què ha de fer? Què haig de fer? Si ningú em pot retornar al meu estat anterior... He demanat ajuda, he intentat canviar els dies per viure millor: ser més feliç. I he notat alguna millora temporal. Però quan el destí torna a fer trontollar els meus fonaments, tot allò que recentment em donava sentit deixa de ser vàlid, de ser bell. Deixa de ser una raó per tirar endavant, per sentir amor, o passió, o entusiasme per quelcom. I només em resta una mena de sensació d'engany, com si -des de sempre- els motors de la meva vida haguessin estat mentides, farses que tard o d'hora estic condemnat a desemmascarar per caure de nou a un estat de desamor: un cor buit incapaç de bategar si la sang no l'alimenta també a ell. Com un infart de miocardi.