El mon s'ha tornat boig -almenys per un instant

Un relat de: drocera

"Quina trista existència, la d'aquells que es veuen obligats a passar-se-la seguint els tortuosos camins de la solitud. Empesos per la força de la vida, busquen i busquen, però només saben trobar companyia en l'adusta solitud, l'única companya que s'atreveix a passar llargues estones amb aquests pobres..."

Vaig arrugar el paper, mig enutjat i mig decebut pel mal resultat d'aquell primer intent, i el vaig llençar amb força, allunyant-lo de mi. Va caure al fred terra, un metre enllà, recordant-me que no em podia desfer ni tan sols d'aquell absurd garbuix de paraules, aquell petit inici de text que per a mi ara representava un fracàs, puix no m'havia satisfet el caire i la forma que prenia. Però no me'n podia desfer, el meu fracàs estava allí, amb mi, empresonat. Atrapats tots dos -jo i fracàs- a no poder respirar, separar-nos, prendre camins diferents. Ni tan sols prendre camins: quiets, compartint dos escassos metres quadrats de terra. Un terra fred i incòmode.

Vaig mirar el mòbil. Encara sense cobertura. No entenc perquè em vaig comprar aquest model tan senzill. Suposo que el preu va ser decisiu. Però en aquell moment en vaig pagar el preu, un preu força més car. Bé, tampoc sé si un altre mòbil hagués captat senyal en aquelles condicions, permetent-me contactar amb el món exterior tot accelerant el rescat. En tot cas, allí dins tancat, no pensava que un altre mòbil millor podria no tenir tampoc cobertura: al contrari, em feia mala sang pensant en l'estupidesa que representava estalviar-se quatre euros i, en canvi, no poder trucar en un moment decisiu com aquell.

El mòbil, completament inútil per a la seva tasca, canviava de rol per un moment, i m'avisava que eren vora les dotze de la nit. Tot el món estava boig, en aquell precís instant. Bé, tot el món no. Una vint-i-quatrena part, més o menys. La part que coincidia amb la meva franja horària. La part, per tant, que celebrava el cap d'any, l'entrada a un any nou, molt pròsper i prometedor, ple de nous propòsits i molta, molta sort per provenir. Jo, en canvi, estava allí, atrapat en un ascensor, sense contacte amb el món exterior, sense ningú preocupant-se per mi. Sense ningú, en definitiva, que em trobés a faltar. El món exterior em semblava complet com a tal, per si sol. Era un conjunt tancat, un conjunt del qual jo no en formava part, una equació que funcionava sense mi, que ni tan sols em trobava a faltar o sentia la més mínima necessitat d'incorporar-me en el joc. No, jo no era ni jugador, ni arbitre, ni espectador. Vaig arrencar un altre full de la meva llibreta. En quedaven pocs.

"Em sento com un bri d'herba en el magne estadi de futbol, un bri d'herba sense importància que serà implacablement arrencat en un xut qualsevol, en un xut trivial que, segurament, enviarà la pilota als pals de la porteria o, fins i tot, fora del camp, a la graderia. Una graderia buida, sense espectadors. Un estadi fantasmagòric on ningú sap qui juga, qui arbitra, qui mira. Un estadi mort; un joc estúpid."

Vaig deixar caure el paper al terra, insatisfet novament per les quatre línies que acabava d'escriure. Res, la inspiració -així com la sort- no m'acompanyaven.

Vaig tornar a fer una ullada al mòbil, buscant cobertura. Però ell, novament, no només va respondre a la meva pregunta negativament, sinó que hi va afegir un "falten dos minuts per les dotze". I, dins meu, em va doldre. A fora, a tot arreu, la gent estaria embogint, per uns instants, tots sentirien una gran glòria, compartida amb aquells que els envolten -tan se val qui. Tothom viuria uns instants de germanor, de pau, de karma comú. En aquell fotograma de bogeria, tots es saludarien efusivament, desitjant-se el millor els uns als altres, sentint créixer en el seu interior un sentiment real i sincer de perdó, unes ganes irrefrenables de fer les coses millor, d'arreglar els errors que s'hagin pogut cometre en el passat. Ganes de viure, en definitiva, naixerien del no res per uns instants i inundarien tots els racons d'aquella franja horària per amarar de bones vibracions l'ànima de cada persona. Evidentment, la joia duraria només pocs minuts, o fins i tot només segons. Tot plegat duraria, doncs, uns breus instants. Uns breus instants de bogeria.

Com un acte solemne, quan el mòbil va marcar les dotze en punt, vaig restar quiet, dret -el terra estava massa fred per estar-se tota l'estona assegut- tot parant atenció a l'oïda, per intentar caçar algun so característic del moment culminant, el precís instant de canvi d'any. Unes campanades, el ressò d'un crit multitudinari, uns petards o focs d'artifici. Tot eren senyals, llunyans i atenuats, però senyals en definitiva que m'haurien permès sentir-me lleugerament partícip de la festa, haurien apaivagat una petita part d'aquella immensa sensació d'aïllament, de fracàs.
No vaig sentir res, ni la més mínima pista que em permetés dir que jo també havia viscut, en segona categoria, el mateix cap d'any que la resta.

Impossible: el meu cap d'any no havia estat un cap d'any. I ja l'havia perdut, havia passat de llarg. El cap d'any havia esdevingut, i jo era fora. Podia celebrar-ne un altre pel meu compte, si volia. Podia celebrar-lo més tard, un cop fora, mirant retransmissions del programa de les campanades, i fins podia menjar raïm si volia. O hauria pogut, fins i tot, celebrar-lo allí dins, a l'ascensor, només pocs segons després del cap d'any "real".
Però no. Cap d'aquestes opcions era prou autèntica. Jo no volia tenir el meu propi cap d'any, isolat, solitari, trist. Volia formar part d'un tot. Volia, en definitiva, ser un bri d'herba en un magne estadi; un estadi amb les graderies buides, en el qual es juga un joc estúpid i absurd.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de drocera

drocera

61 Relats

93 Comentaris

67243 Lectures

Valoració de l'autor: 8.62

Biografia:
***

Avui renego dels dies en què em queixava de viure sense pena ni glòria -diu aquell qui està trist.


***

Inspirat en nanorelats, el conte més curt del món:
"For sale: baby shoes, never worn"
de Ernest Hemingway.

***


d: