Arrels o rellotges?

Un relat de: drocera

Fa quinze dies em va caure el rellotge a terra. Anava amb presses i el vaig agafar d'una revolada, em va relliscar i pam. Es va aturar. Vaig quedar-me quiet dos segons per maleir el cel i la terra, i tot seguit vaig emprendre la marxa de nou amb el coet al cul. Tenia pressa. Més tard, ja més tranquil, vaig pensar que seria una bona ocasió per frenar una mica el ritme de vida que porto, per deixar de córrer tot el dia amunt i avall a toc de rellotge per arribar sempre puntual. Però les exigències del món actual no m'ho permeten: no puc viure sense rellotge. De fet, ara normalment faig servir el mòbil com a substitut. Fins que no arregli el rellotge de polsera. Perquè sí: cal tenir rellotge. No?


Inicialment el títol d'aquest article havia de ser "Cap nen sense joguina", però la frase em resultava familiar. Segurament és el nom d'una ONG, o l'he sentit alguna vegada en una campanya d'aquest tipus per portar joguines al tercer món. Aquest pobre i trist tercer món, en el qual ni els nens poden ser feliços: el Pare Noel no hi va. Segurament que no hi va per la calor, ja que els rens es sufocarien en aquells països tropicals. A més, allà no hi ha torrons, ni galetes Trias per picar alguna cosa mentre deixa els regals -i mantenir, així, la seva prominent panxa. Aquesta va ser la segona idea pel títol: "Cap nen sense Pare Noel". Perquè en el fons, tots els nens del món (i més lluny i tot, si és que hi ha algun nen que visqui més lluny) es mereixerien ser feliços en aquesta època de l'any. I qui diu ser feliços, diu tenir joguines. No?


Però quin és el contingut d'aquest article? Aviat ho entendreu, ja només vull afegir un parell de coses. La primera arrenca fa un parell d'anys, quan vaig veure un anunci magnífic a la televisió, d'un Seat León blanc, diria que era la versió esportiva. L'anunci ens parlava d'un rellotge, i acabava resolent que, quan et regalen un rellotge en realitat ets tu el regalat: el rellotge et posseeix. La segona cosa l'he vista avui, fa cosa d'una hora (és el que té l'insomni: primer mires la tele i més tard escrius quatre paraules). Era un reportatge en què no parlaven, tan sols sortien imatges, no sé de quin racó del món. De tant en tant, també apareixien a la pantalla cites filosòfiques amb càrrega política o moral. I una d'aquestes m'ha fet pensar en un nou títol per aquest article: "Tots els nens sense Pare Noel!". La cita feia, més o menys:

<>

I ho he entès. La felicitat és la llibertat, i la llibertat no és el poder, ans és la lleugeresa. Només quan no tinc res no tinc por de perdre-ho. Després (seguint amb el fil del reportatge) sortien les imatges d'uns nens africans jugant amb unes andròmines, unes joguines disfuncionals, purament attrezzo per imitar -o idolatrar- un món que, suposadament, és més avançat i modern que el seu. Però aquells nens són més lliures que els meus veïns. No necessiten joguines, i de fet no les fan menester. Ells tenen germans i germanes, per jugar. Amics, amigues. Tenen la terra i l'aigua, mil coses per descobrir. Coses de debò, no pas enginys predissenyats per despertar-los la curiositat i, ja de pas, anar-los encaminant envers un món mil·limetrat. Poden descobrir el món de debò! Per què volen joguines? Ells són lliures! No necessiten distreure's, fugir de la realitat i construir un món màgic, un món il·lusori ple de coses misterioses i interessants. Ja hi viuen, en aquest món. Perquè el món és màgic, il·lusori i ple -encara avui- de coses misterioses i interessants per descobrir. I tots hi vivim. Alguns, els que portem rellotge, no el podem veure. Però dia a dia el trepitgem, i l'anem enterrant sota una capa de pols i asfalt, una capa de plom, sang i pólvora, una capa de mentides, hipocresia i democràcia capitalista pseudoliberal.


Demà portaré el rellotge a arreglar. No, no és que em rendeixi ni em contradigui. Però he estat educat en aquest sistema. I no puc sortir-me'n del dia a la nit. Necessito temps. Temps també per conèixer-lo. Temps per créixer, per convèncer-me que no m'agrada el tros de món on visc. O fins i tot -il·lús de mi- intentar-lo canviar.

Només desitjo que, si malgrat tot fracasso en aquests intents, arribi un dia en què sigui prou valent per treure'm el rellotge. Espero ser capaç de marxar del lloc on visqui per retornar a allò que sóc, allò que tots som. Allò que érem, si més no, als nostres orígens. Retornar a la terra, a l'aigua, a l'aire pur, al cel blau de dia i estrellat de nit. Retornar a la terra per trepitjar-la descalç, com ella va també descalça. I trepitjar-la sense por, sense tristesa. Com ho fan els nens que no necessiten joguines per ser feliços. Ells encara tenen arrels.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de drocera

drocera

61 Relats

93 Comentaris

67243 Lectures

Valoració de l'autor: 8.62

Biografia:
***

Avui renego dels dies en què em queixava de viure sense pena ni glòria -diu aquell qui està trist.


***

Inspirat en nanorelats, el conte més curt del món:
"For sale: baby shoes, never worn"
de Ernest Hemingway.

***


d: