Rossinyol

Rossinyol primaverenc:
No et veig de dia
Ni de nit t'entenc.
Car el teu cant
No el trobo digne
D'amagatall ni escarment.

Per què t'amagues,
De la llum del Sol?
Per què ens cantes
En hores de matinada?
Jo no t'entenc.

Només granotes
Canten de nit.
Només granotes
I els esquerps grills.
Jo no t'entenc.

I a cada jorn,
De bon matí,
Les caderneres
Refilen cants;
Per què no cantes
Al seu costat?

Si fabriques notes
Tan sorprenents
Que fan enveja
Al més gran violí.
Jo no t'entenc.

I a cada nit
Sento el teu cant,
Tot adormit;
I no m'estic
De preguntar-me:
Per què t'amagues
De la llum del Sol?

I tu em respons
Tot refilant
"Prou trist n'estic,
però em dol el cor."
Jo no t'entenc.

O ja t'entenc.
I et planyo:
Que de la lluna
En tens amor,
D'aquesta lluna
que no hi sent.

Que trist
El teu destí:
Que tot i l'ànima
Dolguda i morta,
Et toca refilar
Cada matí,
I amb el teu cant
A tothom abellir.

Mentre la Lluna,
Regnant el cel,
No pot sentir
Res del que dius.
I plora trista,
Una llàgrima d'anhel.