He estat

Immensa buidor,
la que marquen els meus passos
sobre aquest terra, vell conegut.
Passadissos que discorren cap enrere
en el temps, i el so de les sabates, ja gastades,
ressonant com un eco de la memòria:
passat que vol esdevenir present.

Cinc anys de la meva vida,
tancant-se amb una porta;
mentre de noves se n'obren,
res ja no serà igual.
He estat.

Cinc anys de la meva vida
que semblen fugir de cop,
falsa il·lusió, puix s'han escolat
lentament entre els meus dits,
com la sorra de la platja:
gra a gra.

Segueixo caminant, els ulls humits.
Recorro un últim cop aquests indrets:
demà tornaré, però tot serà nou per a mi.
I tot seguirà igual.
L'únic que haurà canviat: jo mateix.

I aquest jo nou, mirant enrere,
s'admirarà de les dunes,
tan quietes i encalmades
com fotografies velles;
s'admirarà d'aquestes piràmides de sorra
construïdes gra a gra.

Cada gra
escolant-se entre les meves mans.

Però la memòria és cruel.
Tan sols el perfil borrós de les dunes,
ressaltat sobre el sol caient de l'ocàs,
serà recordat.
Els grans se'ls endurà el vent...

I malgrat tot, podré dir: he estat.