La fi del món

Un relat de: drocera

L'any 2067 la Terra es veu sotmesa a un tràgic final. La fi del món que coneixem és proclamada, i Déu es materialitza en forma d'home per venir a complir la profecia. Aquest final, però, no serà un final normal, sinó que ha de complir les lleis de l'univers, establertes des de temps singulars per entitats molt superiors a la nostra divinitat. Una d'aquestes lleis és la supersimetria: el final, doncs, ha de ser simètric als inicis.

Com Adam i Eva, només dos éssers humans podran restar sobre la Terra, gaudint d'aquesta com el paradís que és. Aquests dos nous progenitors tindran l'oportunitat de crear un món nou, diferent del que ens ha tocat viure si saben construir-lo sense odi, sense enveges ni traïcions. Resta, com a última voluntat de la humanitat, decidir les dues persones encarregades de crear aquest nou món.

Durant les deliberacions, que s'allarguen durant deu anys, la humanitat no aconsegueix resoldre el dilema. La humanitat sola no pot decidir a qui deixarà una responsabilitat tan gran. Així doncs, Déu decideix actuar: pren el poder i demana a tothom que li ofereixi una anàlisi de la situació. Un cop hagi escoltat a la humanitat sencera, Ell donarà el poder de ser l'elegit a les dues persones que més l'hagin convençut. Alguns creuen que s'hauria de deixar regnar a la classe bèl·lica, per assegurar un nou món disciplinat i ben ordenat. D'altres, però, creuen en el bon obrar del pastor, i veuen en aquest l'oportunitat d'un món més just i senzill, sense grans conquestes però tampoc grans problemes. Mentre savis discuteixen els pros i contres de cada opció, cada estament, cada ofici o cada tipus de persona va fent una proposta: el generós clama el seu sacrifici en favor de qualsevol altre que vulgui ser l'elegit, mentre l'egoista reclama poder entrar sol en aquest nou món.

En el batibull de la discussió, on tothom intenta parlar, el carceller, que encara no havia parlat, alça la veu. Déu demana el silenci per escoltar-lo, tot convidant-lo a exposar qui és i què proposa.

- El meu nom i ofici és "Carceller", i sóc l'encarregat de guardar les persones que la societat rebutja. Per aconseguir un món més just i equilibrat, proposo que se'm doni l'oportunitat de fundar aquest nou món. Evidentment no hi aniria sol: sense un pres, res no és el seu carceller. Així doncs, demano que jo i el meu pres siguem els nous habitants.

El món sencer esclata en sentir-ho. Ningú entén com es pot crear un món nou a partir de la injustícia d'un empresonament. Déu, però, sorprès per la originalitat de la proposta, fa callar la resta i segueix:

- Digue'm, Carceller. Tal i com es pregunten els teus germans, no seria una injustícia un món fundat a partir d'una diferència tan gran com és un home lliure que en posseeix un altre que és pràcticament esclau?
- És clar que és injust. Però els fills dels carcellers serien carcellers, mentre que els fills dels presoners serien sempre més presoners. No és pas una injustícia, que tothom ocupi el lloc que li pertoca. Els presoners s'hi avindrien, perquè seria el seu destí: ho portarien escrit a la sang. El que és injust, realment, és això que passa al nostre món: homes lliures empresonant homes lliures. Ni l'home lliure està satisfet empresonant, ni el presoner és feliç amb la privació de la llibertat. En el món que jo proposo tothom tindria el seu lloc i se sentiria feliç de poder complir amb el seu deure.
- I els carcellers governarien sobre els presoners, en aquest món que ens proposes?
- És clar. Els presoners no decidirien res. Només existirien per assegurar la funció dels carcellers.
- Així, creus que no hauríem de preguntar-li l'opinió al teu pres?
- Oh, és clar que sí. Una cosa és el món que jo proposo, i una altra de ben diferent és el món en què vivim. Jo sóc un home lliure, que ha esdevingut carceller forçat per la resta de la humanitat. I no és menys que jo el pres, home lliure que per pensar diferent ha estat etiquetat com a Boig i l'han condemnat a viure rere les reixes que jo vigilo.
- Que parli, doncs, el Boig.
- BOIG: El meu nom és Boig, com tots ja sabeu. Però no és un nom de justícia. Jo no sóc boig, només diferent. Per pensar coses diferents, més agosarades que la resta de la gent, i per saber posar en pràctica aquelles idees brillants que tenia, se'm va condemnar a presó. I com que no tenien crim per acusar-me, em van acusar simplement de ser boig. És per això que no parlaré entre barrots. Deixeu-me lliure, com a home lliure que sóc, i un cop a fora actuaré i parlaré lliurement. I us donaré la meva opinió sobre aquest afer.
- DÉU: Deixeu-lo lliure.

A contracor, el Carceller obre el pany de la cel·la. Lentament el Boig obre la porta i surt a l'exterior com si dubtés de poder-ne trepitjar el terra. Aparentment està consternat, i dóna amistosament la mà al Carceller, com per agrair-li l'anhelada llibertat. En acceptar aquest últim l'encaixada, però, el Boig li estira el braç, empenyent-lo dins la cel·la i tancant-la amb clau. Els guàrdies s'abraonen sobre seu, però ell ràpidament diu:

- Si em tornen a tancar mai més parlaré per donar la meva opinió. Deixeu-me, doncs, cinc minuts lliure per poder-me expressar.
- DÉU: Feu-ho. (al Boig) Per què ho has fet?
- BOIG: Necessitava empresonar el Carceller perquè m'entenguéssiu amb el que us diré. No hi estic d'acord. Però tampoc estic d'acord amb deixar podrir el món nou que voleu construir. Per això he necessitat sortir de la cel·la. Un cop aquí us mostraré ràpidament per què era injusta la proposta del Carceller. Tot seguit us diré el camí correcte a seguir.
- CARCELLER: No el cregueu! És un traïdor. Traieu-me d'aquí! Jo no he fet res!
- BOIG: Ho veieu? Ara ell és el boig. Ell crida i ningú l'escolta. Per què? Perquè està dins d'una cel·la. Heus ací la raó per la qual no estic d'acord amb el món que proposa el carceller. Perquè encara que us hagi intentat enganyar, és injusta. No és injusta en el món nou: allí tothom té el seu rol, i tothom l'hauria acceptat. És injusta, però, en els seus orígens. Perquè tothom pot observar com ara jo sóc carceller, i ell, pres. Què ens diferencia doncs? Què ens ha de condemnar o lloar per tota l'eternitat? La casualitat d'un instant? Si construïm un món nou fruit de casualitats injustes, crec que aquest món serà també injust.
- DÉU: I què proposes, doncs?
- BOIG: Mireu al nostre voltant. Tots, absolutament tothom s'ha esparverat quan he proposat que se m'alliberés. Fins i tot el Carceller. Només jo he gosat acceptar una idea nova i genial com aquesta. Jo i tu, Déu. Som els únics que ens distingim de la resta. Tu ets diferent perquè ets Déu, i això et confereix una superioritat innata. Jo sóc diferent perquè així em vas crear. Tu ets l'únic que no em veu com a Boig, perquè tu no em tens por. La resta està espantada de les meves idees, de la meva intel·ligència. Tu no em tens por.
- DÉU: M'estàs proposant de començar un món nou junts? Quin sentit tindria? La meva missió aquí és guiar aquesta elecció, no pas monopolitzar-la.
- BOIG: És ben cert. Però, si estàs d'acord amb mi que sóc la persona més adequada per començar un món nou; qui seria l'altra persona? Quin d'aquests éssers humans m'acceptaria tal i com sóc, sense deixar-se endur per pors que el farien acusar-me de boig i tancar-me en presó? Qualsevol d'aquests éssers està condemnat a esdevenir carceller en el nou món! Deixaràs caure el teu nou món altre cop en la injustícia del pres i el carceller?

Déu, com a ésser superior mai hauria acceptat aquesta proposta egoista i forassenyada. Però Déu és ara un home, i com a tal es veu sorprenentment corprès per un nou sentiment: l'avarícia, la pena de sentir que quan delegui el nou món en dues persones Ell morirà i deixarà d'existir. Això, juntament amb les raons falses d'un món millor si el fan entre Ell i el Boig, li fan dir de seguida:

- Veig que la teva opció és l'única plausible. Que així es faci, doncs. Tu i jo fundarem un món nou. Morin la resta de persones i desapareguin de la Terra.

Tal i com Déu pronuncia aquestes paraules, però, el Boig pren l'arma d'un soldat i en un moviment ràpid i precís, es clava l'espasa a l'estómac, ferint-se inevitablement de mort. L'espasa, com la resta d'objectes i persones que pertanyien al vell món, desapareix.

- DÉU: Què fas? Per què et suïcides?
- BOIG: No em suïcido. Et mato. O més ben dit: et torturo. Tu i jo no podíem fundar un món nou. Mira l'anterior. Ha estat un autèntic fracàs. Des de guerres, injustícies, corrupcions, assassinats, tortures. Tot, absolutament tot el que emanava la societat humana era negatiu i destructiu. I "Tu" ens vas crear. Tu vas crear la societat que primer em faria tornar boig i després em privaria de la meva llibertat. I ara pretens crear un món nou. Un món nou tu i jo? No. Jo moriré d'aquí pocs minuts. I et deixaré en el teu món. En el teu paradís promès, sol i avorrit, sense res a fer, sense res a controlar. Només et podràs controlar a tu mateix, i ni tan sols la mort podràs assaborir. Et condemno a la més llarga i exasperant tortura: l'espera eterna del no-res. I jo sóc el teu carceller, sóc l'últim que surt i tanca la porta amb clau i forrellat.
- DÉU (enfurismat): No oblidis que jo encara sóc Déu! Et faré reviure.

En el mateix instant, però, el Boig mor. Déu s'hi atansa disposat a ressuscitar-lo, però s'adona que l'univers ha perdut la supersimetria. La fi del món no és com l'inici. Ja no hi ha dues persones, n'hi ha una. I la traïció amb l'assassinat entre germans, ara és una traïció a través del suïcidi. Amb la pèrdua de la simetria, doncs, l'univers ja no és univers, Déu deixa de ser Déu i ja no existeix res. Ell, però, resta tancat en aquest no res, en aquesta espera eterna, condemnat a pagar el pecat d'haver creat un món massa imperfecte i tan corrupte que fins i tot el va acabar corrompent a Ell mateix.

Comentaris

  • Molt gran[Ofensiu]
    chiuapek | 25-07-2008 | Valoració: 8

    M'ha encantat; tant per la reflexió com per la senzillesa com per la gran veritat que conté.

  • Qu1MiCa | 28-05-2008

    M'acabo de llegir el relat i crec que serà d'aquells que amb un sola lectura no n'hi ha prou!! gran reflexió, si senyor!! ;P

    ;)

    PD: ja no sóc lectora!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de drocera

drocera

61 Relats

93 Comentaris

66751 Lectures

Valoració de l'autor: 8.62

Biografia:
***

Avui renego dels dies en què em queixava de viure sense pena ni glòria -diu aquell qui està trist.


***

Inspirat en nanorelats, el conte més curt del món:
"For sale: baby shoes, never worn"
de Ernest Hemingway.

***


d: