Incondicionalment.

—Iaio! Què has fet?
La Mercè deixa caure el gibrell de la roba, dirigint-se al sofà on seu l'avi Pau. L'ancià es tapa la boca amb un mocador ensangonat al temps que assenyala la taula del menjador. La Mercè, neguitosa i encara espantada, s'hi atansa.
Sobre l'hule de ganxet hi ha un drap tacat, nuat com un farcell, i un paper curosament doblegat al costat. La Mercè no gosa llegir el paper ni obrir el paquet, però l'avi Pau, gesticulant, l'atia a fer-ho. Per fi es decideix a començar la lectura d'aquelles poques ratlles de cal·ligrafia tremolosa, que intueix, seran les més dures que haurà de llegir en la seva vida.

«Estimada nena, els teus fills i tu sou l'única cosa bona que em queda en aquest món. Em vau acollir quan ningú em volia, sóc una càrrega encara que ho neguis. No tinc res per deixar-vos el dia que em mori. Són temps difícils i els diners de l'ajut social no arriben. L'altre dia ho vaig veure pel noticiari, paguen molt bé per qualsevol objecte d'or. A mi poc servei em fan, els meus budells admeten poca cosa més que les sopes de pa. No et faci angunia, amb el que et donin potser arribem a fi de mes. Us estimo molt».

La Mercè deixa el paper llençant-se als genolls del seu avi, com tantes vegades ha fet de petita quan buscava el seu consol.
—Iaio, iaio— sanglota.
L'home que ha viscut les misèries de dues guerres i que sap el què és passar gana, acarona els cabells més blancs que daurats d'aquella dona forta, capaç de tirar endavant la família sense una sola queixa.
Voldria dir-li que tot s'arreglarà. Tampoc cal.