Saccharomyces cerevisiae, una rossa molt tèrbola. (ARC a la Ràdio - GOLA).

En Drev Volstead forcejava inútilment amb els homes de l'algutzir que l'arrossegaven, estomacat i ben emmanillat, fora del monestir trapenc. Impotent, contemplava com l'allunyaven de la rossa més espectacular que havia tingut ocasió de conèixer.
Com sí el destí, de tarannà sempre burleta, volgués fer sang de la seva desgràcia, va poder fer una última llambregada al saló de pedra amb volta de canó on la foscor solemne només era trencada pels reflexos dels vitralls, gravant per sempre més en la retina, l'essència d'aquella tèrbola rossa exposada a contraclaror en tota la seva esplendor.

Dies després, tancat a les masmorres, en Volstead rememorà, tot i l'amargor que experimentà alhora, cada fugaç instant de pur plaer que els seus llavis havien gaudit en besar-la.

A través dels barrots li arribaven els xiuxiueigs atemorits dels vilatans. S'encomanaven al seu Déu, tafanejant horroritzats l'estrany giny que els soldats custodiaven a la plaça. “Matilda”, la màquina del temps que l'havia dut des del Chicago prohibicionista de la Llei Seca fins aquell maleït llogaret de la Baixa Normandia del 1700, cremaria com ell a la foguera.

La seva dèria per les rosses havia començat de jove a la Universitat, quan va descobrir primer amb certa simpatia i després amb gran admiració aquell microscòpic llevat. Un fong unicel•lular certament insaciable, que dins la cisterna de fermentació, s'atipava dels sucres del most com un addicte, fins que afartat com patrici romà davant un orgiàstic tiberi, marxava al vomitori per oferir el resultat de la seva gitarada: una combinació de CO2 i alcohol que esdevindria la suma perfecta de sabor, cos i color.

Des del moment que en Volstead havia construït la “Matilda”, havia somiat amb arrabassar als antics mestres cervesers els seus secrets, però potser mai va tenir en compte en els seus plans que les rosses tenen fama de ser volubles.

Fi