I tu? Encara escrius?

Ens fem dos petons de cortesia a la porta. Ella du el mateix perfum, molt poc, i això fa que l'aroma a vainilla sigui dolç, sense arribar a empallegar. Ella somriu i jo intento fer el mateix. Me la miro. S'ha deixat el cabell llarg fins al clatell altra vegada i se l'ha estirat. On són els rinxols?, penso jo sense dir-li res, on és el que recordo d'ella? Em fa entrar sense perdre el somriure i em pregunta com estic. Bé, li contesto. Em diu que passi i jo passo i ella tanca la porta. Miro un quadre penjat a l'entrada de l'apartament i que representa una nit d'estiu a un poble costaner i que té vives tonalitats blaves, ocres i vermelles. M'agrada, però no pregunto de qui és ni perquè el té ni perquè li agrada ni res de tot això. Ella diu que anem al menjador, que hi ha aire condicionat i sofà i cadires i comoditat i tot això. Accedeixo i la segueixo, o segueixo més aviat el seu cul, que es mou a esquerra i dreta dins aquell pantalonet curt i blanc i que em posa malalt només de veure'l. Ella aparenta aquella satisfacció d'una ex al veure't altra vegada. Però jo crec que és mentida. Jo crec que el que realment la satisfà és mostrar-me que les coses li van millor ara que no fa catorze mesos, quan encara estava amb mi. Me'n penedeixo del que crec. L'Anna no és així, l'Anna sempre ha estat justa. I llavors entrem al menjador i veig una pila de llibres atapeint una prestatgeria al fons. Centenars, i tres desenes més formant una columna al terra. Ella torna a parlar, i ho fa com ho fa ella quan està de bon humor i tot li funciona i res l'afligeix: com una metralladora.
-Què vols beure? - pregunta després d'insistir que segui al sofà i encaminant-se enèrgica a la cuina, separada del menjador només per una barra americana i un arc que fa de porta -. Un cafè?, o un te? Tinc te saps?, ara m'agrada molt i a la tarda prenc te, com els anglesos. Però ara a l'estiu el prenc amb gel, que refresca. En tinc amb aroma a maduixa, vainilla, coco, canyella, taronja... El que més m'agrada és el de maduixa, que està molt aconseguit. A tu t'agradava el de vainilla oi? En tinc. El vaig comprar ahir, quan em vas dir que vindries.
-I no tens una cervesa?
S'atura de camí a la cuina. Es gira i em mira. Amb una llambregada jo li repasso el top blau maragda i sé que no porta sostens, que a sota hi ha premi. Ella fa una ganyota estranya, trencant l'arc fi de les celles, aclucant una mica els ulls blaus fins que semblen semicercles. Aleshores li desapareix aquell somriure molsut i apetitós que sense pensar-m'ho tornaria a tastar sense afartar-me'n mai. Ella contraataca.
-Encara prens medicaments no?
-Tothom pot prendre una cervesa.
-No tothom - contesta ella plegant-se de braços i mirant-me més que preocupada, contrariada -.
-Doncs que sigui un conyac.
-No en tinc de conyac.
-Aleshores dóna'm una cervesa, sisplau.
-Bernat, són les dotze del migdia.
-I també és l'hora del vermut i també fa una calor esgarrifosa...
Ella fa que s'ho pensa. Sembla sospesar en cinc segons els pros i contres de donar-li una cervesa a un ex que pren medicaments contra la depressió. Aparentment pren una decisió i es torna a girar, però el seu cul queda ara ben amagat rere la barra i només la veig feinejar amb una tetera vermella d'acer i trets orientals. Per distreure'm faig una ullada al meu voltant. L'únic envà lliure és el que s'uneix amb el passadís per on hem entrat i està pintat d'un vermell pal·lidíssim i on hi ha penjat set marcs amb fotos d'ella mateixa, els amics i la família. Totes en blanc i negre. A una hi surto jo, sol i d'esquenes, assegut a l'escriptori de la meva habitació rere la pantalla de l'ordinador. Aleshores la sento caminar descalça i ella m'allarga una Saaz freda, però no ben freda. Gràcies, li dic; de res, diu ella, i torna a la cuina i torno a mirar-me-la en silenci abans d'alçar el cap per fer el primer glop, i aleshores apareixen records de matins, migdies, nits i matinades amb ella que em sacsegen i em recorden allò que hem passat junts. De sobte em trobo imaginant que alguna cosa passa ara, tot de sobte, i que ens besem i ens repassem els cossos amb mans i llengües, i que ella aixeca els braços i el seu top llisca amunt deixant a mercè de la gravetat i de les meves mans els seus dos formosos pits, i que després, penso, després, vindrien els pantalons curts i blancs. I finalment em trobo analitzant si seríem capaços de fer-nos-ho a la barra o si caldria que fos al sofà o esperar que m'ensenyés el dormitori, i començo a notar símptomes de formigueig a l'entrecuix i d'escalfament tot i l'aire condicionat. Provo d'oblidar-me'n i segueixo tafanejant. La televisió, contra tota moda d'avui dia no és plana ni ocupa el lloc presidencial davant el sofà al que estic assegut. És a un racó i és de tub, de catorze polzades i vella i reposa damunt una caixa de fusta clara i posada a l'inrevés. Miro més bé i m'adono que la clavilla no és a l'endoll, sinó penjant d'un costat. Recordo que és la mateixa que ella tenia a l'habitació de casa dels seus pares quan la vaig conèixer i recordo també que molt rarament la utilitzava. M'aixeco amb la cervesa a la mà quan recordo la immensa prestatgeria que he vist quan he entrat i que queda rere el sofà. El color de la fusta és fosc, però ningú s'hi fixaria de tants llibres i de tants colors com tenen les tapes d'aquests. A dalt, junts, sis exemplars de "El meu primer intent", la novel·la, la seva primera novel·la, la que va publicar l'any anterior, just després de deixar-me i just abans de decidir anar a viure sola a Barcelona i dedicar-se plenament a l'ofici d'escriure. L'agafo i miro la seva fotografia a la solapa. Quin coco havia estat sempre, i què guapa era amb rínxols llavors, i què n'és de lliure ara, penso per a mi. Ella apareix al meu costat, mira el que jo mirava fins aleshores i m'envolta de nou la vainilla.
-A vegades ve algú que encara no el té - em diu com excusant-se d'alguna cosa que pogués pensar -, i n'hi dono un. Només a vegades, si em cau bé i sé que no l'ha pogut comprar, o que va molt atabalat o que sé que no l'ofendrà el que hi ha escrit o que no llegeix gaire i vol començar pel meu... Costa saber qui se'l mereix i qui no. I ara mateix, te'n donaria un, però, tu ja el tens oi?
-Sí - dic jo tornant el llibre al seu lloc -. Li vaig deixar el meu a la Marta, un dia que va venir a veure't. I me'l va tornar. Dedicat, per cert. Gràcies
Es fa un silenci no pesat, sinó que evoca temps enrere. Ella calla. Jo recordo que m'ha costat catorze mesos reunir prou valor per venir a visitar-la, recordo que alhora que me'n alegrava del seu èxit no volia veure-la, recordo que vaig deixar d'escriure, recordo també que vaig deixar la feina que em sostenia, els amics, la serenitat... I recordo també la seva dedicatòria, amb la seva lletra rodona i clara sota la seva firma: "Perquè tu també has de tirar endavant".
Però no sé què recorda ella del temps passat. Què li va passar ni què va viure ni què li va colpir ni què deprimir. De l'Anna només sé allò que em diu ara, allò que em contesta, allò que em suggereix i el poc que n'he pogut llegir d'ençà que ens vam acomiadar.
-Estàs escrivint alguna cosa? - interrogo, conscient que és la típica pregunta dirigida als escriptors de veritat.
-Ara? - diu dubtosa -. Contes, potser. Contes que mai s'acaben. De cada cinquanta n'acabo un o dos. Tots els contes se'm transformen, poc a poc, en novel·les. I les abandono. És un pal. Costa molt lligar una novel·la. Com saber que allò que escrius, és realment el que vols explicar i no allò que la gent vol llegir?
Faig un glop ràpid a la cervesa.
-Potser perquè et surt de dins? De les entranyes?
-Potser sí, però jo no ho sé amb seguretat. Em cal temptejar molt el terreny abans de gastar tanta vitalitat. I si et surt de les entranyes més val que ho sàpigues dirigir molt bé, doncs a banda d'entranyes et cal tècnica, pràctica, constància... No hi ha res tan extremadament complicat i alhora que necessiti tant al món com escriure.
Es fa un segon silenci i ens mirem als ulls. Jo abaixo la vista uns segons després, sentint que no em mereixo de mirar-li l'ànima, sentint que no mereixo el que ella ha aconseguit, sentint la depressió i l'abatiment colpejar-me altra vegada per dins. Ella m'aixeca la barbeta i em fa alçar la vista, m'agafa la cervesa amb suavitat. En queda un quart, i se'l veu de cop, a Sant Hilari. En acabat es passa la llengua lentament per aquells llavis molsuts i apetitosos i ara també brillants. Imagino coses barroeres alhora que admiro qui tinc davant. La vull, vull el que ella em feia i encara em fa sentir quan la tinc cara a cara. No vull res més. Em sento estrany, i ella finalment pregunta, potser suggerint:
-I tu? Encara escrius?
Penso un instant. A vegades teclejo, malament, però teclejo. Aleshores, escric.
-Ho intento. Però no tinc cap mena de pressa.
I imagino una tetera xiular, i espero que ella no s'ho imagini i que tingui ganes, moltes moltes ganes, de prendre més cervesa amb mi.