Solució exemplar

Talla l'aigua i el lampista es mira l'avaria amb professionalitat, de braços plegats. Goteja encara perquè la clau de l'entrada està trencada, ha vist. I ell ha de fer una nyapa amb aquesta canonada que perd. Ho ha de fer només amb el que té a la furgoneta o a la caixa d'eines. Prova de recordar què hi té a la furgoneta, però no li surt res que sigui útil, perquè és quasi l'hora de plegar d'un divendres i tal cosa li ocupa la ment...
Pensa en què pot trobar-hi a la furgoneta. Pensa en que podria anar al taller, o a la botiga de recanvis, però com sap prou bé al taller no n'hi ha pas d'enllaços per al ferro que ara li calen. Ell no és d'aquests que tenen pressa per plegar, però els de la botiga de recanvis sí que ho són. Pleguen religiosament d'hora els de la botiga. El lampista s'adona que si provés d'anar-hi abans hauria d'avisar a la senyora, i que aquesta li faria perdre uns minuts preguntant-li qualsevol cosa mentre que l'acompanya, i que ell sortiria a defora i aniria a buscar la furgoneta aparcada tres carrers més amunt, baixaria la riera, enfilaria l'altra, agafaria l'autopista, pagaria el peatge, entraria al poble veí – i en el suposat cas que trobés aparcament de bones a primeres -, els de la botiga ja haurien tancat. No, no pot ser això.
Així que no pot ser la solució habitual, i com que no pot ser ha d'esprémer l'enginy i muntar-s'ho com sigui. Ell és lampista, un de bo de trenta-set anys i no pas un muntador de pa sucat amb oli d'aquests d'avui dia que es diuen a sí mateixos lampistes. Perquè molts dels que es fan dir lampistes avui dia, siguem sincers, no ho són. Són sí muntadors als que els hi dones vint vàters, un grapat de canonades o cent bobines de cable i, com si fossin paletes que treballen a raó de metres, fan i fan i fan sense massa sentit. Tots són ara muntadors, i no lampistes com ho és ell.
I es dedica a fer memòria: Vejam, què hi ha, què hi té ell a la furgoneta que li pugui anar bé?
Doncs hi té claus de pas – d'això ni fa falta una i ja la té, molt bé -. Hi ha també el calaix dels recanvis del coure, hi ha peces de llautó – matxons, hexagonals, femelles i tota la mandanga aquesta -, recanvis variats de polipropilè, cablejat, terminals, regletes, juntes, uns quants retalls de canonada de coure que sempre queden per allà tirats i tefló, un tornavís trencat, les restes de canonada de ferro rovellat que ha tret aquell matí de la casa que estan reformant, l'estany, el decapant... No, no recorda que hi hagi cap enllaç de ferro, ni res aparentment útil que li pugui servir.
Però bé que ha de trobar una solució, i el lampista es mira l'avaria i pensa: “Podria tallar amb la màquina de disc. I si tallo amb la màquina de disc em caldrà demanar cubells per al merder que muntaré. Potser caldria buidar de més endavant, de la clau de pas de l'entrada, on hi ha rajola i no parquet. Comptant que ho faci desenroscaré la resta del tub del mateix colze, i si el tub no se'm trenca o doblega per les cent-vint-i-tres parts rovellades que hi he vist i sortís tot sencer i la rosca no s'hagués quedat podrida i feta un nyap podré col·locar-hi un matxó. Si li poso el matxó després del matxó podré posar-hi el dos peces, i després els retalls de coure que soldaré amb un enllaç, i després de tot això trauré la clau vella desenroscant-la i procurant que al fer-ho no trenqui la resta del tub i que l'altra rosca quedi sencera. Si contra tot pronòstic aconsegueixo de fer tot això i collar-hi la nova – amb un altre matxó, un altre dos peces -, seré el puto amo. Però n'hi ha per rato, i és arriscat. Es pot fer, però és arriscat”.
Ell és un lampista amb experiència, que les ha vist de tots colors. Sap quins problemes es pot trobar, com solucionar-los, com afrontar-los. És un lampista de veritat, i s'ha decidit.
A la saleta del costat de l'entrada hi ha la senyora, mirant la televisió. El lampista li diu:
- Mestressa!, no tindrà pas un cubell?
La senyora li va a buscar el cubell. Un de verd i vell, gastat i esgarrapat del cul. Quan li dóna al lampista aquest darrer aprofita per explicar-li:
- Té dues solucions aquest problema...
- Digui'm.
- Una és que tallem l'aigua tot el cap de setmana, i clar, jo vinc dilluns i li arreglo.
- Això no pot pas ser! No em tallarà l'aigua tot el cap de setmana, no?
- No, clar que no. Jo només li ho dic, per no amagar-li opcions. Vostè serà la que triarà.
- Endavant doncs.
- La segona opció és també per la que em decanto jo. La solució consisteix a deixar el cubell aquí, sota la clau de pas trencada tot el cap de setmana. Procurin no dar-li cap cop que no caigui i s'armi un cristo de ca l'ample que jo vinc dilluns i li arreglo de nou.
La mestressa, una mica a desgana, tria la segona solució. La professionalitat del lampista, pensa quan se'n va, és sense sense cap mena de dubte exemplar, d'autèntic professional que les ha vist totes.