La llum dins teu

"And in the darkest night,
If my memory serves me right
I'll never turn back time
Forgetting you, but not the time".
Whatever, Green Day

Va ser aquella nit. No et buscava perquè jo era un bard alcoholitzat sota els estels, amb el meu fanal màgic, les meves cançons i tot això. Però vaig veure una llum tentinejant dins la cova i vaig sentir curiositat: llum apagant-se. Vaja que si era curiós allò! Vaig anar a veure-ho i vaig descobrir que totes les bèsties t'envoltaven desgastant-te, fent-te cedir, perquè no eres una presa fàcil sinó de les resistents, de les que brillava amb llum pròpia sense necessitat de fanal. Aquestes són les més difícils per a elles, i totes elles s'havien confabulat per destruir-te i devorar-te, tal i com feien amb tots i totes les que brillaven massa per sí mateixes. La teva llum però s'estava apagant llavors, irremeiablement, com el darrer espurneig d'una espelma que es descoratja quan és assetjada.
Un a un, sense deixar-te respirar inundaven la nit i et murmuraven a l'orella, sobrevolant-te: “Cauràs”, deien, “Et devorarem!”, “Formaràs part de les ombres quan ho fem!”. Estaves exhausta i aterrida, era qüestió de temps i ho tenies tot perdut.
Va ser casualitat però que jo seguís el teu camí aquella nit. Una senyal. Jo no sortia mai de nit, però acabava de rebre un fanal nou i brillant com a recompensa per cantar una sèrie de gestes heroiques al poble del costat i duia el sarró ple de cerveses. Havia sentit que al següent poble hi havia festa major i allà és on anava. Llavors et vaig veure allà perduda, sola, i TAN brillant encara lluitant per seguir fent-ho... Vaig saber que els hi posaries difícil als molt malparits, i allò em va agradar. Tan de bo jo hagués tingut el mateix coratge, el mateix valor. Vaig saber que mentre brillessis un xic lluitaries, allargaries fins al límit el moment en que les ombres tot ho cobrissin i res els hi impedís de convertir-te a tu també en una ombra més com elles. Però els fotries una estona. Vaig girar-me, amb la idea d'anar-me'n. Era com aquelles faules que jo contava sobre éssers que mai es rendien: valor pur, llum pròpia. Era la primera vegada que ho veia a la realitat. Potser en faria una bona oda, et faria famosa, sí...
“Una bona oda?”, “famosa?” em vaig dir, aturant-me. Puto covard! Què coi et passa? Sempre escapant, sempre havent de brillar amb fanalet entre la puta i llarga ombra de la nit, sempre fugint dels problemes, sempre vivint així, merda, sense fer res per ningú...
Vaig mirar-te altra vegada, trobar-te amb la mirada cinc segons... quatre segons... tres segons... dos.. i un. Ens vam creuar amb les mirades. La teva mirada era transparent, nítida com la mar salada. Aquella mirada parlava i ho deia tot. Vas notar-me els dubtes i vas dir-me: Ves-te'n, au ves, deixa'm, que ja veig que ha arribat el meu moment, sé que ets un covard... Salva't tu.
Vaig mirar al meu fanal. Un fanal tan nou, tan lluminós, tan estúpid per algú que no tenia ni idea de brillar per sí mateix. No, no havia après a brillar. Per això duia fanal. Potser aquell fanal podria salvar-te si jo m'atrevia a...
Però calia sentir-les, de debò, les putes criatures fosques. Jo estava aterrit per les seves cares amargades i martiritzades, criatures de l'ombra assedegades de llum per devorar. Els seus ulls eren plens de competició odiosa de la fosca i fastigosa nit, com els ulls d'un assassí vermells i sanguinolents i cruels que ja no busquen més que sang, sang i més sang. Sang nova a totes hores. Eren com una esgarrifança a a plena nit quan ets al bosc sol, quan saps que alguna cosa està a punt de passar i el teu fanal és a punt d'apagar-se. Eren un udol fred i incert que sempre m'havia aterrit. No s'hi podia parlar amb aquella mena de criatures, ja ho sabia jo. Només hi havia dos llenguatges que entenguessin: el de la llum i el de les hòsties.
A una mà el fanal, a l'altra la birra encetada. El meu cor deia “ves-hi i ajuda-la”. El meu seny en canvi deia “fot el camp d'aquí, i cagant llets abans no es fixin en tu i et segueixin fins a apagar-te el fanal, que llavors has llepat”.
Bé, vaig fer-ne un glop, un de llarg. La teva mirada m'omplia de ganes de repartir cops de puny a tort i a dret al que t'envoltava i salvar-te, de demanar-los molt a-m-a-b-l-e-m-e-n-t i a base d'hòsties a les bèsties que guillessin. Podia posar-me la disfressa de dement-fill-de-puta més-boig-que-la-mare-que-em-va-parir quan volia espantar els nens amb les meves històries als pobles. Però allò no tenia massa mèrit ben mirat. Jo no m'havia enfrontat mai sol a les bèsties-devora-llums i devora-persones-lluminoses. Segons deien eren pitjors que els telefonistes bojos-i-sense-escrúpols aquells dels contes i les faules que jo m'inventava. El telefonista era una criatura diabòlica d'un altre món fantàstic, un d'horrible i que cada dia trucava a mil llars diferents a canvi del sou mínim interprofessional per vendre't alguna cosa que ni tan sols sabien ells què era. Una mica com les criatures fosques del nostre món real, el pitjor del pitjor. Criatures que devoraven els lluminosos i els no-lluminosos, als que se'ls hi apagava el fanal i a tot el que trobaven i sense saber ni perquè. Zombis-bestioles-dements. Eren els dolents de la història aquesta. Perquè estaven soles potser, amargades, assedegades de la llum que no tenien per sí mateixes. Sempre que els hi contava als nens aquelles històries dels telefonistes s'acollonien vius. Les seves mares deien que no els hi contés més allò, que parlés millor de les bèsties de la nit zombis que sinó els hi mullaven el llit, i la majoria dels nens, a més, en tornar a casa després de sentir a parlar dels telefonistes llençaven el telèfon pel balcó. Estaven fartes de comprar telèfons nous. La demència del telefonista era molt perillosa, molt contagiosa. Jo podia tornar-me dement com un telefonista si m'hi posava. Sabia que tenia aquesta demència dins meu, en algú racó, i que aquesta em podia dar forces...

Però Oh, aquella mirada teva... aquells cinc segons de somriure pesarós i els teus ulls pregant que et deixés sola van tenir l'efecte contrari en mi. Vaig enamorar-me de tu allà mateix. Brillaves amb llum pròpia tu, i jo també volia brillar com tu, brillar de valor per una vegada, encara i que no sabés massa bé com fer-ho ni per on començar.
“Bé, ja n'hi ha prou!” - vaig provar de dir a les besties, avançant-me unes passes cap on et trobaves tot desemparada i a punt d'apagar-te per sempre, a les últimes, i amb un escot d'aquí a allà abaix...
Cap va fer-me cas. S'apartaven de la llum del meu fanal perquè la temien, però jo era un pobre desgraciat rondaller cantaire que anava amb un fanalet de merda, clar. La meva arma: un fanalet. Puta merda d'història. Ni tan sols brillava per mi mateix i pel que es veu no m'havien de fer cas.
Ho tenia tot en contra, però jo era el prota d'aquella història, així qe vaig repetir:
“He dit que ja n'hi ha prou, MERDA!”
I vaig plantar els peus a terra en posició d'heroi, de gesta. Però
res: Res de res. Val, molt bé, vaig dir-me. Ja ho veureu.
Vaig acabar-me la cervesa d'un glop i mentre que en vigilava a un de gros i gras, molt lleig i en vol continuu descendent. Vaig acabar-me-la mentre calculava per on passaria. Li vaig llençar la llauna buida i el vaig tocar de ple a la closca. Va caure, sorpresa, i incorporar-se de seguida amb les seves brutes ales grises i negres i mirant-me cobejosa la rabiosa i pudent criatura, tot gratant-se el cap, ratllada, amb l'orgull ferit per un fabulador borratxo que llançava llaunes buides de cerveses. Aquell era jo: el que ni tan sols brillava per si mateix.
“I dóna gràcies que no era plena!”, vaig afegir.
Però em semblava molt poc càstig per als devoradors de llum, la veritat. Putes bestioles!
Després d'això va tornar a alçar-se i unir-se a les demés. Passava de mi! Tornaven a passar de mi els molt mamons. On s'és vist? Sí, és cert: no hi ha res pitjor que t'ignorin, sobretot les ties a una festa on tots els del gremi de fabulaires han lligat i tu no, o bé que no t'escoltin quan contes una història magnífica. És el pitjor insult per a algú que requereix que li prestin atenció per menjar. Les bèsties se'm rifaven, se'm prenien a broma. Val, molt bé, molt bé...

Vaig arribar fins on eres, reina. De a prop eres més guapa que de lluny. Els teus llavis eren sucosos, els teus ulls de mar brava demanaven guerra i l'escot... Oh l'escot! I la teva túnica verda com els infinits camps de gespa de les terres de l'Oest. I estaves tan indefensa, i jo que ja t'imaginava al lli... vull dir als meus braços quan tot hagués acabat...
Jo et vaig cedir el fanal i tu vas dir-me – seguint el guió habitual -:
“Oh no, no pots fer-ho això!”
“Clar que puc, només te'l deixo perquè me l'aguantis. Ho enllestiré ràpid. Ens n'anirem tots dos plegats quan això acabi, ja ho veuràs.”.
“...però... ”
“Res dona, tu deixa'm fer a mi!”
Vaig arremangar-me. Ja se m'havien inflat els putos ous de les putes bestioles devoradores de llum-menja-merdes.
Vaig començar amb el recital que em guardava per als dies de taverna plena, de quan no saps ben bé on estàs però saps que tampoc podràs pagar la ronda que has promès. N'hi havia més de cent de bestioles, més de mil, deu-mil pel cap baix, sense exagerar, clar. Però jo vinga a dar cops de puny dels meus, puntades de peu, els meus ganxos directes i els cops de cap i les mossegades que li vaig clavar a aquell malparit que es volia escapar... Els vaig enviar volant al fons de la cova, els hi vaig patejar a base de bé el seu puto cul caganer. Més de dos i de tres van acabar amb el cap esclafat sota les meves poderoses botes mentre jo, l'heroi, obria la meva darrera llauna. No vaig tenir pietat tampoc amb els laments dels més petits. Totes les bestioles petites fan gràcia al principi, i encara i que tu reina meva volies perdonar-los, ja et vaig dir que després es fan grans i que... Bé, van haver de morir també.
Podria haver acabat tant bé, la veritat, tota aquella història...

“Va, que ens n'anirem plegats sota la llum del fanalet reina! Serà la nit més romàntica de la teva vida. Amb premi al final!”
“... però...”
“Però què? Què passa? Ja has vist com un bard desconegut i per tan interessant i sense afaitar i aparentment covard que canta històries i poesia de poble en poble i que té pinta de hippy és en realitat un generós i gallard home que pensa en els altres abans que en ell mateix; venç els seus dimonis interiors i jugant-se la seva pròpia pell fa la demostració impossible davant la dama atonyinant-los a base de bé... I no estic tan malament, no? Hauries d'estar mullant les calcetes, reina!”
“Es que... tinc nòvio, saps?”
El problema de sempre. Ai senyor. Bé, totes ho diuen només perquè no es volen sentir culpables que ho diuen. Volen ser conquistades, rendir-se als teus braços. Això s'arregla ràpid amb quatre versos, el que passa és que estava tan cansat després de la baralla...
“Bé nena, no passa res. Jo no li diré res, i tampoc sóc gelós. Amb la recompensa que li correspon a l'heroi em conformo.”
“Que no, que no sóc d'aquesta mena jo... Què t'has pensat?”
Merda, es que només em passava a mi allò o què?
“Què vols dir? Ei, que t'he salvat, sóc un heroi! Que et deixo aquí eh!”
“No t'atreviràs!”
“Que no? Nena, no tens ni idea de com de roí i miserable puc arribar a ser... Va: dóna'm el fanal!”, li vaig dir, alhora que li prenia.
“QUÈ? No, dona-me'l tu, que m'has dit que me'l donaves!”
“Què cony t'haig d'haver donat!”, vam començar a forcejar tots dos, cadascú aferrant el seu trosset de fanal i estirant-lo.
“Me l'has donat!, Me l'has donat! Me l'has donat!”
“Ets una paranoica! No t'inventis coses que t'he dit que me l'aguantessis un moment només, per fotre-les-hi una pallissa a les bèsties que t'havien acorralat! Has vist mai res igual?”
“No, però com que no vull FOLLAR amb tu ara em vols matar deixant-me aquí sola i sense llum, no?”
“Aviam, que no cal follar, que amb una mamadeta em conformo jo...”
“OHHHH, seràs!”
“Però què cony us passa a totes collons: si no és res més que un intercanvi de fluids sense cap mal, de no res!”
“Farta estic que tots busqueu el mateix, interessats de merda, us odio!”
“Fart sí que estic jo que totes us penseu que els herois no són nihilistes i interessats. Si no hi ha premi al final de la història doncs que et salvi el teu puto nòvio, que segur que és un il·luminat que ara dorm al llit sol, amargat!”
Et vaig treure el fanal, nena.
“Ahà!”
“Va, parlem-ho, eh?”, vas dir, “Que si de cas... ”
“Tst, tst, tst... No, no. Vull garanties!”
“I jo també! Si t'ho faig jo guardo el fanal”
“Què? Que no has de fer servir les mans? A mi m'agraden els preliminars eh, que jo sóc molt romàntic!”
“Sóc molt bona amb una mà, ja ho veuràs. Tinc una tècnica secreta que al meu xicot li torna boig...”.
“Hmm, hmmm...” Ja te'm posaves com jo volia. “Val, val.. tinc curiositat per veure aquesta tècnica...”
“Val, d'acord, dóna-me'l primer o et quedes sense premi.¨
Oh coi, vas convèncer-me, i te'l vaig deixar. Tu vas agenollar-te tan lentament, amb el fanalet a les mans, i tan segura. Ja t'hi veia jo amb un altre fanalet a les mans. Vas tancar els ulls, com si anessis a plorar abans de començar. No m'agradava a mi aquell rotllo del somiqueig. Perdia la gràcia, i t'ho vaig dir:
“Au va reina posa-li una mica de bon humor que... ”
PUF!, el fanal es va apagar. De cop i volta. Quelcom se'n va anar ràpid, brillant. Em vaig quedar a les fosques, sol, amb els pantalons abaixats. Vaig sentir la fosca nit clamant venjança, entre les ombres de la cova.

Ara sóc una bèstia de la nit. Una d'aquelles que viu a les fosques. Pensava que t'hi trobaria aquí amb ells, però no, tu et vas salvar malparida. Ara jo sobrevolo els camps erms de la nit cercant viatgers amb fanals per devorar-los la llum. Espero trobar-te, no t'oblido. Busco la llum perquè sota la llum sempre hi ha víctimes que viatgen, les meves víctimes. Quan els fanals viatgen sols sempre hi ha la possibilitat que s'apaguin, més encara si hi som nosaltres al seu voltant assetjant-los, descoratjant-los, fent-los vessar el cor de dubtes i de terror fins a fer-los apagar. Els desanimem i els aterrim, i els fanals, clar, acaben dubtant i també i tentinegen. S'apaguen lentament. Sovint és una agonia, una lluita a mort que només podem guanyar nosaltres. Quan s'han apagat ataquem amb el camp lliure, i ja no hi tenen res a fer. Sóc un d'ells ara.
N'hi ha però que no duen fanal. N'hi ha que no els hi cal perquè es veu que brillen amb llum pròpia, com tu, traïdora, més que traïdora, que no sabia que eres lluminosa perquè et carregaves com una pila duracell, concentrant-te només tres segons i mig amb un fanalet a les mans. Pensava que això de la llum pròpia, la mandanga aquesta de brillar interiorment era més profund, més autèntic i no un simple intercanvi energètic.