El volt de l'home mosca

Un relat de: Urepel
- Buf! Quina pudor de peix!
- Deixa'm estar, boja, monja, amant de Jesucrist! Deixa'm estar sol, tarada!
Ves-te'n i no contaminis més aquest santuari, aquest el meu centre de culte!
- Pobre, que foll que ets!
Jo li vaig ensenyar el puny des del meu llit i vaig maleïr. Al final va tancar la porta i se'n va anar. Més per cansament o per la flaire que perquè de debò jo m'hagués imposat a ella. Ma germana se les feia venir bé per menysprear-me, i a mi això em molestava. Vaig sentir com s'allunyava pel passadís. Gràcies a la gràcia de Déu totpoderós!

Era agradable estar sol altra vegada. Tot i això, no ho estava, o no del tot. Hi havia una mosca voltant per la meva habitació. Una d'aquelles mosques verdes i velles, grasses, estúpides. Era igual de molesta que un avi xisclant a la consulta quan veu el metge armat amb l'aparell d'exploració rectal. La senties allà on fos i per on volés. Quan desapareixia de la meva vista era prou sorollosa com per que la poguessis seguir només amb la oïda. Jo me la mirava i pensava que, en fi, mosca torracollons, mosca collonera, et sembla maco el que fas, eh, et sembla bé? Ja has sentit el que he dit abans: sóc escriptor, un gran escriptor, i em cal pau i tranquil·litat i tu et dediques a volar i a emprenyar-me amb el teu vol impertinent de carraca vella. Mereixes morir. Quan no és ma mare és ma germana, i quan no, ets tu. I jo et mataré, mosca, m'has sentit? Em mereixo un xic de respecte a la meva habitació. Ets al meu espai aeri. Espera a despistar-te un moment, mosca...
La mosca va parar. No la veia. Sabia que havia aterrat a algun lloc, però no a on. Vaig remoure'm damunt el llit i balancejar-me jo braços i cames incloses com si tingués alguna mena d'atac de bogeria. Al final va sortir d'allà on fos i la vaig veure enlairar-se al meu davant.
- ZZZZzzzzzzZZZZzzZZZzzzzz...
Jo la seguia amb la vista. Semblava intel·ligent el coi de mosca. Sense cervell, clar, però tot i així intel·ligent. Era una mosca avisada. Vella i peluda era una d'aquestes mosques que miraculosament s'han salvat dels clatellots de la vida. Una mosca que ha menjat molta merda, sí. Estava atenta a les meves mans i s'enlairava ràpid. Tot just n'alçava una que ella emprenia el vol i tornava a brunzir les seves brutes ales per la meva habitació, rient-se de mi.
Però no s'escaparia del gran Arturo no. Vaig estar-hi jugant una estona, deixant que es confiés i per dar-me jo prou temps a pensar. Llavors me'n vaig recordar, i vaig alçar-me del llit cagant llets. Vaig sortir a la terrassa on hi havia vist al matí l'esprai aquell. El vaig agafar i vaig tornar a l'habitació amb aquest a les mans i la vaig estar buscant. Vaig parar l'orella i llavors la vaig veure, sobrevolant sense cap mena de respecte un llibre de Nietzche, el mestre, el gran Nietzche. Com carai s'atrevia? M'hi vaig acostar poc a poc.
- S'ha acabat! Té, bruta!
La vaig atacar sense compassió.
L'esprai era per a formigues. Tan era. No posava res de mosques, però n'hi vaig buidar mig pot i al final li va fer alguna mena d'efecte. Semblava una mosca borratxa. Us n'adoneu? A sobre això! Abans no caigués la vaig aferrar amb el meu puny poderós sense arribar a esclafar-la. Somicava i implorava atrapada a dins. Brunzia amb les seves brutes ales a l'interior d'aquest, atrapada, desconsolada i implorant el perdó del puny del gran Arturo. Havia de decidir què fer amb ella. I això vaig fer:
Vaig llançar-la a terra i va rebotar contra aquest. Abans no s'alcés i es recuperés la vaig aixafar amb el peu. Fi de la història de la mosca.
Llavors vaig obrir la porta de la meva habitació amb cura, assegurant-me que cap d'aquelles dues boges amb les que em veia obligat a viure estigués a l'aguait.
El camp estava lliure. Vaig baixar les escales i anar-me'n a fer un volt. Vaig aturar-me, endegar un cigarret i posar-me a caminar. L'havia de trobar com fos.

Comentaris

  • Petita gran vida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-10-2012 | Valoració: 10

    Ostres, això és espontaneitat literària, ploma ràpida a la mà, imaginació desfermada i vida, vida humana i animal, però vida al cap i a la ´fi. M'ha agradat molt la velocitat de lectura, el pensament fosc i personal de l'Arturo i totes les manies d'un , potser, geni de la literatura. El seu creador sí que m'ha satisfet. Fantàstic! Una abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

65769 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec