I farem milions...

Per a en Buk...

L'home de cabells blancs i ulleres mastega croissant mentre amb els dits arrapa el diari per un costat, com si tingués por que algú li hagués de prendre. La dona que seu al seu costat mastega puça de pernil amb tomàquet mentre mira com se'n van els segons pel rellotge paret, gran com una paella. El “nen” amb barba i de prop de trenta del davant de l'home del diari i el croissant i la dona que mira passar el temps es beu el cafè amb llet en got tot de cop i torna a clavar la mirar a la tele endegada del diumenge al matí. La noia vestida amb jerseiet prim de ratlles i mocador vesteix de jerseiet prim i de ratlles, i està bona, i mira al racó entre l'home del croissant i el diari i jo penso en el jerseiet prim i en perversitats rere la pantalla.
Llavors veig que arriba en Robert. Entra i travessa mitja granja. S'atura a la barra, crida l'atenció a una de les noies i demana alguna cosa. Es posa altra vegada en marxa i obre la porta de la terrassa i surt i s'asseu davant meu.
- Fa fred – em diu -, però vull fumar.
Agafa un dels meus cigarrets. Prova amb un encenedor que es treu de la butxaca, però no li va. Llavors agafa el meu de damunt la taula. S'aixeca de cop, com si alguna cosa li hagués mossegat el cul i xiscla, frenètic:
- Una serp!
- Merda – faig, i també m'alço.
Mirem al racó on hem vist la serp. Però no ho és. És un mitjó recargolat i humit, acabat de sortir de la rentadora i que ha caigut de l'estenedor del pis del damunt. A les terrasses de les granges no n'hi ha pas, de serps. Són a la muntanya. A la muntanya sí que n'hi ha. A la muntanya hi ha escurçons. Els escurçons de les terrasses, els dels pobles van amb corbata i s'asseuen a escriptoris de bancs i d'ajuntaments. Tenen potes. Els escurçons humans s'asseuen a taules de terrassa per esmorzar, no maten el temps ni s'arrosseguen pel terra.
Ell recull l'encenedor que l'hi ha caigut. Tornem a seure. Jo trec un cigarret del paquet. Ell se l'encén. Jo li prenc l'encenedor de les mans perquè no se me'l quedi i m'encenc el meu.
- Sempre vens aquí? - pregunta.
- S'hi està bé.
- És un forat.
- Un forat acollidor.
- No com el d'una dona
- No, com el d'una dona no.
- Anirem a can Ricard aquesta tarda, a jugar. Vindràs?
- Espereu-m'hi asseguts.
- Què escrius?
Abaixo la tapa de l'ordinador. Me'l miro. “Res”, dic. Una vegada ja me la va jugar. Ell se n'oblida just quan una de les cambreres obre la porta de la terrassa. Deixa al seu davant un got de vidre petit amb cafè molt negre a dins. Un que fa olor de conyac o de whisky, o de licor. No ho sé. La cambrera se'n va i torna a tancar.
- Què fas ara? - em diu.
- Res, espero, escric. Totes tres coses.
- Està bé això. No defallir.
- I tant.
- Feina?
- Si en tingués no seria aquí.
- Ja, i de pasta, què tal?
- No en tinc massa, no.
- Jo tampoc. Però tu no tenies atur?
- Sí, atur de quatre anys contractat a mitja jornada.
- Però si feies més de setanta hores...
- Només els llepes i els que s'empassen polles tenen contracte complet. Si fas quaranta hores tens contracte de vint. Si en fas vuitanta potser te'l fan de quaranta, però no hi pots comptar massa.
- Ja, quina merda...
- Sí.
- Doncs n'hi té un de nou ara, de treballador. L'he vist. Un crio. Dinou anys. Feina bé n'ha de tenir.
- Té sort. Aquests són els que cobren poc i no es queixen. No pregunten i no es pregunten res tampoc. Són el futur
- Sí, suposo.
Entre el tendal i la tanca alta passa un avió que travessa el cel de desembre. Els pardals piolen des d'algun lloc. El sol va alçant-se. És diumenge i en Robert remena el seu cigaló i el tasta. Encara li crema. El deixa al platet i es passa la llengua pels llavis de garrí. Torna a començar:
- Jo estic fent un còmic – diu -. Farem milions.
- Tu no saps dibuixar. I amb l'euro és difícil de fer milions.
- Ja ho sé. Però me'l dibuixen. Jo escric la història, i farem milions...
- No es fan milions amb còmics. I amb llibres tampoc. Per fer milions has d'atracar algú, enganyar-lo. Fotre algú per guanyar tu. Xuclar-li la sang, menjar-te'l, matar-lo...
- Jo no ho sé fer això. Per això estic així.
- Ja. Per això estem així.
- Ja...
- I qui te'l dibuixa?
- Una noia, de vint-i-dos. Bufona, primeta, cabells negres i mirada andalusa. Sembla que t'hagi d'arrencar la pella a tires. Però de debò en sap, de dibuixar.
- Has fet res amb ella?
- No es deixa. Un tio fa anys... ja saps què vull dir. Ara té xicota.
- Merda. Sol passar...
- Sí, merda.. Així què, no vindràs al vespre?
- Passo de Cthulu i dels vostres elfs i de nans saltarins.
- Estaria bé. Almenys ens tornaríem a veure tots.
- Qui són tots?
- Ja saps: la Nuri, en Marc, en Ricard, tu, jo...
- Per mi us en podeu anar a la merda.
- Ets una amargat.
- És cert, però un amargat no-deprimit.
- Què tal va anar el concurs aquell?
- Com sempre. No el vaig guanyar.
- Bé, doncs a per el següent, no?
- Esperem.
Torna a agafar el gotet de Cafè amb licor. Se'n beu un terç. El torna a remenar. Mira per la cristallera a la granja. Mira els culs de les cambreres. Jo també, i m'empasso el que queda de la meva tassa. Els quatre membres de la taula aquells s'aixequen, s'abriguen, surten en direcció a la caixa, paguen i se'n van. En Robert es queda amb el jerseiet de ratlles. Jo també. Llavors n'entren uns altres que ocupen una altra taula. Ell apaga el cigarret al cendrer.
- Bé, me'n vaig – diu, i s'acaba el cigaló.
- A escriure?
- No, avui no en tinc ganes.
- Malament doncs.
- S'ha de saber parar.
- No ho crec. Jo no en sé
- Nosaltres farem milions...
- Quan els tinguis ja me'n deixaràs algun.
- Així, segur que no vindràs?
- Que no.
- Per què no?
- Perquè tinc que sortir-me'n.
- Un diumenge, te'n sortiràs?
- No se sap mai.
- Nosaltres farem milions...
- Ja.
Obre la porta, fot el camp. Jo torno a alçar la pantalla. Premo una tecla. La pantalla s'encén. Escric això. I mentrestant espero, amb la idea de sortir-me'n.

"Per acabar-ho d'adobar, tenia aquell petit fonògraf girant dins del meu cervell que no parava de fer sonar la mateixa tonada: no ho intentis, no ho intentis. Semblava una idea perfecta", Bukowski