La por al buit

Un relat de: Urepel
“No hi ha fogonades, no hi ha bravesa, no hi ha risc. És una feina que han après a fer, com arreglar una aixeta que perd ". Bukowski



N'hi ha als que els hi passen coses, o hi ha els que no els hi passa res, però cert dia tu t'adones que hi ha alguna cosa dins teu que remuga. Et sents desgraciat, depressiu i plores als racons, crides i trenques finestres i estimbes el primer que tens a les mans i cremes contenidors o ratlles cotxes i un dia se t'escapa una bufa quan mai havies fet res així. Pares quiet, t'aterres, ara ho saps: hi ha quelcom que no et funciona bé. Què és? Ho notes, és un canvi alarmant dins teu, però sabries definir-ho? Alguns te'l noten abans i tot que te'l notis tu. Et diuen: “Que se te'n va la flepa o què?, Puc fer res?, Tot bé per casa o què?, Va digues: què coi et passa?”
Ho intentes:
- No ho sé, no ho sé... Estic... Merda, no ho sé! És... És semblant a... És potser com si l'interruptor general s'hagués apagat i tot s'hagués tornat fosc per mi. Saps què et dic? Estic... Perdut, estic... No ho sé, coi. Tu m'entens?
- Ni puta idea del que em parles, la veritat. I des de quan dius que et passa això?
- No ho sé, no ho sé... Potser des de que... Però no, perquè aquella vegada no crec que fos... doncs abans ja m'hi sentia una mica així, i no crec que aquella vegada fos el detonant... I aquella altra vegada també... Oh, merda, fa molt de temps ja, crec jo; molt de temps, molt de temps, el que passa és que no me n'adonava i...
- La hòstia, que complicat!
- Sí noi. I a més penso algunes coses ara, saps?
- Què dius ara! Coses?
- Sí, sento... Sento alguna cosa a dins meu que remuga, alguna cosa que EM DIU...
- Com que ET DIU? Com si fos una veu?
- Potser sí... Una veu.
Tots els símptomes, i de pet al psicòleg, o a cal psiquiatre, que per això hi són i tenen la feina que tenen. T'ho recomanen sempre, o t'hi acompanyen, o és el mateix metge de capçalera el que fart de fer-te tres plaques diàries al pit i de que li parlis a totes hores del buit que notes aquí dins et diu que sí, que estàs bé, però que també hi ha alguna cosa que no et funciona. Et deriva a l'especialista, dons el problema el tens més amunt: al terrat.
N'hi ha que són més callats, que s'ho oloren i s'ho saben i que se n'hi van sols. Van un dia i s'aixequen – ben normal, com sempre -, i que es preparen l'entrepà també com sempre, pugen al tren o al bus o al metro o al cotxe i treballen o estudien i esmorzen - com sempre -, i que després surten a dinar amb els companys i companyes o amb la i tornen a fer unes hores més i després una cervesa o un combinat – o dos – en sortir, i que després recullen els nens, i que una vegada que tornen del parc i amb la baguette a les mans i sempre que ningú se n'adonen ja els hi veus als ulls, a la mirada vidriosa en despenjar el telèfon, aterrits.
Truquen a aquell amic d'un amic d'una amiga que van sentir que li va passar una cosa semblant una vegada i que se'n van riure. Diuen:
- Escolta Jordi – o Sara, o Maribel, tan se val -... Tu no tenies el número d'aquell amic teu que coneixia un paio i que coneixia a aquell que i patatim i patatam i patatum...?
- Sí, per?
- Tracta del terrat aquest, oi?
- Del terrat? Què cony t'empatolles?
- Ja saps: euhm... del cap.
- Ah sí, un psicòleg. Per què, què passa? Ai, no fotis eh. Què t'ha passat res, X? Esteu bé tots a casa? No m'espantis ara, eh!
- Oh, sí! Oh no! Ha-ha-ha... ha-ha... ha... ha-ha...ha... És, euh, és per un company de la feina, sí. La seva dona, saps?
- Què dius ara?
- No t'ho creuries. Quina història! Ho parlàvem al matí i m'ho ha dit: No està bé de la xaveta es veu. Del terrat, saps? Ho-ho-ho... el cap, el cap!
I creient-se amb el drama ocult pengen l'amic i truquen llavors a l'amic de l'amic de l'amiga i un dia, ben aviat, se n'hi van. Entren allà dins, i miren els títols i els llibres i s'asseuen o s'estiren, i els hi conten tot allò que no conten mai a ningú, i-que-de- debò-els-aterra-i-no-els-deixa-dormir-i-que-és-com-un-buit-dins-el-pit. Cobreixen als professionals de preguntes que ni a la seva dona ni al seu marit o company ni a fills ni mares ni pares, mai mai mai, havien preguntat. Mai fins ara s'havien sentit així diuen, tapant-se la cara amb el coixí.
Els hi conten tot això-i-de-seguit, així, a aquell amb ulleres de pasta que es frega la barba i badalla o bé a aquella de la bata blanca amb cara de pansa bullida. Tan un com l'altre mouen el cap a banda i banda, i els aterrits, pobres, que s'estan allà sense saber si és bo o dolent el que els professionals no parin de prendre notes. Quan s'acaba el temps els professionals diuen:
Noi – o noia -, ens haurem de tornar a veure. Què tal el dia vint-i-quatre? Va bé?
O també:
Miri, el que vostè té és molt fàcil d'entendre – i continuen -: bla-bla-bla-bla-bla-blablablà... -. Li donaré hora per fer un seguiment de la medicació que li recepto i ja ens anirem veient i parlant-ne, que ara en tinc cinc més...
I bàsicament això, vaja, que tot anirà bé, que no li faci vergonya, que passa molt, que tot anirà rebé, que el món és el foll.
Segur, segur?
I tant!, però sobretot no s'hi capfiqui ara amb això eh? Entretingui's, faci alguna cosa, que això li passa a tothom i el que ha de fer ara és oblidar-se'n, sent?

Senten, i se n'obliden – almenys uns dies -. No saben si perquè de debò funciona el tractament o perquè sense adonar-se'n li han penjat el mort a un altre que hi toca més en aquests temes doncs és especialista en tot això. És la seva feina.
Sigui com sigui aquesta gent acaba per aixecar-se al matí com sempre, i preparar-se l'entrepà sentint-se una mica millor, i tornen al bus al tren o al cotxe o al metro i tornen a treballar, i a dinar amb els companys, i una altra vegada a treballar, i una altra vegada a prendre una copa i a buscar els nens. Quan tornen a casa amb la baguette i endeguen el llum de la cuina veuen el calendari, penjat a la nevera, amb el dia aquell encerclat de vermell, la següent visita, i de seguida se'n tornen a recordar: la tristor, el terror, les preguntes, el buit... Sobretot el buit, que màgicament tornar a aparèixer-los en algun lloc entre el pit i l'estómac, clavat a l'ànima.
Hi dedicaran una horeta o dues a la setmana durant tres mesos, a la teràpia, o sis, o tot un any, o tres o cinc anys seguits. Qui sap, alguns s'hi estaran tota la vida amb aquest rotllo. Ells no entenen d'aquestes coses. Com a màxim se'ls hi recomanarà de fer alguna cosa nova, buscar-se alguna cosa, sí. El que sigui: escacs, caminar, cardar o ballet, parlar o cridar al company de feina o carregar les culpes en el pobre desgraciat que està a les seves ordres cada dia. Podrien enfilar-se al capdamunt d'una muntanya o turó i xisclar ben fort. N'hi ha que ho fan, i els hi va bé. Vostè ha de trobar el que li vagi bé, doncs no tots els buits són iguals i n'hi ha que en tenen prou agafant un dia un boli i buscant alguna cosa sobre el que recolzar-lo. Busquen a la bossa de mà, a la motxilla de l'institut o a la butxaca on hi troben l'agenda, o un bloc o la llibreta on hi apunten el material o bé un un pedaç de paper de vàter mentre que proven de fer fora el buit aquest que tenen a dins. Hi anoten alguna cosa, no sé el què; una paraula, un pensament, una frase, alguna cosa que tot de cop i volta passa volant pel seu terrat en tractament o no i que pel que es veu els hi serveix molt. Els que apunten i continuen controlen el buit, els que no hauran de recordar-se durant tres mesos, sis, un any, tres anys, cinc, deu o potser tota la vida de ser puntuals a la cita marcada en vermell al calendari que tenen penjat a la nevera.

A mi també em va passar això, a tots ens ha passat crec, o ens passarà alguna vegada. A mi també em va agafar tot de sobte un dia, i sense gaire res que ho anunciés: aquella tristor o manca de sentit per les coses, les preguntes sense resposta que no m'havia fet mai i que anaven i tornaven i, clar, el buit. Aquell maleït buit al pit nedant dins meu, corrents i corrents i devorant-me l'ànima. El buit era el pitjor de tot. El notava dins cuejant com si fos un animal viu i verinós que s'havia introduït sense el meu permís. Era feixuc, com si de cop i volta carregués amb coses que no em corresponen i se'm quedessin a dins, qualsevol cosa que hagués vist i sentit, escoltat i olorat i tastat. Sentia que no podia quedar-me amb tot allò a dins, que l'havia de matar d'alguna manera. El volia matar aquell buit, perquè em devorava i em matava ell a mi i això no podia ser perquè de debò estava cagat de por i sentia que em tornava boig. Havia arribat per quedar-se aquell buit? Què hi feia allà ALLÒ? Què era, i el més important: Per què hi era?
No ho sabia, i tampoc sortia; ni vomitant ni cagant ni dant-li menjar ni beguda, ni emplenar-lo de fum dels cigarrets ni anegant-lo amb molt d'alcohol o buidant-me de molt de sexe i amor marxava. Potser una estona i prou, desapareixia; però només uns dies, unes hores, un instant. M'acompanyava a tot arreu el buit i em feia sentir de debò més sol que mai.
Això em va passar fa uns anys, un estiu. Va passar-me una cosa que ara no ve al cas ara i que crec va ser el detonant final. Feia dies que el notava i aquell dia jo era a una cuina, treballant, i al meu davant hi havia la meva caixa d'eines blava i oberta, llesta, plena de claus angleses i de tornavisos i de peces de recanvi brillants. M'havien deixat allà perquè reparés una aixeta, perquè cadascú tenia la seva feina i la meva era aquella: reparar aixetes. Les canviava i les adobava, passava cables, feia que els interruptors donessin i apaguessin les bombetes que havien de vèncer la foscor de les habitacions. Aquella era la meva feina, i la meva vida. Ja havia passat els cables de la cuina, la cuina era il·luminada, però alhora hi havia foscor. La fosca era dins meu, molta foscor, molt de buit, molta por a dins.
I recordo que em vaig quedar allà clavat, mirant-me l'aixeta aquella ben quiet. Sentia com començaven a brollar les llàgrimes que invocaven aquell buit. La vaig mirar cromada i brillant i tot de cop i volta vaig sentir-me incapaç de fer res, incapaç d'entendre fins i tot perquè plorava i només notant aquella maledicció corrent-me per dins, devorant-me, matant-me.
Vaig deixar-me caure lliscant per la paret de rajoles blanques. Vaig acabar al terra, assegut,amb la cara entre les mans i gemegant com una nena que s'hagués rascat el genoll. Per sort estava sol, ningú em va veure i ningú ho sabria mai. Prou que m'interessava.
Vaig treure un cigarret del paquet, i encendre-me'l amb una flama que tremolava. El segon que vaig encendre em va semblar que tenia molt mal gust i el vaig llençar i destrossar amb els peus. Vaig mirar la clau anglesa gran, i després vaig mirar la cuina, que era tota nova i brillant, blanca, i tot i així tan i tan fosca... Vaig exhalar una glopada immensa d'aire calent, vaig eixugar-me la cara i provar de calmar-me. Llavors vaig aixecar-me d'allà a terra però aquell buit encara era dins meu. Havia arribat per quedar-se, i jo l'havia de fer sortir fos com fos, ni que fos tirant-me pel cel obert. Vaig mirar abaix, però només eren dos pisos, i no ho tenia massa clar.
Vaig acabar per adobar l'aixeta i per costum mirar el rellotge. Faltava molt poc per plegar i de la caixa d'eines en vaig treure la llibreta del material i un boli. Vaig apuntar-me les hores que havia fet aquell dia, les peces que havia gastat, on les havia comprat, on havia d'anar l'endemà si és que hi anava i tot el que havia de dir al meu cap que era bàsicament el que feia de sempre de feia un grapat d'anys.
Vaig acabar-ho d'apuntar i quedar-me mirant la llibreta sobre el marbre fresc de la cuina. La llibreta era oberta, i vaig passar fulles i llegir llistes i llistes que ja havia fet amb tot de dates a les que ja no prestava atenció. Vaig tornar a la nota del dia, i passar una pàgina i trobar-ne una altra en blanc. La vaig mirar, i sense ni adonar-me'n vaig deixar caure la mà amb el boli al full nou. Vaig pensar què hi havia d'apuntar alguna cosa, però no em va venir al cap res més. Ja ho havia apuntat tot, no? I doncs, què hi feia la meva mà ara allà al damunt?
Vaig notar-me el palmell humit i neguitós. Els meus dits removien el boli atemorits, com si no sabessin què n'havien de fer d'aquest.
Va venir-me al cap una cosa, i vaig apuntar allò:
“Per què?”
“Per què”; m'ho vaig mirar, ho vaig llegir. Era una pregunta clara: Per què? Però Per què el què, a veure?
Ni idea, i llavors vaig apuntar alguna cosa més rere el per què aquell. Vaig apuntar-hi coses una estona, no recordo ni el què. Vaig fer-me un munt de preguntes que em semblava que mereixien resposta. Molts Per què's, molts com's i quants i un grapat de a on's, fins i tot qui's i què's. No paraven de rajar-me a sac, sense aturador, com si la meva mà fos l'aixeta que s'havia obert per deixar sortir tota la pressió de dins meu acumulada. Moltes moltes preguntes hi havia allà, moltes moltes pàgines estava emplenant.
Crec que va ser així com vaig començar. El primer que vaig escriure per a mi va ser això: “per què”. Ni tan sols recordo sobre què era, ni si hi havia cap què. Només això: Per què?
I oh, clar, no fotem: no tothom comença a escriure així. N'hi ha que no són tan dramàtics com jo, n'hi ha que comencen a escriure d'una altra manera, més normal diuen. Suposo que n'hi ha que comencen com jo vaig aprendre a arreglar aixetes als setze anys, com si això fos una cosa més, com si fos només una feina, quelcom que val, està bé però sense la qual també podrien viure. Suposo que n'hi ha molts així, més que no em penso, com també n'hi ha molt que han d'anar a cal ulleres de pasta i barba i a ca la bata blanca, els que escriuen per feina, els que ho fan com qui adoba una aixeta. No tinc res a dir-los. Està bé, val, sí, és una feina, i jo també he treballat i ells simplement fan la seva feina tan bé com poden i se'n van a casa i se n'obliden fins l'endemà. El que passa és que a mi m'agraden més els altres; aquesta gent rara, tots aquests i aquestes amb el buit a dins que els xucla i els que els estripa l'ànima i que els devora i que necessiten de fer desaparèixer el forat negre de dins com sigui. Tots aquests que s'adonen que si mai t'arriba el buit ha arribat per quedar-se.
Crec que vaig començar preguntant-me això de per què i contestant-me el més fàcil: com's, a on, què, qui, quan i quant. Ara m'adono que el perquè és impossible. No me'l podré contestar mai de la vida perquè ni els bons poden fer-ho. Escriure no és com adobar aixetes, és una altra cosa. És la por la que t'ho fa fer, la que et des-paralitza. La por dins meu és aquest riu de lava cremant-me les venes, és el forat negre que em va xuclant per dins i l'animal aquest que cert dia corria desbocat i que se'm va menjant per dins. L'he de treure a passejar de tan en tan, tots ho fan. És tota aquesta pressió que dins d'alguns s'acumula i que tard o d'hora ha de sortir per no haver de rebentar. És per por al que passaria si no ho fessis. És per por, sí, i també perquè... oh, no ho sé!

Comentaris

  • Carles Ferran | 21-06-2012

    Un relat que m’ha absorbit fins el final, que m’ha xuclat l’atenció, i m’ha fet sentit solidari amb tantes persones ostatges de la por, de la tristesa, de tants perquès sense resposta. Un gran exercici d’observació i de redacció.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

36438 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec