El rei de la casa

El rei de la casa, el que més prometia abans - i el que menys promet ara - mossega el tortell i hi troba la fava. Tothom se n'adona de seguida i com si fos qui sap què, li comencen a dir:
- Li ha tocat la fava!
- Al cosinet li ha tocat!
- Li ha tocat la fava a en Marc!
- Sí, li ha tocat!
- Has de pagar, has de pagar, pagar, pagaaaaar!
- Sí, has de pagar!
- Qui queixala la fava el paga!
Això deien, pobrets.
I el pobre rei de la casa que es treu la fava de la boca. Amb el pedal que duu a sobre - pensa - i ja només li faltava d'haver-se de merdejar dins la boca fins a treure'n la fava i - és clar - el trosset de queixal que a la fi ha petat. S'ho treu, i deixa totes dues coses entre restes de tortell de crema mastegat, enganxifós i bavós sobre el mantell.
Aleshores agafa la copa – just la seva especialitat - i n'aboca tot el contingut dins la boca sense empassar-se'l. Es passa de punta a punta aquell líquid gasós que li fa pessigolles a la llengua, tal i com fa amb l'elixir bucal a les nits. Veu la padrina però tan se li en fot, no li ve d'aquí. Allà dins hi nota alguna cosa més i abans d'empassar - i ajudant-se amb la llengua - sosté entre els llavis un altre trosset de queixal.
El deixa amb l'altre tros corcat i amb la fava i les restes de tortell. S'aboca més cava i se'n beu mitja copa més. S'aixeca de la cadira, no fan més que repetir el mateix:
- Li ha tocat la fava! Li ha tocat la fava!
Veu com el mira sa mare, com el mira son pare, grans, estossegant. El mira sa germana al costat d'aquell imbècil, el mira el germà més gran i més gras i més vell que una morsa; el miren els cosins, el mira la tieta seca com una pansa amb la corona de cartró posada i l'àvia sobada que obre l'ull de vidre. Fins l'avi amb càncer a mig camí del cementiri el mira. Fins el tiet fatxa amb qui no es parla de fa tants anys l'ha mirat. I Hòstia!, no li importa: somriu. Els somriu a tots, somriu al públic, o més aviat somriu a la paret per no haver-los de somriure a tots un per un. Sap que ha de dir alguna cosa ara que ja és gran i que no és res ni promet res, ara que és gran i ja no llegeix mai el vers.
Treu la cartera de la butxaca dels texans. L'obre i els hi va ensenya. S'hi veu el carnet del videoclub, el d'identitat, el del racc, el de la biblioteca, la foto de la dona amb qui va ara i la del fill aquell que veu cada quinze dies. Al final diu:
- M'haureu de fiar, doncs fins al dia deu no tindré pasta!
- Uhhh, uhhh, UHHH! - fan tots a una i d'acord, a l'uníson.
El rei de la casa torna a asseure's i aboca més cava a les copesque té més a prop sense oblidar-se de la seva. Quan torna a beure s'adona de les fotografies que hi ha als marcs de l'armari del menjador: fotos antigues. Ell hi surt a unes quantes. N'hi ha una que li agrada especialment, una de quan era adolescent, de quan tot just començava a menjar-se el món, de quan no tenia tantes coses per explicar, de quan no havia viscut, de quan no sabia com s'escriurien els capítols de la seva vidat. És una foto collonuda d'abans d'un partit, vestit amb l'equipació reglamentaria, sostenint un pal d'hoquei i somrient amb cabell. Ho recorda com si fos ahir. Recorda contra qui jugàven, quant van quedar, quants gols va marcar i amb qui es va barallar.
Li agradaria tornar a ser el de la foto. Li agradaria tornar a sentir el pal d'hoquei a les mans, notar els patins, tenir energia folla recorrent-li el cos, ser jove, no pensar, ser jove, deixar-se anar, ser jove, sentir-se fort, ser jove: patinar...

Ara el rei de la casa és gran, però torna a ser a cals pares i dorm cada dia a l'habitació on va dormir durant vint-i-quatre anys. Ara el rei de la casa en té trenta-quatre i per un moment pensa en carregar-se tota la taula, tot el vidre, totes aquelles ampolles, tot el tortell restant i els torrons que han sobrat; la fruita seca i les neules, l'ampolla de Terry – sobretot l'ampolla de Terry -, el vi, el cava, els gotets; tot. Per un moment voldria carregar-s'ho tot.
El rei de la casa tornar a ser a casa els pares. A les golfes de la casa els pares hi ha trastos i records. I a ell li sembla recordar que sa mare encara li guarda els trastos de quan era jove allà a les golfes. Li sembla que hi va veure un dia un pal d'hoquei allà dalt.
El rei de la casa s'acaba la copa i s'aixeca, algú li recorda:
- Li ha tocat la fava, li ha tocat la fava! Has de pagar!
I no diu res, i se'n va a les golfes, aviam si troba el pal. Potser sí que s'ho carregarà tot...