Galí-Manies III: Mala Sort

Surto de casa corrent i veig que fa bon dia. Estreno unes sabates fantàstiques. De color claret, amb un parell de foradets a l'alçada dels dits, poc taló, punxa… i a més són còmodes… però hòstia! Faig tard a la feina.

Quina sorpresa. Com cada dia. No és que no em llevi a l'hora que m'haig de llevar. És que així faig una mica d'exercici aeròbic, i em baixa el cul de volum.

Però avui volia que fos diferent. Perquè les sabates, no tenen gaire taló, d'acord. Però són noves.
Porto dues cantonades corrent a tota velocitat quan em comença a fer mal el peu esquerre. No paris, Galí, no paris, m'animo. Si m'aturo, sé perfectament que no podré rearrancar… que em trauré la sabata, m'hauré fet mal, i no me la podré tornar a posar. I on aniré jo amb un peu descalç, ferit i inflat? Ni a la feina, ni a casa. I faré tant tard, que em despediràn. Perquè si no puc anar ni a casa ni a la feina, m'hauré de quedar aturada allà on m'he tret la sabata. I això significa, que no podré moure'm fins que se m'hagi curat el peu. Però llavors estarà la roba bruta, i el peu negre, i què faré? Així tampoc puc anar, ni a la feina ni a casa. Perquè el meu porter és un tafaner: oh! Nooo! No et treguis la sabata, o estaràs condemnada a viure de la caritat dels vianants, a dormir abrigada amb un cartó. Això sí. Amb unes sabates precioses.
Ho veieu? No m'haig de treure la sabata, definitivament.
Segueixo corrent quan de sobte tot s'enfosqueix. Miro al cel, i veig com un núvol negre ha tapat el resol de matí. Em cau una gota enorme al cap. Dues. Tres. Tres mil. Ara sí que arranco a córrer, perquè no porto paraigües, però tampoc em puc aturar, o encara faré més salat a la feina.

Ja la veig… la porta del despatx. Entro corrent, trepitjant una enorme bassa que s'ha fet a l'entrada. Merda, merda, merda. Merda de temps, merda de sabates i merda d'horari. I merda perquè el sex-symbol de l'empresa també ha fet salat, i me'l trobo a l'ascensor… em somriu, divertit, i plega el paraigües. Impecable, com sempre. No s'ha mullat ni un pèl… i ara me'n recordo… que jo m'he xopat tota. Em miro al mirall per retocar els cabells o el que faci falta, just abans que ell entri a l'ascensor.
Irrecuperable. Cabell, sinistre total. Roba, sinistre total. Sabates… nooooooooooooooooo!
Tinc temps just per eixugar-me un lamentable xorretò de rimmel (gràcies a deu… o al que sigui), i mentre pugem els set pisos que separen el terra de l'oficina, penso en lo d'agrair que seria que marxés la llum (fa mal temps, és una possibilitat més…), i ens quedéssim tancats durant hores, durant meravelloses hores… però just el "piiip" insuportable de que ja hem arribat al setè, em deixa baixar a mi primera (cosa que avui no agraeixo, perquè vaig mullada, despentinada, i segur que he deixat petges d'aigua a la moqueta de l'ascensor).
Entro al despatx seguida de la meva "jefa" (una dels 4 "jefes" que tinc) dient-me que en mitja hora tenim una reunió, per la que haig de preparar: tres pressupostos, dues presentacions de pps i, naturalment, set jocs de còpies impreses per als que venen.
Queda un quart i ja he retocat tot el que feia falta. Si és que sóc el súmmum de l'eficiència, un crack, un…. Un petit geni, al que se li acaba d'anar la llum i ha perdut tot el que havia fet. No podia haver marxat vint minuts abans, la llum?
A més. De l'ensurt i la mala hòstia que m'ha agafat, he pegat un cop a la taula. Ha saltat el cafè. Damunt dels meus pantalons beige. Que ja estaven bruts de la pluja. I que ara són mig marrons del cafè.

Pensa, Galí, pensa. No sé si haig de prioritzar tornar a començar la feina o anar al bany a netejar-me els pantalons. Com haig d'anar a una reunió amb aquestes pintes?

Menys mal que tinc a la meva "peter-pan" sinistre, la meva companya de desastres de la feina, que em proposa canviar els pantalons per la seva faldilla, si més no perquè pugui entrar a la reunió polida. Polida però amb poc estil, totalment desconjuntada. Anem al bany i ens topem amb la balena de jurídic. Que mira amb un somriure d'aquests sorneguer a la cara els pantalons. Surt del bany. Un cop me l'he provat (la faldilla) i em miro les cames, m'adono que els pèls comencen a sortir incipients. Ahir em vaig oblidar que havia demanat hora a l'esteticient per depilar-me. I ara me'n recordo. Merda, merda i merda. Amb lo rancorosa que és. Per haver-la deixat plantada, segur que la propera vegada que hi vagi em cremarà amb la cera, o em cobrarà mil peles més.

Menys mal que el meu dia negre s'acaba. Diguem que la reunió ja ha passat. Més o menys s'ha salvat la situació. El "Peter-Pan" sinistre em convida a dinar a un xinès. Menys mal d'ella que faria si no fos per les seves tonteries?
Em fa menjar galetes de la sort. No ho suporto. Però m'hi obliga. Només una, em diu. És així de sinistra, la meva "peter-pan"… quan pitjor et van les coses, et demostra que encara hi poden anar més, de malament. Perquè què espera que en tregui, de menjar aquesta galeta? Un missatge més animat que els que déu… o el que sigui, m'ha estat enviant durant tot el dia? Ai! Per favor, que sigui positiu, el que hi digui al paperet. O un proverbi Xinès d'aquests que no entén ni el que l'ha escrit… "Segueix buscant. MALA SORT".
La mala baba que porto, ja està superant límits inexplorats per a mi.
La "peter-pan" sinistre gairebé es pixa del riure. Em promet que no hi té res a veure, però no m'estranyaria, que la galeta aquesta l'hagués portat de casa només per dedicar-me-la.

Afortunadament ja han donat les sis de la tarda. Sense que passi res. De quatre a quatre i mitja, hem pres un cafè a la màquina. De quatre i mitja a cinc, hem comentat la reunió. De cinc a sis, m'he sumit en un sopor d'aquests que et deixen "in-albis", del que no m'he despertat fins que la peter-pan m'ha fotut un clatellot per dir-me que marxava. Menys mal que durant el sopor estava mirant la pantalla del pc, encara que hi hagués el salvapantalles de peixos fent bombolles i no l'hagi tret en una hora.

Arribo a casa, desitjant ficar-me al llit i no despertar-me'n. El llit està mullat. Merda, merda, merda. Merda de pis. "Ático Coqueton" deia l'anunci. Coqueton? Molt romàntiques, les goteres, sí senyor. Donen un toc d'autenticitat a un Ático tan Coqueton.
Em poso al sofà de dues places amb la meva manta, i la bossa d'aigua calenta als peus. Ja he arraconat el llit perquè no es mulli més, i he posat una cassola a terra per a recollir l'aigua.
Però per fi ha acabat el dia. M'és igual dormir al sofà, al terra o a la banyera. Només vull despertar-me i que sigui demà.