Galeria d'ombres: La Maica

La Maica havia estat una noia de bandera. Quan era jove havia fet tronar i ploure entre la jovenalla de la seva València natal. Es clar que aquella època es deia Empar i encara no exercia la prostitució.
Passats els anys i amb uns quans centímetres més de cintura, cap als anys seixanta del segle XX, era a Cartagena, al barri del "Molinete" (un cau pudent i brut, enfangat al hivern i polsós a l'estiu, on s'hi concentraven prostíbuls i barres americanes), encarregant-se d'un petit establiment "d'alterne" freqüentat per la marineria de guerra espanyola, treballadors de la refineria d'Escombreras, tripulants de petrolers i altres mercants, i, quan hi eren, els alts i cepats homes de la VI Flota U.S.A.
Era un espai petit, il·luminat discretament, que pudia a suor, a sexe, i a desodorant barat, i on hi sonava, sense parar, música dels Sirex, amb allò que cantava el Leslie de: "Si yo tuviera una escoba, cuantas cosas barrería", entre d'altres.
La Maica era mare soltera i tenia una filla que estudiava el batxillerat a València. Com que ja havien fugit molts dels pardalets que de joveneta volaven pel seu bonic caparró, ja no mantenia proxeneta, ni s'embolicava amb tèrbols fatxendes de navalla i queixal retorçat. Ara treballava per un mafiós local, que la respectava per assenyada. Era un home de negocis, propietari de la meitat dels establiments del barri, que es mantenia en un discret segon pla, procurant no ficar-se en embolics de bufetades i jutjats de guàrdia, cosa que ja feien els seus sicaris per ell.
A la seva filla, que vivia amb l'àvia, la Maica li deia que era a Cartagena fent d'infermera i, regularment, l'hi enviava diners pel seu manteniment.
Ratllant els quaranta anys, tot i que la vida gasta molt, guardava molts dels esplendors de la seva joventut, i ja no en volia saber quasi res dels homes. Practicava un mecànic i comercial acte sexual, per obligació i de mala gana -com un grum poc amable quan puja les maletes a una habitació- sempre que algú la requeria. El seu complex món afectiu s'havia degradat, i al mateix temps que generava un especial odi cap a tot allò que significava masclisme pur i dur, desenvolupava una especial afectivitat per una sèrie de personatges desvalguts, entre els que hi havia cecs venedors de cupons, tolits, i curts de gambals de tota mena. També l'hi agradava afillar-se alguns mariners joves, dels que feien el servei militar. Aquests pujaven al "Molinete" impel·lits per la curiositat i el desig, disposats a gastar-se els vint o quaranta duros (segons la cotització) que valia el treure el carall de penes i urgències... i quan entraven al bar de la Maica, en el lloc de la somniada hetera, es trobaven una mare marassa, que sovint se'ls afillava com si fossin tendres nadons, i que comprensiva amb les seves migrades economies de bons nois fent la "mili", no els cobrava el "cuba libre", o els fiava el "carajillo", que sovint pagaven, sense saber-ho, els de la VI Flota, que sempre anaven borratxos i no se'n adonaven mai de res.
La Maica era comprensiva amb les necessitats dels seus afillats, i tolerava, de mala gana, que requerissin els serveis de les seves companyes, però no podia sofrir que la posessin a ella al mateix nivell. Quan això passava, l'imprudent deixava de pertànyer al ample món dels seus afillats amics, per passar al dels clients mascles infames que tant odiava - ella els deia els "cabrits"- i ja mai més era ben rebut al cau dels amics de la bona bagassa.
A la Maica li agradava, els diumenges, fer una bona paella valenciana, i invitar alguns dels seus amics. Imagineu: Una taula ben parada i al seu voltant dues o tres meuques de diferents edats, generalment jovenetes, un parell de tolits i tontets i tres o quatre mariners amb cara de bons nois i de no haver trencat mai cap plat. La Maica, en aquelles trobades, es sentia molt persona i aprofitava per parlar de la seva filla i dels seus projectes de retirar-se "de la vida", tornant a València, on ningú en sabia res del seu ofici i on posaria un bar d'esmorzars, per guanyar-se el seu pa i el de la seva filla, que somiava exercís d'infermera (aquesta de debò) es casés i fos ben feliç criant quitxalla. Se la veia i il·lusionada, amb ganes de viure i sortir d'aquell món pudent i pervers on havia anat a parar "pel seu mal cap", com ella mateixa deia.
Era generosa i, potser, mai hi haurà hagut comunitat, entre homes i dones joves, més blanca i poc concupiscent que aquelles ingènues sobretaules entre putes, tolits i mariners de lleva enyorats de casa.
Un dia, es va sentir a dir que la Maica havia mort. Sembla ser que s'havia quedat embarassada i, per avortar, va recórrer a algun destraler expert. Va fer una septicèmia i s'hi va quedar.
L'enterrament, un matí d'hivern, va ser un poema: Un vehicle municipal, amb una senzilla caixa negra i una corona de flors dedicada per "las compañeras de trabajo", seguit per una colla d'esguerradets, alguns marietes, una munió de prostitutes vestides de dol, i, mig d'amagat, quatre o cinc mariners, seguint la desfilada de lluny o des de la cantonada, amb mirada trista i plorosa.