Toponímia recreativa o idees pel Tribunal Constitucional

Entre els molts recursos posats a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que uin dia haurà de resoldre el Tribunal Constitucional (que Déu ens agafi confessats) , hi ha el del "Defensor del Pueblo", l'"ombdusman" senyor EnriqueMúgica Erzog. Sembla ser que, entre d'altres coses, una de les raons esgrimides, pel "Defensor del Pueblo" -m'agradaria saber quin poble defensa aquest paio, doncs sembla ser que no és pas el meu- és que l'Estatut consagra la utilització de la toponímia en llengua catalana. No he llegit els seus fonaments ni la seva argumentació -ni ganes en tinc de fer-ho- però m'imagino que el tema va per defensar la castellanització del noms dels pobles de La Franja de Ponent, avui administrativament dependents de l'Aragó, davant les agressions del catalanisme imperialista. De fet si progressa la tesis del Sr. Múgica, potser, fins i tot, es veurien facultats per tornar-li a dir "Lérida" a Lleida i "Gerona" a Girona.
Ja en el passat, a la postguerra, el nacionalisme espanyolista de vocació imperialista, va intentar castellanitzar la toponímia catalana, tot i que des de molt abans, cadastres, registradors, notaris, cartògrafs, geògrafs, carters, jutges i procuradors, entre d'altres buròcrates, ja havien fet de les seves, canviant per la via dels fets consumats molts dels noms catalans, per les quals coses, Sant Boi del Llobregat va passar a ser Sant Baudilio de Llobregat; Sant Quirze, San Quirico;Cerdanyola, Sardañola; San Cugat, San Cucufate¸Terrassa, Tarrasa... Si als canvis hi sumàvem la pressió demogràfica de gents vingudes de fora, ja teníem l'embolic ben servit. Però, tal com es diu allò de "feta la llei, feta la trampa": la majoria d'aquests canvis no van tenir gaire ressò ni van arribar a ser gaire populars, donant-se la circumstància de que la gent seguia dient Sant Quirze a Sant Quirze, tot i que a les cartes i als documents oficials s'hi posava el pompós "San Quirico" de rigor oficial. I els que semblava que definitivament es castellanitzaven, con Sant Boi / San Baudilio, es tornaven a catalanitzar, doncs acabaven esdevenint "Sant Baudili" i així ho deien, tant els d'aquí com els vinguts d'allà. Lleida ha estat sempre Lleida i Girona, Girona, malgrat mapes, paperots oficials, llibres de text i l'oficialitat imperant.
Una mena de resistència passiva -potser subconscient- menava les consciències de las bones gents de casa nostra.
Amb els noms dels carrers passava la mateixa cosa: L'"Avenida de José Antonio" a Barcelona mai va deixar de ser la Gran Via a seques, sense afegits de fundadors de partits feixistes ni l'"Avenida del Generalísimo", la Diagonal, que ja es deien així des de l'època que en Ildefons Cerdà va fer la planificació del urbanisme de Barcelona i el seu Eixample. Tanmateix arreu i en d'altres poblacions, "La Rambla del Caudillo" seguia sent La Rambla, a seques, i el carrer Ample, "General Queipo de Llano", seguia sent el Carrer Ample, per no dir alguna Plaça "General Primo de Rivera", que en seguien dient la Plaça de la Constitució... i d'exemples en trobaríem per omplir-ne un gruixut volum.

Amb alguna toponímia no s'hi va atrevir ni la dictadura: per exemple Malgrat de Mar, mai va ser denominada "A pesar" de Mar, i si el traductor hagués atès amb correcció l'etimologia ( "de mal grat": amb desgana "con desagrado"), "Desagrado de Mar" o "Desgana de Mar"; Calella de Palafrugell, no va ser mai "Calita de Palacio Frugello". Tampoc es van atrevir amb Maçanet de Cabrenys, com a "Manzanar de Cabritos", a menys que el traductor fos molt burro i ho hagués entès com a "Demasiado limpio de Cabritos", fet que no era de descartar, vista la capacitat i empatia amb la que els soferts funcionaris que havien de defensar la "Lengua del Imperio" allà on es parlava el llatí vulgar, el romanç, de manera diferent a la que van escriure Cervantes o Góngora, afrontaven els seus intel·lectuals reptes.
Tot això que sona a esquizofrènic, o per ser més suaus,a esperpèntic, no va afavorir la creació d'un sentiment positiu vers allò que se'n deia la "Lengua del Imperio" o "hablar cristiano" quan t'hi obligaven imperativament.

Avui dia ja semblen superades bona part de les neures que van portar a aquells extrems, tot i que sentint certs comentaris provinents de mitjans madrilenys, sembla que vagin ressuscitant petits brots d'imperialisme nostàlgic.

Jo no els desitjaria pas, als de la nova fornada d'inquisidors, ni als de la vella, que defensen la uniformitat de la llengua castellana a la Península Ibèrica, que -en èpoques de globalització i predomini de llengües com l'anglesa- per imperatius d'algun òrgan internacional, haguessin de prendre alguna dosis de la seva pròpia medicina i alguna toponímia castellana s'hagués de traduir a l'anglès: Us imagineu Caravaca com a "Cowface"; Navalcarnero com a "Ram from the Navy" o "Navyram" i Quintanilla de Onésimo com a "Onèsimo's little Manor"... Ja sabrien el pa que s'hi dóna, ja !.