Els fantasmes del quiosc de la Rambla

Se'ls podia veure diàriament, i gairebé a totes les hores del dia, a una mena d'aparador situat a la "Rambla del Caudillo" , que feia xamfrà amb un carrer que donava a l'estació dels Ferrocarrils Catalans -una línia que connecta la vella ciutat menestral i industrial amb la Barcelona metropolitana- Aquell aparador era un petit bar, que n'hi deien popularment "El Quiosc", i era un lloc privilegiat per practicar-hi la xafarderia, doncs tenia magnífiques vistes a les botigues de la Rambla i es controlava qui anava a agafar el tren. El comanava un pacient i discret cambrer, home bregat i corpulent, amb aspecte de boxejador retirat, que sabia escoltar i callar. A la barra s'hi aplegava una parròquia peculiar: una colla d'homes, de varies edats i condicions, en general amb vestit d'estam i corbata conjuntada, pentinats llepats amb brillantina i bigotis retallats. Eren petits industrials i viatjants del tèxtil, que deixaven per una estona els mostraris i la llibreta de comandes, per anar a la tertúlia. També hi sovintejaven alguns personatges de la política local i del sindicalisme vertical, lluint l'escut del jou i les fletxes de la Falange al trau -aquell que sembla una aranya- i sovint hi matava l'estona algun notable i conegut funcionari de la Brigada Político Social, d'aquells que feien més por que una pedregada seca, doncs la Comissaria de Policia era ben bé al davant. Al bell mig, mes bé o mes mal acollits, els eterns voltors que esperen atrapar alguna engruna del festí general: ambiciosos dependents de comerç i algun confident, que tant li feia explicar-li a un policia les vel·leïtats polítiques del fill d'un veí seu, que a un industrial que un client de la competència cercava nous horitzons, doncs li havien encolomat una partida de xeviot amb tares i estava que trinava.
L'afluència del local no minvava durant tota la jornada, doncs s'anaven rellevant els uns i els altres, de manera incessant.
Les hores més àlgides eren al migdia, havent dinat i a partir de les set de la tarda. Se'ls podia veure consumint vermut blanc amb unes gotes de ginebra abans de dinar i cerveses o copes de conyac andalús a la tarda i al vespre.
El seu esport favorit, amb un esperit gairebé cinegètic, era repassar i catalogar l'element femení que es posava a tir des del seu espai visual:
-Aquell morena del cul enlairat que passa, tant mosca morta que sembla, se la tiren el contable i el teòric de " Tèxtil Fabril S.A."...Hi va començar com a secretària, i ho va deixar per casar-se amb el sant baró que li paga les sabates als seus fills, però sembla ser que s'havia afeccionat als dos paios del despatx, i segueix la gresca quan el marit fa la ruta del nord ensenyant mostraris de tergals...
-Doncs n'està de bona la morenassa !.
I quan la bona dona passava a la vora de la vidriera, es trobava amb una dotzena d'ulls inquisidors que la fitaven de dalt a baix, i unes rialletes sornegueres i cíniques que la feien enrojolar.
-Mireu aquella rosseta revinguda. Se'n va a agafar el tren, la molt bandarra. Quin carall se li deu haver perdut per Barcelona ? - i tots reien estrepitosament, imaginant les coses que aniria a fer a la ciutat aquella desconeguda. Com que ells quan baixaven a Barcelona era per negocis o per anar de putes, es pensaven que tothom feia el mateix.
Aquests, eren, però els bocamolls. Els més perillosos eren els que s'apuntaven la peça:
-Ostres, mireu aquella morena mamelluda. És la dona de l'encarregat de "Llanes i Perfils, SA". A que no endevineu qui li va regalar el collaret que porta? -deia el fatxenda, esmolant-se el ridícul bigoti -Al marit ja li va bé que la paia es faci una mica de sobresou i a més ella diu que és un tita freda i necessita un bon mascle. Si algú hi està interessat, puc presentar-vos-la. Un regalet, uns calerons i un parell de promeses, i... peix al cove !.
Una altra de les seves especialitats era criticar l'absent, traient-li el fetge i altres visceres:
-On és Fulano, que fa dies que no baixa ?.
-De viatge.
-Doncs que no li passi res, amb la seva dona !. Diuen que la visita el gerent de on treballa i que per això l'envia ben lluny, a fer la ruta d' Andalusia, que al menys són dos mesos. Ara, el paio té un bon sou i unes bones comissions, i no es pot pas queixar de com el tracten. Les banyes daurades no fan tant mal, Ha,ha,ha.!.

Sovint s'escalfava tant l'ambient, que a mitja nit estaven tots mig borratxos i se'ls podia veure al "Xalet", un conegut prostíbul local, on acabaven de satisfer les seves fantasies amb quatre meuques professionals, que els treien els diners.

Normalment, les dones, en general, sovint evitaven passar per davant del "quiosc", doncs si bé no podien sentir les converses d'aquella caterva de cavernícoles perfumats amb "Varón Dandy", ni sabien massa de que anaven, aquells posats i aquelles mirades no el hi feia molta gràcia.

Es diu que un dia, un del més assidus fantasmes de la concurrència, un conegut industrial, que presumia d'haver conquerit el cor i la voluntat de la meitat de les dones de la població, veient passar una atractiva i voluptuosa femella, feia detallades, fantasioses i intimes descripcions de les seves qualitats amatòries, amb la pretensió de que formava part de la seva col·lecció de trofeus cinegètics.
Un malhumorat company de tertúlia -potser emprenyat per algun mal negoci- no va poder aguantar més i li va engegar:
"Collons, Rafel, ja deveu estar batent un rècord mundial: Vindrà a resultar que entre vos i la vostra dona, ja us haureu follat a la totalitat de la Ciutat"...

I diuen que el tal Rafel va agafar una bona emprenyada, i va estar molt de temps sense baixar al "quiosc" a explicar les seves fantasies.