Un cafè d'un divendres a la tarda.

És divendres a la tarda. Surto de la feina, amb el cansament de tota una setmana de petites batzegades d'aquelles que van minvant la fortalesa humana. Em ve de gust fer un cafè i llegir el diari i entro a una hamburgueseria d'aquelles de franquícia americana amb decoració kitch i profusió de plàstic i colors llampants. El local es inhòspit, dissenyat per enlluernar i que el client consumeixi ràpidament i se'n vagi, però en aquella hora, a mitja tarda, sol estar tranquil i el cafè exprés es prou bo. El temps dels dinars amb presses ja ha passat per avui i els nens encara no han sortit de l'escola. Es l'hora del mig gas, del tedi, la que els empleats van al ralentí fent neteja de safates i taules, sense presses ni urgències, agafant impuls per l'embranzida dels berenars i els sopars, que no tardaran en arribar.
Un petit grup de dones joves- segurament mares que aviat aniran a buscar els fills a l'escola- mengen pastes i beuen cafè; una confusa cacofonia de rialles i veus estridents se sent de la taula on seuen.
Mes enllà, sol i voltat de papers, un tipus que sembla un agent comercial ordena les comandes i els raports. Xarrupa un tallat, mentre manipula el seu mòbil.
Un parell de noies uniformades com actrius d'un parc temàtic, sense presses, van i venen de la barra netejant taules i traginant plats i safates. Un noi, potser una mica més gran que elles, dona ordres i sembla que estigui fent caixa. Penso que deu ser l'encarregat.
La veig entrar per la porta; sense complexos, discreta però evident: una dona gran, d'uns vuitanta anys -o al menys els aparenta- alta i ossuda, embolicada amb una roba incolora, vella i apedaçada com ella mateixa. Calça unes gastades sabates d'home i duu uns pantalons ratats per sota de la faldilla. Un gruixut anorac brut i esparracat, segurament recuperat d'un contenidor, l'abriga del fred i del plugim d'aquella tarda inhòspita fins i tot per la gent que disposa de sostre. D'un rostre demacrat en destaquen uns ulls blaus, potents i poderosos, bellugadissos, que ho fiten tot de manera nerviosa. Unes trenes d'un descuidat cabell blanc, que no sé perquè pensava que algun dia fou ros, pengen sortint d'una gruixuda gorra de llana. Deixa un rastre d'olor a fum i aquella indefinible pudor de la decrepitud i la misèria humanes.
Les mirades dels pocs clients i dels empleats es claven a la pobra dona. Les mares joves callen i l'agent comercial deixa el seu paperam per un moment.
Ella, aliena a tot esguard, va buscant per les taules on encara hi ha safates sense recollir, cercant, amb unes mans brutes, restes de menjar: rosegons de pa i alguna patata fregida, que es posa a la boca, amb presses, sabent que la xamba dura poc.
I efectivament, l'encarregat, amb lleugeresa, salta de la barra i amb gestos imperatius, li assenyala la porta. Es pot mastegar la ira continguda del noi, que, de no haver-hi testimonis, potser empraria mitjans més contundents que indicar-li la porta a la vella. Ganes no sembla pas que n'hi faltin !.
Veig les mirades d'aprovació de les mares joves i la de l'agent comercial, la pau i la normalitat dels quals havia estat momentàniament alterada.
La vella, segurament acostumada a que la facin fora de tot arreu, se'n va cap a la porta, lentament, sense protestar, i no deixant de fitar les taules per veure d'arreplegar algun darrer bocí de deixalla.
Una de les cambreres, una noia joveníssima, posa dintre d'una bossa un parell de capses de plàstic amb una amanida -segurament de les que ja estan destinades a anar al contenidor de les escombraries- i uns panets amb unes hamburgueses fredes i recremades, de les que han apartat per impresentables. Surt de pressa darrera la vella, i li lliura el paquet.
Quan torna, hom pot veure que la seva cara s'ha il·luminat com aquelles madones de la pintura italiana del Renaixement, que hi ha a Florencia a la Galeria dels Uffizi: un ample somriure, un cert rubor, i uns ulls negres i lluents com dos carbons encesos.
Absort amb el diari, m'acabo el cafè i me'n vaig. Les dones també s'han aixecat. El paio dels papers, segueix fent anar l'andròmina electrònica que el comunica amb ves a saber quin magatzem ignot.
Veig que la cambrera de bon cor està plorosa mentre va fent piles de safates netes, acabades de treure del rentavaixelles. Aquells rostres amables dels dependents de la cadena que surten als anuncis de la televisió han esdevingut com de pomes agres. Els somriures han desaparegut. La companya tampoc està massa fina i l'encarregat, amb les celles arrugades, els llavis com una línia recta i els pòmuls mes sortits del compte, segueix fent caixa. M'hi jugaria alguna cosa a que aquell cabró acaba d'esbroncar la dependenta.
Al sortir li pico el ullet a la cambrera plorosa que sembla una madona. El meu gest de complicitat la fa somriure, i els seus ulls tornen a il·luminar-se, mentre es moca amb un tovalló de paper que porta la marca de la franquícia multinacional.
Al carrer, un cop entomada la bufetada del fred a la cara, veig la vella seient en un banc. Menja amb fruïció de gana endarrerida, enciam i tomàquet, ficant els seus dits bruts i deformats a la coquetona caixa de plàstic que els experts en màrqueting van dissenyar pensant amb una clientela juvenil d'un nivell adquisitiu estàndard. Ho fa amb presses, doncs no sap si vindrà algú i la farà fora del banc on seu.
Li deixo al costat de la caixa, uns pocs euros en metàl·lic que duc a les butxaques.
La dona em mira amb uns ulls blaus, interrogants i inquisitius, talment com si jo fos un habitant d'un altra galàxia.
Mentre la gent s'apressa carrer amunt i avall, vers els seus afers quotidians, i els neons de la franquícia, amb les llums de la ciutat, s'encenen per atraure els clients de la nit, talment com les papallones se'n van als dels fanals.