Galeria d'ombres: la Maria de Ripoll

La Maria era una dona callada i taciturna. Mes aviat menuda i encorbada, solia mirar-te, amb una certa tristor, des del seu únic ull bo. L'altre el tenia tapat amb una bena, quasi sempre dissimulada pel mocador negre que duia al cap.
Érem cap el 1875, a l'Alt Urgell, i la Maria era la minyona des de temps immemorials, a una casa benestant de pagesos i ramaders, denominada Cal Minyó.
Els mossos deien que la Maria era tan vella com el segle i que les havia vistes de tots colors, tot i que ella mai parlava de les seves coses; també deien que era de Ripoll i supervivent de la destrucció de la vila per les hosts carlistes del tristament famós Comte d'Espanya. Però tot eren conjectures i res se'n sabia del cert.
A l'estiu del 1875, des de les finestres altes del paller, es pogué veure una munió de gent amb boina vermella i casaca blava en marxa: eren les forces del General Lizàrraga, que se'n anaven cap a la Seu, esperonades pel bisbe Caixal. Estàvem a les acaballes de la darrera carlinada.
La Maria era tot neguit. El seu únic ull, esparverat, es movia amb insistència fitant el camí ral per on hom podia veure avançar les columnes, al mig de una gran polseguera que aixecaven, destacant les coloraines de les banderes, la lluentor de les armes i les siluetes de les cavalcadures dels oficials i de la tropa de cavalleria. De lluny estant, semblava una pacífica desfilada com les que acompanyen la processó el Dia de Corpus, però la Maria no les tenia totes.
Se'n anà cap a la pubilla de la casa- una noieta de tretze o catorze anys- i l'abraçà fortament, tot pronunciant incoherències, entre les que es podien entendre els mots: "filleta meva", "amaga't ", "no et deixis veure"...
La noia somreia, veient la vella tan espantada, i a base de moixaines i carícies la va anar tranquil·litzant.
- Fixa't que tota aquesta gent passa de llarg. Se'n van. No s'aturen a Cal Minyó- deia la noia veient l'esverament de "la bòrnia de Ripoll", que és com li deia tothom d'amagat.
- Oh. No te'n refiïs, que aquesta gent va i ve, i no porten res de bo. Només desgràcies. Guarda-te'n i quan els vegis entrar, fuig, o amaga't on no et puguin trobar. Digues-me que ho faràs, filleta meva, digues-ho !.
I la Maria, veient l'escepticisme de la noia, li explicà la seva història:
"Era el Maig del 1839, i jo vivia a Ripoll. Estava casada amb l'Eudald, que treballava a l'obrador del pare, a la manufactura d'armes. Ripoll estava farcit de petits tallers en els que s'hi treballava el metall. Els obradors familiars, aprofitant l'energia hidràulica de la confluència del Ter i del Freser, proliferaven per la vila, atiats per les necessitats de la Guerra del Francès i les convulsions del segle. De ben petita jo feinejava amb la mare, i m'anava familiaritzant amb tots els noms dels artesans i mestres d'ofici del ram de l'escopeta i la pistola: clavetaires, panyetaires, canoners, encepadors, ferrers, barrinadors...
L'Eudald era mestre armer i el millor oficial del pare. Era ben plantat i feia una suggerent olor a ferritja i a home jove que em tenia ben enamorada. Teníem una filla de més o menys la teva edat, quan els fets.
El meu home pertanyia a la Milícia Nacional, que s'organitzava a les viles de tradició liberal, i sovint sortien a fer batudes per les rodalies, perseguint els reialistes i els "malcontents", que feien malvestats al crit de "Visca el Rei i la Religió". D'altres, quan anaven maldades, els tocava amagar cartutxeres, quepis i armes i no sortir dels tallers.
Quan va morir el maleït Rei Ferran VII al setembre del 1833 i s'alçaren en armes tota aquella gent de la boina vermella, la creu al pit i l'ànima negra que volien donar la Corona al seu germà Carles Maria Isidre i no a la filla, la Reina Isabel II, varem passar uns anys d'estretors i d'ensurts, tot i que la indústria de les armes anava més bé que mai. De Ripoll en sortien fusells, escopetes, pistoles i trabucs per dotar les forces constitucionals i l'Eudald tornava a compaginar la seva feina de mestre armer amb les sortides a foragitar bandolers que amb l'excusa de Déu, la Pàtria i el Rei, devastaven el país.
Uns Miquelets, vinguts de Barcelona, exaltats i desgovernats, ens van cremar el Monestir, cap el 1835, foragitant els benedictins, que havien conviscut amb nosaltres, els liberals, sense gaires problemes. També una host navarresa comandada pel general carlista Urbitzondo va ocupar un temps la vila, sense fer més mal que uns petits saquejos a cases de constitucionalistes benestants i cremant unes cases dels ravals.
Hi hagué batalles sagnants i ferotges escomeses per tota la comarca. Quan els carlistes van ocupar Ripoll, l'Eudald va passar un temps a la muntanya, fins que van poder tornar una vegada recuperada la vila per les forces governamentals del Baró de Meer. La nena creixia i jo em passava la vida patint pels uns i l'altra.
La guerra cremava la comarca , sovintejant períodes de relativa tranquil·litat, trencats per intents de petites faccions d'ocupar la vila; aquest estat de coses va durar fins que aquell maig del 1839 va aparèixer davant de Ripoll una nombrosa força, comandada pel Comte d'Espanya, que era un general gavatx de més de seixanta anys al servei del pretendent, i que es deia Roger-Bernard-Charles d'Espagne de Ramefort -mira si el recordo el seu maleït nom- Van fer caure uns punts de defensa situats a Sant Bartomeu i a Can Violí i el fort de l'Estrella, situats a llevant a ponent i al nord i una vegada desballestats, van atacar la població amb els 22 batallons d'infanteria, sis esquadrons de cavalleria, sapadors i una considerable força d'artilleria. L'Eudald, amb la Milícia Nacional i un centenar d'homes de les forces regulars del Regiment de Zamora, tot plegat uns 300 homes, comanats tots pel capità Joan Carbó, els feien foc mentre s'entestaven a passar el Freser a prop on s'uneix amb el Ter. Es tirava a base de descàrregues tancades, que feien molt carnatge amb els atacants que, tot i anar desplegats, anàven molt atapeïts; els cadàvers i els ferits dels quals es veien surar riu avall. Van fer vàries envestides, amb moltes baixes per la seva part, desprès de descarregar els canons que duien contra la muralla. La gent col·laborava amb la defensa, omplint sacs de terra per tapar els forats oberts i fer-ne barricades, posant carros i tota mena d'impediments.
Cada envestida, se'ls veia apropar-se més, tot i que sofrien moltes baixes, fins que van ser a tret de pistola. Les descàrregues eren esfereïdores, i es combatia cos a cos. La gent dels parapets fugí a l'interior, refugiant-se els uns a casa seva i molts a l'església de Sant Pere. Els carlistes, ja dintre de la vila, abatien a tothom a qui arreplegaven, ja fos jove, vell, infant, home o dona. Jo vaig arribar a casa. L'obrador era a la planta baixa i a dalt hi teníem la vivenda. Tot pujant escales amunt vaig veure, esfereïda, un escamot, que atrapava l'Eudald al portal del taller i el degollava allà mateix. La meva filla i jo varem pujar i tancar la porta. Fou endebades. Amb un parell de cops de culata l'esberlaren i van entrar. Van clivellar al meu pare -un pobre vell invàlid- a cops de baioneta i es van dedicar a estripar-nos la roba a les dues dones a grans urpades. Encara recordo la forta pudor a suor d'aquells brètols quan em buscaven el sexe. A cua d'ull podia veure la meva filla defensant-se a mossegades, mentre la posseïen, i jo sentia amb fàstic i ràbia l'agut dolor de la penetració no desitjada. Tenia la ment en blanc, doncs no sé quants es van desfogar amb les dues. Només recordo a un barbamec amb ulls desorbitats, clavant la baioneta al coll de la meva filla, que s'estremia agonitzant mentre jo embogia de dolor. Un altre, amb uns bigotis enormes, dirigia la seva arma cap el meu coll, per fer la mateixa cosa, quan algun manaire li ho va impedir -"No mateu aquesta dona"- va dir- "ja fa anys, quan les batusses entre servils i lliberals, jo anava fugint i amagat pidolant com un perdulari i aquesta dona va donar-me unes monedes i alguna cosa per menjar. Deixeu-la viure" -Ves per on, el fill de puta; ara resultava que entre els violadors hi tenia un protector !. (Senyor Pare perdoneu-me, doncs ja no sé pas el que dic). El del bigoti va aturar-se i em va estalviar el cop, tot i que jo desitjava morir més que no pas viure.
Van sortir, no sense arrencar-me les arracades de les orelles de viu en viu i les de la filla morta. Una forta patacada amb la culata va saltar-me l'ull, per la qual cosa m'has conegut així, bòrnia.
Quan va passar molta estona -potser hores- vaig sortir al carrer, tota nafrada i dolorida. El Comte d'Espanya havia deixat temps per què la tropa es desfogués, saquejant, matant i violant, i abillat amb les seves millors gales, fatxenda i desafiant, ara es passejava a cavall, rodejat del seu estat major, gaudint de les malvestats que s'havien produït.
Dels sobrevivents, van separar homes i dones i, als d'edat militar, de catorze a cinquanta anys, els van fer presoners. Dones, vells i canalla, varem ser foragitats de la vila, i dispersats, amb millor o pitjor fortuna. Jo vaig tenir la sort, després de molt caminar, de raure a Cal Minyó on es van apiadar de mi i on encara hi soc, gràcies a Déu.
La vila de Ripoll va ser curosament enderrocada, per ordre del Comte d'Espanya, no deixant-hi pedra sobre pedra, tret de les runes del vell Monestir de Santa Maria, que estaven en el trist estat en que les havien deixat els barroers dels Miquelets de Barcelona el 1935. És per això que quan veig aquesta gent de la boina vermella se'm trasbalsen els records de la meva desgràcia i m'entra una gran por de que tot torni a passar.
Amaga't, filleta meva. Amaga't que aquesta gent no t'encalci".

(Aquest relat és un breu resum d'una obra més ambiciosa, documentada i ambientada al Ripollès del segle XIX).