El meteoròleg.

Ja de petit apuntava maneres en quan a la predicció del temps:
-Mare, posa'm les botes d'aigua i l'impermeable, que avui plourà- deia, si li passava pel cap, abans de sortir de casa; i de vegades plovia i d'altres no, doncs el xicot nomes ho feia per cridar l'atenció; per fer-se notar en alguna cosa que aquella gent gran i saberuda no poguessin capir, no pas perquè tingués un dot especial. Era pura histèria.
-Nen, no veus que no hi ha cap núvol al cel aquest matí; tindràs calor amb tota aquesta impedimenta- deia la mare -No hi fa res; ja veuràs, mare, com a la tarda plou - deia el marrec, sense perdre l'aplom.
I per no dur-li la contraria, doncs en qüestions de predicció climatològica, organitzava unes marranades monumentals si no se li feia cas, la mare el guarnia tal com el nen volia.
El resultat era que sovint traginava tota la impedimenta per la pluja, suant sota un sol de justícia i, al contrari, quan anava desprotegit, agafava unes mullenes monumentals.
Però quan l'encertava, manoi quin orgull i quina sensació més agradable de satisfacció l'envaïa !. Corria amunt i avall, dient-ho a tothom i s'amorrava als vidres de la finestra, veient amb plaer com l'aigua lliscava pels vidres i s'anava embassant al voltant dels geranis de l'àvia i sota el vell cirerer de l'eixida.
Van passar els anys, i el nen, fidel a les seves fantasies neuròtiques, va estudiar geofísica i es graduà com a tècnic meteoròleg. Es va ficar en un rar món d'isòbares, borrasques, anticiclons, nevades i calamarsades, gaudint amb els llunyans ciclons i els més exòtics fenòmens. Davant de mapes i pantalles somniava en canviar el món: la predicció meteorològica era la clau; tenia l'eina de l'evolució i la de preveure els fenòmens físics. D'aquí a dominar el món, tot era bufar i fer ampolles.
Com que a casa nostra d'això del temps se'n ha fet un espectacle televisiu, talment com un "reality show", amb tot un espai sencer darrere dels telenotícies, on es parla dels fenòmens climàtics d'arreu del món i es publiquen fotos de magnífiques i bucòliques postes de sol i campanars emergint de la boira baixa, enviades per la parròquia assídua a l'espectacle dels huracans, les tamborinades i els tsunamis, a més de la predicció del proper cap de setmana, al noi no li costà gaire entrar a la TV3 catalana. Ajudà al fet el tenir un posat de bon noi una mica raret i com al·lucinat, però com molt de casa nostra, i al de demostrar un inusual entusiasme per totes les coses celestials, que descrivia amb un llenguatge ampul·lós i apassionat. La seva entusiasta mirada, carregada de voluptuositat, quan parlava d'una inundació a la Xina, tenia enamorades a no sé pas quantes senyores de més enllà de la cinquantena, a més d'alguna excursionista dels voltants dels quaranta. Amb les de la seva edat -vorejant la trentena- no hi tenia res a pelar, per la qual cosa es mantenia cèlibe, dedicat a la seva passió pels meteors, com un sacerdot per la causa divina.
Aquella petita histèria neuròtica que l'havia impel·lit a pontificar a casa seva, ara se l'hi ampliava; tot el món meteorològic amb les senyals dels satèl·lits era a les pantalles dels ordinadors on apareixia tota la informació i el coneixement sobre la previsió del temps; podria fer posar l'abric i agafar el paraigües a un auditori molt més ample que el de la seva iaia i la mare: sabia que tot un país estava pendent del que digués. Una mena de sensació de plenitud, talment la que deu sentir un polític d'èxit, l'envaïa. Era l'oracle, la paraula definitiva, el Saber absolut; gaudia d'allò que se'n diu l'eròtica del poder.
Ah, però aviat van començar els inconvenients: Un cap de setmana que va preveure llevantades a la costa i la borrasca s'endarrerí un parell de dies, per uns dels capricis de la direcció dels vents, fent un sol espaterrant, va rebre una successió de queixes de diferents associacions de botiguers, hostalers, ajuntaments, clubs de vela i d'altres agrupacions d'interessos turístics. Fins i tot va rebre la trucada d'un Conseller de la Generalitat, que el va posar a parir.
Anant pel carrer, al mig de mirades de simpatia de senyores de més de cinquanta anys, va començar a percebre mirades d'odi i de certa hostilitat d'altra gent. Va optar per la disfressa, posant-se gorres i capells fins a les celles, ulleres de sol i tapaboques, però mai va perdre la sensació de ser vist, conegut i menystingut per la majoria.
Tenia malsons en els que dibuixava sols esplendents mentre diluviava, i es pelava de fred al bell mig de l'anticicló de les Açores el mes d'agost, mentre, al carrer, una multitudinària manifestació demanava la seva dimissió com a home del temps de la TV.
Va anar perdent aquella seguretat i tossuderia que feia que, de ben petit, la mare li poses l'impermeable sense replicar i es malfià dels complexos mapes que de manera canviant anaven apareixent a les pantalles amb les senyals dels satèl·lits. També dubtà de tot el que havia aprés a la facultat amb el feixucs anys d'estudis. Va adonar-se de que la seva ciència no era exacta: podia analitzar els efectes, però se li escapaven las causes. Desencisat amb la Ciència i poc donat a les disbauxes del sexe, desenvolupà un misticisme que el portà a creure amb fatalitats místiques i metafísiques. Es tancà a casa seva i nomes sortia per anar als estudis de la televisió, on cada vegada s'enrotllava més amb històries d'aus migratòries i exòtiques anècdotes d'aurores boreals i fenòmens aliens al temps que faria demà. Quan va acabar el contracte, com era de preveure, no li van renovar.
Decebut, sol i abocat a les coses del més enllà, es feu frare cartoixà. Reclòs en una petita cel·la amb un mica d'hort que havia de conrear per aportar el seu treball a la sopa quotidiana, es passava les hores en silenci, seguint la severa regla de la ordre.
Les seves úniques distraccions, tret del resar contínuament, eren fer-la petar amb una sargantana, a la que alliçonava sobre cúmuls, cirrus i d'altres boires, que veia passar pel petit rectangle dels murs que deixaven veure el cel. Li explicava, des del punt de vista meteorològic, quan era millor plantar les mongetes o els tomàquets o si calia regar o esperar la benefactora pluja del Senyor.
Quan una forta i no prevista calamarsada va fer-li malbé la magra collita, ja ni a la sargantana mai més va gosar d'alliçonar; ara es dedica a dissertar-li sobre exegesis bíbliques, conscient de que no hi haurà cap força física o divina que li portarà la contraria.