Fugir a la ciutat dels Inques (Dies 1 - 15)

(UN DIARI QUALSEVOL ALS BARRIS BAIXOS)
Dia 1
Fugir! Fugir és una paraula que sempre m'havia atret. Fugir a on? I de què? Per què sempre que es fuig, es fuig d'alguna cosa, bona o dolenta, tan se val…
Per mi, la vida sempre havia sigut un horari, unes obligacions, una disciplina.
I així havia crescut, ignorant moltes de les coses que passaven al meu voltant.
El món era jo. Girava al meu voltant. El món seguia un ordre imperant que no es podia canviar. El món seguia la llei del cosmos. Algú, alguna vegada, ho va definir així: " és la disciplina constant, dura, feixuga i amargant que ells van imposant, i els homes ho fan sense adonar-se'n. No és com aquell petit gos anàrquic, tossut i rabiós que es belluga tremolós i moix i no coneix la veu de l'home que crida: cosmos! S'oposa totalment al caos. Es creu intel·ligent, però es monòton, com el conductor matiner que lloa el cosmos. Des dels orígens sorgí, als homes ha dominat i algú s'ha qüestionat: que faríem sense el cosmos?"
La meva vida va seguir un ordre: les millors escoles, unes notes excel·lents, una tesi de carrera molt lloable i una feina competitiva com cal. Fins i tot la meva xicota era una alta executiva, ben vestida i elegant que follava bé i no buscava gaires compromisos ni complicacions. Ella era una executiva que no vol perdre el seu poder de decisió. Una executiva que sentia una veu que li deia: "corre! Vine! Salta! Però que no et falti decisió. Ets una executiva de bona posició. Sempre vas molt segura i manes a tothom, sempre vas molt segura i negocies amb tothom. Corre! Vine! Salta! Ets una executiva amb una gran posició. Sempre vas segura i plena de tensió. Sempre fas les coses amb molta precisió. L'agenda inclou: el gimnàs per perdre quilos, el balneari per oblidar la tensió. Potser arribarà un dia que hauràs de prendre una gran decisió i tota aquesta seguretat que vols aparentar la perdràs de debò."
I si ella era l'executiva, jo era l'executiu, altrament anomenat animal de la jungla de l'asfalt. Sentia una veu que em deia: " Ets un animal de la jungla de l'asfalt. Ets un felí de la ciutat, que corres, que saltes, que mires de forma agressiva, que manes a tothom; sempre tant segur de les teves decisions, dels teus bancs i les teves obligacions. No perdis el seny per una pressa fàcil. No perdis el seny per l'ambició. No perdis el seny en la perillosa jungla de l'asfalt. No perdis el seny en un miserable bingo, ni en la borsa, ni t'ofeguis en un mar d'especulació, on l'única cosa important són els diners i no l'amor.
Que no et cacin en la jungla de l'asfalt! Sigues fort i resisteix fins el final!"
Vaig resistir fins que un dia vaig dir prou. Vaig agafar la baixa laboral. M'estava ofegant. Havia de marxar d'aquell territori tan ben calculat que havia anat conquerint a poc a poc. Havia de marxar d'un món que em resultava asfixiant. Ho tenia tot. I al mateix temps no tenia res. I a partir d'aquell moment què faria?, em vaig preguntar.
No volia acabar com un vell company de l'empresa que després de demanar la baixa laboral- assetjat per totes les bandes possibles-, el vaig trobar un dia en un cafè de mala mort. Bevia. Feia dies que se'l veia abatut. La seva lluita per aconseguir aquell merescut lloc havien acabat en derrota. Però ell no volia sentir-se un perdedor. No volia assumir el fracàs. El seu joc d'interessos a dins l'empresa s'havia acabat. Un altre company, ens va trobar. Va entrar a l'antre en qüestió per saludar-nos i en veure el company derrotat, no va poder reprimir unes paraules de menyspreu: " s'ha acabat la partida i encara lluites com un porc per aconseguir aquell tresor. S'ha acabat l'última jugada i guerreges sense por, sabent perfectament que s'ha acabat el joc. Però tu, resignat, segueixes pensant que seguiràs lluitant, encara que s'hagi acabat el joc. S'ha acabat la partida i encara tens valor per seguir buscant aquell tresor. S'ha acabat l'última jugada i et baralles sense por, perquè la pròxima vegada guanyaràs el joc. Però tu, resignat, segueixes pensant que ho seguiràs intentant encara que s'hagi acabat el joc."
Veure el teu company d'aquella manera t'espantava. No volies acabar com ell.
Fugir! Sí! Fugir del meu territori…
Llavors em vaig dir: " vaig fugir del meu territori perquè la vida, aquí, era un infern.
Vaig deixar-hi arrels i sentiments. No volia acabar al sanatori. Vaig dir-me…Marxa!
Fuig! Fes cas del teu ideari! Busco un territori que m'aculli plàcidament; en el que pugui oblidar neguits, laments i deu mil rebomboris."
Dia 2
Vaig pensar que calia oblidar tot allò que fins ara havia fet. Prendre'm un temps de descans. A l'empresa no volien que agafés la baixa. Ets imprescindible, em deien.
I jo sempre creia que ningú es imprescindible enlloc. L'empresa havia d'obrir una nova oficina als barris baixos de la ciutat. I decidiren rellevar-me del meu lloc i donar-me una feina menys complicada. Només havia de seguir els preparatius per la inaguració de la nova oficina. Per què als barris baixos? Simplement perquè l'ajuntament volia revitalitzar la zona i havia ofert moltes facilitats als empresaris i comerciants perquè obrissin els seus nous negocis. Sí, em vaig instal·lar als barris baixos.
La meva vida necessitava un canvi. Havia pres la decisió ferma d'anar a viure a un lloc on fins feia quatre dies no hauria pagat ni un duro. L'executiva, vull dir, la meva xicota deia que m'havia trastocat, que com carai podia viure en un pis miserable en aquell barri de mer…Bé, ella no comprenia que havia iniciat un camí diferent a la meva vida, una drecera diferent. Em sentia amb prou ànims per començar una etapa diferent. I pensava que de nou em sentia fent camí per una nova drecera, buscant nous horitzons, creient amb altres formes de concebre el món. De nou, feia camí per la drecera, després de moltes decepcions, tornava a ser el que era i recordava velles satisfaccions. De nou, feia camí per la drecera, sense por, volia tornar a ser el que era i volia buscar aquell llunyà horitzó. Volia tornar a ser el que era…i què era? Era un home amb ganes de lluitar per uns objectius, amb ganes de viure. Quin era aquell llunyà horitzó? Era simplement trobar una mica de pau interior. Sentir-me bé a mi mateix. Res més.
Sabia que la vida en aquell barri no era fàcil. I també sabia que vivíem en uns temps difícils. Només calia obrir la televisió i escoltar tota la lletania de mals. El món estava format per tota una llarga lletania. La lletania d'un món caòtic. Jo no me les volia escoltar aquelles notícies. Però ara no hi podia fer res. Perquè sabia- que tot i que el meu pis era confortable-, ara vivia entre la merda dels més miserables. La meva habitació era desordenada i avorrida com el món exterior, desordenat, cruel i ple de mentides. Engegava la televisió, aquella vella finestra del món exterior. Observava la lletania d'un caòtic món…inundacions, atemptats, corrupció, maldecaps, segrestos, assassinats, conflictes bèl·lics i boscos cremats. Volia un món utòpic com les històries que corrien per la meva imaginació, fa molt de temps, on hi havia bucòliques valls i boniques vides.
Dia 3
Ara, cada matí, quan anava a comprar el pa, m'havia de barrejar entre immigrants, rodamons, alcohòlics, mestresses, artistes decadents, gitanos, ionquis…
Al costat del meu immoble vivia un ex - ionqui, un ex - drogodependent. La veïna, la dona que em va llogar el meu pis m'ho va explicar. El paio en qüestió sempre havia viscut en barris de mala mort. Havia estudiat en escoles de mala mort. A l'esbarjo, sempre s'havia fixat en la mort de molts veïns. Ell es preguntava quina era la causa, el dany de tal desgràcia. Un dia li oferiren una substància, li atreia aquella fragància.
Es va tornar en un tres i no res addicte. L'expulsaren del centre. No era cap broma.
Ara, el pobre home ho recorda amb poca honra i es pregunta…Drogues, perquè? Entre la vida i la mort. Drogues, perquè? T'hipnotitzen i et tornen boig.
L'home recorda un viatge fascinant. Quan es va despertar era una mala bèstia. Era un monstre brutal. Atracava. Feia mal. Només volia aquella substància. La vida li era amarga. Deu anys més tard, el pobre home ho recorda sense gaire broma. Recuperat del malson ho recorda amb deshonra i es pregunta…Drogues, perquè? Entre la vida i la mort, t'hipnotitzen i et tornen boig.
El perill, l'atur, la delinqüència, les famílies desestructurades…tot plegat formava part de la quotidianeïtat d'aquelles parets.
També m'havia fixat en l'aspecte d'un home que es passejava totes les tardes amb una ampolla a la mà. El seu aspecte era ben miserable. Els carrers a aquella hora eren buits.
Humits. S'arrossegava sense saber on anar. Els carrers eren foscos i tot em semblava en aquell moment trist i veia que aquell home només tenia una ampolla a la mà. Només tenia dolor. Misèria. Aquell home deuria mirar al cel. Deuria cridar impotent. On són la seva gent?
I si aquell home es passejava amb una ampolla, un immigrant es passejava sense papers, gairebé sense res, buscant cada nit un racó per dormir. Aquell home havia fugit del tèrbol conflicte del seu país per anar a parar a les parets fredes i brutes d'aquell barri.
El veia i pensava: ‘has fugit a l'altre riba i has anhelat trobar millor vida. Però no esperis trobar millor vida, ni un bon treball, ni confort ni simpaties. Ni tampoc una bona ruta en el vell continent. Només et desitjo llarga vida i que oblidis les teves penúries i els teus laments."
Aquests només eren tres exemples d'un llarg ventall de casos i vides en aquest barri.
Dia 4
El meu immoble convidava a la xafarderia. Podia sentir els crits de la veïna, la televisió del veí, com també em podia fixar com estenia la roba aquella nova inquilina del tercer quarta. Em sentia en aquest sentit com un adolescent que mira d'amagat darrera l'escletxa per espiar l'ocult secret de la nova veïna. He pensat que darrera l'escletxa he descobert l'ocult secret, el misteri pendent i com un murri adolescent t'he observat lentament. Darrera l'escletxa,
la curiositat, més que la morbositat, m'ha portat a descobrir que siguis la més admirada de tot el barri. Darrera l'escletxa, he desitjat deixar-me temptar pels meus instints més baixos i degenerats. Però de cop, una imatge m'ha recordat que si ho fes quedaria com un monstre i l'acte de mirar-te i adorar-te perdria el seu encant i mirar per l'escletxa ja no seria tant fascinant.
Dia 5
Tota la vida he perseguit un objectiu, molts objectius. En aquest barri carregat de perdedors, m'he adonat que el que jo sempre volia ser és un triomfador. Però no m'adonava que no podia ser un triomfador sinó estava bé amb mi mateix. Volia perseguir aquell cim dels vencedors que m'havien inculcat de petit que havia d'assolir per ser un gran home. Potser el triomf no era allò que jo creia. Potser el triomf és sentir-se bé interiorment; és aquella tranquil·litat interior que a vegades costa tant de trobar.
I he pensat…camí del triomf vull anar i tastar el cim dels vencedors i deixar de ser un somiador, i creure que hi ha un paradís per a mi i per tothom.
Dia 6
Avui he vist un reportatge a la televisió sobre la delinqüència i els aldarulls que hi ha a determinats carrers del centre i la perifèria de moltes de les grans ciutats del món. Eren carrers de la mala mort. Eren carrers del mal. Eren carrers que ens duen el mal, que et duen al mal, que duen al mal a qualsevol. Terra de ionquis, putes i cabrons. Zones on no hi sobreviuen els bons. Són carrers amb olor a traïció. Són carrers de la perdició. Són terra de bèsties grosses que es mouen pels camins, de gent desesperada que fuig dels seus crims. Aquests són els seus carrers, els teus carrers, els meus carrers. I jo no vull ser el darrer de morir en un d'ells.
Dia 7
Una setmana i tot continua igual. L'home de l'ampolla continua igual. He sortit a passejar pels carrers de mala mort del barri, per carrers on hi regna la puta misèria.
He mirat un carreró. He intentat no mirar tant de dolor, tanta misèria i aquell crit sempre present que mira el cel desesperadament demanant una sortida a tants problemes…He sortit d'aquells carrers. He volgut oblidar els fills de la misèria; i a dins meu un crit impotent, un crit que mira el cel desesperançadament: quan desapereixaran aquests forats negres? Quan seran signes d'altres èpoques?
Dia 8
La nova oficina segueix el seu curs i molt aviat serà inagurada. He tingut el temps lliure de sobres per treure el cap a la Seu del Districte i també al Casal del barri. Allí una noia molt simpàtica m'ha explicat totes les activitats que es duen a terme per millorar l'entorn de molta gent i per repartir solidaritat. Solidaritat! Una paraula molt utilitzada en els temps que corren i sovint manipulada. Però, en aquest Casal la solidaritat m'ha semblat bastant autèntica. Potser només m'ho ha semblat…
He sobreviscut una setmana en aquest barri. Tot un èxit. La xicota em segueix dient que estic boig i que foti el camp d'aquests verals. Deu pensar que no són bones influències per mi: un executiu de primera de la seva gran empresa. Però l'executiu de primera ja fa dies que s'ha oblidat del trajo i la corbata i ara es passeja amb texans pels barris baixos de la gran ciutat on hi ha gent que lluita per viure, per sobreviure de la misèria i de la pobresa. Tòpic. Sí. Però cert. I sobretot de la riquesa malrepartida. Un valor: la solidaritat repartida entre els més necessitats que pensen ‘sobreviuré en aquests carrers de mala mort i amb el consol de ser ajudat'. Als barris baixos hi vaig anar a viure entre humils gentades amb ganes de viure i un sol pensament: ‘sobreviuré en aquests barris de mala mort i amb el consol de ser ajudat.'
Dia 9
Durant el cap de setmana molts joves es perden per les tavernes més alternatives d'aquests carrers. Segurament obriran nous locals de moda i d'esbarjo. Però no tindran l'aspecte que mostren els antres que vaig visitar el cap de setmana. Un amic em diu que no semblo el d'abans i jo simplement li he dit que quan deixes l'estrès enrere i pares un sol moment a pensar, a vegades, hi ha coses que vols canviar. I això és el que he fet, canviar un munt de coses. Dedicar-me més temps a mi. Adonar-me que el meu immoble és un autèntic guirigall, un formiguer.
Els joves venen a buscar la disbauxa i jo m'he adonat que calia que fugís de determinades coses. La vida està feta de traumes i disbauxes. Només cal que miri el meu immoble…Obro la finestra. Miro el carrer. Una ambulància. Un enterrament.
Una nena plora. Un avi la consola. Sa mare s'enamora d'aquell jove banquer. Una mirada trista i la vida es torna grisa en aquells blocs de pisos que semblen presons i galliners. Un accident. Deu mil bombers. Un amic plora. Una moto abaix al torrent.
Una bufetada. Persones maltractades. Persones aturades que només volen un tros de cel.
Tanca la finestra. Mira el celobert! Un jove es masturba. Una dona deu fer vida nocturna perquè sempre s'aixeca abans de les tres; hora en què els del segon perden els papers discutint sobre temes intranscendents; i la noia de l'àtic no perd mai el temps cardant amb els estudiants del cinquè; i la vella xaruga estén els sostens mentre la família feliç celebra la festa del nen. On és lirisme en tot plegat?
La vida és un poema i no ens n'hem adonat. Traumes. Disbauxes. Vet aquí el resultat.



Dia 10
Comencen a sorgir els dubtes. I les pors. I em pregunto per què la xicota no em truca.
Potser s'ha cansat de mi. El dia a dia al barri no m'agrada. Bé, tampoc m'agradava gaire la rutina que fa quatre dies portava. Necessito oxigen. Necessito sortir unes hores del barri. Penso: ‘tant de bo pogués marxar lluny i començar de nou!'
He passejat fins on comença el Parc de Collserola. Ara no pots marxar. A on aniries?
Vols deixar enrera aquesta ciutat que t'ofega. Què escriuria si marxes definitivament?
Potser escriuria això…Vaig marxant de la ciutat, de la ciutat del nord. Vaig marxant de la ciutat i em queda un mal record. Recordo aquell gran dia amb tota l'alegria, el cel blau brillava i bocabadat me'l mirava. Vaig marxant d'allà on hi ha contaminació, fums, comsum i pudor. Recordo aquell gran dia, amb tota l'alegria, la platja neta estava i jo content em banyava. Ciutat sense retorn, ciutat sense retorn, no sé si tornaré a viure en aquesta jungla de vidres i ciment. Marxo i no vull escoltar aquells sorolls. Me'n vaig al bosc a respirar una mica d'aire pur i sa no m'anirà malament per oblidar els anys viscuts en aquesta estressada ciutat. Recordo aquell gran dia quan la ciutat neta estava i recordo amb melangia com segur m'hi passejava. Vaig marxant d'allà on hi ha delinqüència i la policia s'ho pren amb paciència. Recordo aquell gran dia, amb tota l'alegria, poca gent robava, i quasi tothom treballava. Ciutat sense retorn, ciutat sense retorn, no sé si tornaré a viure en aquesta jungla de vidres i ciment.
Dia 11
Immigració. Sense papers. Pobresa. Paraules que es repeteixen sovint al Casal del barri.
He plegat de l'oficina. I m'he topat amb una manifestació pro-immigrants. La gent ha començat a córrer. Un noi corria d'un policia que estava apunt de colpejar-lo. Jo li he dit: vine! He obert la porta de casa i l'he tancada ràpidament. Hem pujat al pis.
I he amagat el noi una bona estona. Per què ho he fet? No ho sé. Potser no volia que peguessin a aquell pobre noi. Com es diu, per cert? Es diu Samuel.
Ell m'ha dit:
-Gràcies. No sé com pagar-li senyor.
-No cal. Què hi feies en aquella manifestació? No fas cara d'immigrant.
-M'ha semblat que és un problema de tots. Si els immigrants no estan bé, el barri tampoc està bé i tots en sortim perjudicats.
I dit això en Samuel va marxar, però abans el vaig convidar a que vingués al pis un altre dia. Necessitava estar segur que es trobava bé. Havia rebut més d'una hòstia i estava espantat.
Dia 12
Avui m'he preguntat qui realment és en Samuel. Sí, ha tornat i l'he convidat a berenar.
Ell no va néixer al barri. Tot i que gairebé ha viscut tota la vida aquí. Els seus avis eren republicans i es varen exiliar a Sudamèrica. L'exili havia marcat la seva història familiar. El seu avi sempre va desitjar tornar, però no ho va conseguir mai. Ell em va recitar aquest poema escrit pel seu iaio:
‘Què lluny queda la dolça llar
i les ones blaves d'aquella platja
i la mar que es transformava
quan la llum del dia minvava.
Va ser amb un d'aquells vaixells
que vaig fugir a l'exili,
acusat de trair a una nova pàtria,
i no vaig patir el martiri
dels meus companys oprimits.
Què lluny queda l'olor d'aquella terra
i de les seves tradicions,
arrelades fins el fons d'una nació
que encara enyoro
i trobo a faltar en aquest tranquil lloc.
Un lloc on el port i els seus vaixells
em recorden els de la meva llar,
quan els observo em torna el dolor amarg
del meu odiat exili.'
Em va commoure. Jo també havia fugit, però en aquest cas no enyorava res.
Els avis d'en Samuel mai més varen poder tornar al barri ja que moriren a l'estranger.
Moriren a un país on un cop d'estat va trencar totes les estructures democràtiques.
La seva família va decidir tornar com fos. Però la nova dictadura emergent va matar els seus pares i en Samuel va tornar al barri amb els seus oncles. Anys després el dictador va deixar de dictar sentències i mandats i un jutge internacional va manar engarjolar a aquell criminal.
En Samuel va veure per la televisió la imatge d'aquell traïdor. I va pensar: "rera els barrots d'una cel·la un cos adormit inerme. El cos adormit d'un home que aparentment defensava uns ideals lloables però que a la llarga ha obrat fent coses repugnables. Reflectit en els rostres d'aquells que defensen els drets bàsics de l'home, veiem el goig que senten quan veuen l'hipòcrita traïdor engarjolat en una cel·la. Una gent es pregunta confosa: com pot ser que aquest h
ome ha caigut de cop? Una altre gent respon: és que en el fons hi ha moltes ovelles vestides de llop."
I llavors vaig adonar-me que en Samuel era el fruït d'una vida marcada per les circumstàncies.
Dia 13
He engegat la televisió esperant escoltar bones notíces. Tot igual o pitjor. Un huracà ha maltractat diversos països sudamericans. He pensat amb en Samuel i en el país on va néixer. L'informatiu ha mostrat les imatges d'unes víctimes que han muntat un camp de refugiats improvitzat entremig del fang. Camps de fang. La història de sempre. Sempre plou sobre els més dèbils. M'ha costat pronunciar aquesta frase ja que abans no pensava ni en els dèbils ni en ningú. Abans no era conscient dels mals que corren pel món. Abans no m'hauria adonat que sóc un afortunat de tenir una feina, una casa, menjar, amics, xicota, estabilitat. He vist les imatges d'aquells refugiats. Viuen entre el fang. Muntanyes de brossa. Muntanyes de merda. Inhumanes vides en camps de concentració.
Refugis que s'improvitzen per tal de salvar les vides de milers d'ànimes condemnades que fugen de l'horror. Fang i merda. Rostres i por. Menjar per tothom! Fang i merda. Rostres i fam. Rostres que no perden la dignitat que encara guarden els seus cors.
Llavors he pensat quan de temps trigaria en oblidar aquestes imatges? Potser no gaire.
Tendim a oblidar les desgràcies massa fàcilment. He pensat que de nou els nostres cors queden colpejats per huracans col·lèrics que no tenen pietat. De nou veus solidàries es manifesten i volen salvar tants rius de sang. De nou, els nostres cors es commouen quan veuen cadàvers entre el fang. De nou, els nostres cervells queden torturats per imatges que mostren un fragment de realitat. De nou els nostres cors es lamenten i de seguida, obliden.
Quan de temps trigaria en oblidar en Samuel?






Dia 14
Tot ha seguit la rutina d'aquests últims dies. No m'he pogut treure del cap en Samuel.
Em va comentar les ganes que tenia de fotre el camp del barri perquè segons ell ‘al barri no hi ha esperança'. La seva cara era la d'un àngel. D'un àngel caigut. Rere la cara ingenúa s'amagava una vida penosa i sense futur. I vaig pensar…no tens ales. No hi ha somnis. Ni il·lusions. Només tens ganes de volar. Ara, només pots tocar de peus a terra.
Ara, no hi ha or ni quimeres. Ara, només pots esperar. Sense ales, sovint no hi ha esperança, camines amb recança. No saps que hi ha més enllà. Moltes idees. Pocs projectes que puguin fer-se realitat. Qui et talla les ales? Qui et destrueix els somnis?
Ets una perdiu perduda! Ets un àngel que cau als inferns i vol tornar a volar.
Dia 15
I en Samuel va tornar per segon i últim cop. Feia mala cara. Algú l'havia colpejat.
Qui? En Samuel va venir per agrair l'ajuda que li havia prestat durant aquell dia ja que segons ell, aquell dia, estava espantat i no havia sabut agrair-me prou el gest d'amagar-lo dels polis. Em va comentar que venia per acomiadar-se. On vas? On marxes?, li vaig preguntar sorprès.
Segons ell, la seva vida no podia continuar al barri. La seva vida era un rèquiem, una maledicció. Ell com molts nois més, eren maleïts, perdedors nats. I va començar a sonar un disc del veí sobre el rèquiem de Mozart i vaig començar a escoltar les paraules d'aquell noi que semblaven una elegia, un malson. Ell només volia trencar la maledició que el perseguia. I es varen confondre la música del veí i les paraules del noi. I la meva ment atenta ho rebia d'aquesta manera…'Confutatis! Maledictis! No hi ha un horitzó clar. No cal que em guiïs! Confutatis! Maledictis! Estic acabat. No cal que m'ho diguis.
Sento les notes del rèquiem com van sonant a dins meu. La melodia penetra a dins meu a poc a poc, l'arrossego com un ruc, com l'ase dels cops. Ho he provat tot i no sóc res.
He buscat per tot arreu i no he trobat res. Em sento esclau d'aquestes quatre parets.
D'aquests blocs de pisos que no em deixen veure el més enllà, que no em deixen veure el sol, ni em deixen somiar.
Confutatis! Maledictis! Com puc trencar el malefici? Confutatis! Maledictis! Vull alliberar-me! Em sento com un obrer alienat, com una ovella esgarriada, com un anyell que no té ramat. Fa temps que no canto els càntics de les tribus urbanes, fa temps que sóc un marginal, fa temps que sóc un vell adolescent, un rebel d'un raval.
Un raval ple d'éssers perduts, d'artistes frustrats que escolten melodies de Mozart, rèquiems oblidats i pinten teles de color de rosa per oblidar el gris quotidià.
I enyoren la calor d'uns braços tendres que els acaroni, els escolti i els hi desitgi: bona nit!
I veus els pares d'ell, els pares teus, el cos d'ell es podreix lentament com la fruita dominada per un cuc fastigós, com el pernil de la nevera que fa setmanes que ha estat víctima d'una abandonament; la histèria d'ella sorgeix progressivament, després d'anys de lluites, de batalles perdudes, de disputes que ha perdut lamentablement.
He vist tanta gent perduda! He vist tanta gent vençuda de generació en generació, que ara que estic apunt de caure al pou, lluito per trencar la maledicció.
La maledicció és com una plaga endèmica. Encara que l'oblidis unes hores, sempre torna. Torna com si fos una plaga bíblica, una mala herba, una neura cíclica, l'eterna merda, el fracàs ocult, el trauma perdut, el passat oblidat?
És com un encanteri d'una bruixa que no fa olor a maduixa i que mai sembla que s'hagi neutralitzat. Hi ha plagues endèmiques que semblen incurables. Hi ha traumes que semblen incurables. Un dia o altre seran desterrables de les nostres vides i maldecaps.
Llavors recitaré amb més força que mai tota aquesta lletania de mals i oblidaré totes les mentides i esglais provocades per aquells que no volen que acabem amb aquestes plagues. Llavors cridaré més que mai: adéu-siau plaga sinistra! Adéu-siau neures fatídiques!'
Sí, en Samuel volia dir adéu a tot allò que l'estava matant a poc a poc.
Tornaria a veure en Samuel? Segurament no. Però patiria per ell durant uns dies.