Forcades i Forcadell

Entre dues forques, la primera, Forcades, d'intel·ligència que es gronxa subtil en el concepte i la segona, Forcadell, potser una forca més petita, però de voluntat fèrria i rictus sever. La seva cara entresuada i tensa, determinada, estressada, per alguna afront antic. El sei llavi fi, o menys fi segons es miri amb ull de mascle. El seu rostre el composen arestes. Bellesa admirada per la determinació, com és determinada a romandre la soca de l'olivera. Determinació o autodeterminació, de qui es trobarà la terra eixuta, només uns centenars de metres més amunt de l'Ebre i de qui veu com suren els cossos dels ofegats a aquest riu a qui desafiaren, aturats a la vora de l'assut i esperant que els cullin, i ella apareix, entre el dolor, per reeixir com un Moisès amb el bressol varat en els tamarius. De qui cobeja la llibertat, sense més, de qui coneix com respira el teix a la font i, amagat als cims, el racó del boix grèvol a la serra de Cardó.

El su cos està a punt però no el fa servir hedònicament, està aturat en un punt de fuga. Aturat en un pensament que el manté tibant, en tensió i en equilibri sense esforç del pensament. Tanmateix, la seva inteligència no esta feta per ser subtil i aparentment més senzilla, com la de la Forcades per la qual tot apareix finament unit en harmonia, com si sempre hagués estat així i ho veièssim clar des d'aleshores.

No és, docs, la sensualitat la seva guia, llur primera força, sinó l'empenta o la inteligència, per a aquest greuge antic que cal respondre, aquest problema que cal resoldre amb determinació però amb intel·ligència, capaçes com són - ambdues forques - de dir-li la veritat al forat del vent.