Fent dissabte

Jo no en tenia cap necessitat, de treballar, la veritat. Em podia haver quedat a casa, ben tranquil·la. Els nens ja són grans, el meu marit guanya una bona setmanada. Tampoc és pas que ens en sobrin, això no, però anem fent i podem donar-nos algun gust de tant en tant: dinar al restaurant els diumenges, la tele, el cotxet. Va ser la casualitat. La Maria, una amiga meva, del barri, em va explicar que no podia continuar fent feines al pis d'aquella xicota, la Laia. És molt bona nena, Remei, em va assegurar. Són tres dies per setmana, i et dóna una bona paga per Nadal, per les vacances, però… La Maria és com jo, li agrada netejar, és una veritable professional de la neteja i l'empipa molt que no li reconeguin els mèrits. Ben mirat, no hi ha dret que totes les dones que es dediquen a aquestes tasques guanyin si fa no fa el mateix. La gent no és capaç de reconèixer que tothom no és igual, que hi ha neteges molt més ben fetes que no pas unes altres, que malgrat sembli tan senzill, això d'endreçar i fer dissabte té les seves dificultats, els seus intríngulis, i que no tothom està capacitat per a aquesta tasca, tan digna i valuosa com qualsevol altra. Explico això perquè quan algú parla de sous de merda sempre diu: si això ja ho cobra una dona de fer feines, sempre es compara amb aquest sector, el guany previst.

Bé, la Maria estava una mica emprenyada amb la seva mestressa. Es veu que a la Laia tant li feien garses com perdius, que no sabia valorar les fregades ben fetes i que no tenia, envers ella, cap lloança especial, de reconeixement, no pas per mala llet, sinó, sobretot, per ignorància. Això, i el pagament, que, de vegades, s'endarreria:
-Sempre paga, saps? Però quan li va bé. Són d'aquesta gent que estira més el braç que la màniga, ara no puc, haig d'anar a ingressar diners perquè m'arriba el rebut de la guarderia, he de pagar el crèdit, em ve el termini del rentaplats, no tinc diners a casa… una mica informal. Ara, saps, no s'adona ben bé de si fas o no fas la feina. De vegades li he deixat trampes, brutícia, a veure si reaccionava i em deia alguna cosa. Res. O sigui, que si no t'hi vols enfundar, li fas el més gros, i la resta, tu mateixa.

Jo, de fet, feia molts anys que no treballava. Quan em vaig casar vaig estar molt i molt contenta de deixar aquella fàbrica de merda, que feia tanta pudor de productes químics. Aquelles companyes tan ordinàries, aquells jefes tan aprofitats, que cada vegada que passaven pel darrera feien la mà morta per tocar-te el cul. El meu home, el Paco, ja m'ho va dir ben clar, quan festejàvem:
-Tu queda't a casa, a cuidar-te de mi i dels fills que puguin arribar, que ja tindràs prou feina.
Quan els nens eren petits, durant una temporada, quan el taller on treballava el meu home anava a mal borràs i ja es veia que farien la fi del cagalàstics, vaig agafar unes quantes escales, i prou bé que ens va venir, aleshores, aquella ajuda. Sempre hem anat justos, però amb ordre, sense massa deutes, tranquils. El Paco va trobar una altre feina, gràcies a Déu i, a més, com que és tan manetes i treballador i sap fer de tot, pinta, empapera, adoba electrodomèstics, fa remiendos de paleta, doncs té molta feina, així, en negre, com si diguéssim. I resulta que ara estem millor que mai, ves.

Va passar que em van venir ganes de sortir una mica de casa, de tornar-me a guanyar quatre rals. Els nens ja fan la seva, treballen, el meu home arriba tard de la feina i jo m'avorreixo força, encara que surto amb amigues, sóc del grup de dones de l'associació de veïns i no paro. Però treballar és diferent, guanyar diners dóna una altra marxeta. Així que la Maria li va dir a la Laia que li enviava una amiga molt neta, molt de confiança. És clar que si no hagués estat de confiança, la noia, com m'havia dit la Maria, ni se n'hauria adonat. El Paco sempre diu que la neteja de casa se l'ha de fer cadascú, que això d'anar a servir els altres no s'ha de permetre, només en cas de desesperació o necessitat absoluta, que si la gent vol minyones i mainaderes que les pagui a preu d'or, que les asseguri com Déu mana. El Paco és molt socialista, molt d'esquerres. Jo li vaig dir que gràcies a les neteges moltes persones tenen feina, que si es posava el llistó molt alt amb aquesta qüestió encara hi hauria més atur i més mala llet. Doncs, aleshores, s'hauran de treure la merda ells mateixos, em deia. I m'explicava que no es podia comparar el que cobrava ell, per una hora de feina, amb el que em donarien a mi. No, si tenia raó, però jo m'avorria, allò no em representava cap esforç, no em comprometia a res, fins que el meu home em va dir que fes el que volgués, que és el que faig sempre, i que no deixés penjades les coses de casa per anar a endreçar la d'una pija de la zona alta.

Jo, des que els nens han sigut una mica grandets, ja n'he fet, ja, de coses. M'he tret el graduat, he seguit cursets de cuina al centre cívic, he aconseguit el carnet de conduir, he anat a corte, a català. La profa del graduat em deia que jo servia, per a estudiar, que perquè no continuava fent alguna cosa més, formació professional, l'entrada a la universitat. Sí, vaig pensar, però, per a què? Ben mirat es fa difícil trobar ocupacions que paguin la pena, ja sóc una mica gran i de vegades hi ha feines que encara estan més mal pagades que no pas anar a fregar. Una mala pècora que tenia un taller clandestí de confecció em volia amollar dues-centes pessetes l'hora, la malparida, que encara me'n recordo. Ara el té a tutti pleni, amb sudamericanes i mores i xinetes i ves a saber. Una explotadora, però com que corren bons temps per a aquesta mena de gent, ara la tia va d'empresària per la vida. El cas és que vaig agafar la feina. Era una cosa còmoda. La mestressa gairebé ni la veia, em deixava la clau, em deia el que calia fer i no es ficava en res. Jo enllestia les coses i em posava a llegir o a mirar la tele o feia les dues coses a la vegada perquè tinc molta capacitat de concentració. Tenien molts llibres, en aquella casa. Pel matí li llevava la nena i la portava a la guarderia, per això volia una senyora que parlés català perquè em va dir que del tercer món ja n'hauria trobat alguna de més econòmica, però que volia que la nena sentís parlar en català i que, a més no es refiava massa dels nou-vinguts. En fi, que era un pèl racista i tot, la Laia.

Un matí que vaig arribar una mica més tard del compte vaig enxampar al marit amb una marfanta, una noieta més jove que la dona. Sortien de l'habitació i el molt babau i poca-vergonya ni tan sols es devia recordar de mi. Em va amollar una propineta:
-No ho emboliqui, eh? Confio en la seva discreció…
Era un dia que la dona havia portat la nena al metge, per a una revisió, i, per tant jo no havia d'acompanyar-la a la guarderia. Es veu que el carallot del marit va pensar que jo no hi aniria. No vaig dir pas res, no era cosa meva. Jo, en el cas de la dona, m'hauria estimat més de no saber-ho, pecat amagat és mig perdonat, que diu la senyora Ramona de l'escala, amb molta raó. Sí, per exemple, el Paco -és una suposició- m'ha fet el salt, i jo no ho n'he sabut, ves, són coses que passen. Som feliços així i si no ha fet mal a ningú, ningú no ho ha sabut, ha estat una qüestió esporàdica i puntual i no li ha costat massa diners, l'any que ve farà un any! Bé, l'home aquell, el marit de la Laia, es veu que al final es devia veure entre l'espasa i la paret. Un dia arribo i em trobo la noia plorant, amb un desconsol que feia estremir les pedres.

Però, què et passa? li vaig dir. Ella m'havia insistit molt, que li parlés de tu, que fet i fet no era pas molt més jove que jo, el que passava és que tenia la nena molt petita perquè havia criat una mica tard, això que fan ara les dones modernes, les que tenen estudis, que només pareixen quan ja gairebé són a punt de la menopausa i veuen que perden el tren. Això si no els agafa per anar a buscar xinetes o negrets, una altra moda maternal, segons sembla. Bé, doncs, em va explicar que el seu home l'havia deixada per una alumna de la facultat. El manso és professor d'història de l'art contemporani o d'una conya semblant. El meu nen gran, quan anava a la universitat -és llicenciat en història, encara que després s'ha hagut de guanyar les garrofes arranjant ordinadors- ja m'ho explicava, si veiessis com se n'aprofiten, alguns, de les alumnes, i elles no es queden curtes, eh? Li vaig preguntar, una vegada: que el coneixes, un tal Sunyer? i ell em va dir, rient, ui, aquell, quin element!

El cas és que aquell dia la noia plorava, i la nena per arreglar, que jo no entenc com es pot deixar per endreçar, una criatura petita, a causa d'unes banyes del marit, com si fos nou, això dels marits que fan el salt a la dona. Si els homes veuen una escombra amb faldilles i ja van volats, ja se'ls enravena el flòstic, les coses són així, què hi farem. A més, jo, per exemple, si el Paco em deixés per una altra ho tindria pelut, em quedaria sense ofici ni benefici, i, a més, com que ell guanya molta cosa en diner negre, la feina seria meva a l'hora de reclamar. Penso que compliria com un home i que em passaria el que m'hagués de passar, però, és clar, això no ho saps fins que t'hi trobes. Però la Laia no tenia pas aquesta mena de problemes, la pela, poca o molta, sempre la tindria segura.

Va, dona, li vaig dir. T'arreglo la nena, te la porto a la guarderia i et vinc a fer companyia… Quan vaig tornar de la guarderia encara estava més i més desesperada, la xicota. Vinga sanglotar, que ella no ho permetria, allò, que la deixés plantada per una barjaula de vint anys. Que tant i tant com s'ho havia pensat abans de casar-se pel civil, abans de tenir la nena, que ella ja creia que amb la nena aquella era una relació estable i definitiva. Mira -li vaig explicar- el que passa és que es deu fer vell i no ho vol semblar. Això no és res més que la crisi dels quaranta. El que has de fer és obligar-lo a que et passi una setmanada, per a la nena. I vigilar les targetes de crèdit que teniu conjun
tes, això és el primer. I si per cas la nena li portes, que li cuidi l'alumna de vint anys, perquè si l'ha de cuidar ell, pobreta…

-Això si que no -va protestar-. Com li he de dur, la nena? No sabria que fer-en i acabaria per portar-la a sa mare, que és una mala bruixa, no m'ha pogut veure mai, creu que sóc poca cosa per ell…Mira -vaig fer, per animar-la- ens farem un bon esmorzar…I au, vaig fer cap a la cuina, un bon pa amb tomàquet i pernil, un gotet d'un vi molt bo que tenien a la casa de reserva i que li havien regalat per Nadal a la Laia, perquè, no ho he explicat, però la Laia treballa a una sucusal de la caixa, des de fa força temps. Tens una bona feina, dona, no t'amoïnis -vaig dir-li, perquè em semblava que era així. I ella, torna a plorar, que no s'hi sentia realitzada, a la feina, que ella volia tenir una tasca més intel·lectual, que estava frustrada. Doncs canvia de feina, però vigila, que no saps la sort que tens de estar tan ben col·locada, noia.. Mira, anirem a dinar a fora, a una pizzeria que conec, molt bona. No -em va dir ella-, que no em trobo bé. Ja he dit a la sucursal que no hi aniria… I, a més, com que faig règim, no puc menjar segons què.

Això, vaig pensar, el règim. El cony de règim que té la culpa de tot, segurament que de tant fer règim i prendre biomanans i porqueries que no devia tenir ganes de res i que la relació de parella se'n devia haver ressentit; de fet, això li va passar a una amiga meva, del barri, fins que el seu marit es va quadrar i li va dir que llencés les porqueries que s'empassava per aprimar-se. I que a ell li agradaven rodonetes i que des que feia règim no hi havia qui l'aguantés, perquè és veu que se li havia ressentit la líbido, de tant passar gana. Doncs, vet aquí que vaig anar a comprar, a la peixateria del barri, per fer una paelleta amb el bo i millor que vaig trobar: sípia, llagostins, calamars, musclos, escamarlants. Vaig pagar jo, és clar. La volia convidar, em feia llàstima. Vam dinar molt bé. A mi m'agrada molt cuinar, hi tinc la mà trencada. I la Laia i el seu home si no anaven a la fonda o jo no els arranjava alguna cosa, prou que me'n vaig adonar, menjaven porqueries, coses preparades, congelates, menjusses de llauna que espatllen l'estómac. Si ella no hagués fet règim, jo crec que l'hauria enllepolit amb algun plat especial de tant en tant i que les coses no haguessin arribat tan malament. És una suposició, és clar.

I ell, l'adúlter, la veritat, era un inútil. Molta història de l'art, sí, però avui dia hi ha xicots que també tenen estudis i saben fer un arròs o una escalivada. No és el cas del Paco, que sempre diu que ja treballa prou com per haver de posar-se a la cuina després, però els meus nens, per exemple, es defensen molt bé, amb les coses de casa, perquè els he educat com cal. El Paco està com una malva, el dia que li faig un plat d'aquells que li agraden tant. Gairebé tant content com quan… dallonses. I els nois, també, també els agrada menjar bé. La base d'una bona avinença familiar es troba a la taula, d'una bona taula en parella en ve un bon polvo, amb perdó… ja s'entén, oi? Que tot plegat té molta, molta importància per a l'estabilitat emocional i les bones relacions humanes. El fet és que jo, al Paco, quan hem sopat bé i després hi ha hagut sessió amorosa, li trec tot el que vull, i en podria fer ben bé tot el que em semblés, no m'estranya que hi hagi dones que arruïnin els babaus, no m'estranya gens. Només cal tenir una certa habilitat i practicar-la, em sembla. Més que no pas ser molt guapa, la veritat. La neteja és important, sí, però val més tenir la casa bruta i muntar un bon dinar i una bona sessió eròtica, que no pas esmerçar massa temps en treure la pols i fer morros al marit quan li cau la cendra a terra, o deixa petjades al passadís. Parlo per la meva experiència, és clar, ja que cada casa és un món i cada persona, un misteri. Doncs bé, després de la paella ens vam prendre una ampolleta de vi, i jo havia fet uns flams d'ou de veritat, per postres, i ens vam beure un bon cafè, carregadet, i vam xarrupar un parell de copetes d'un conyac que, segons la Laia, es diu armanyac i és francès. I amb tot això la noia s'anava animant. I va i em diu: mira, Remei, després sortirem totes dues, li deixaré la nena a la mama i anirem a voltar, i ja que tu m'has convidat a dinar jo et convidaré a sopar i a berenar i tot…

I així va ser que ens vam començar a explicar les penes. Jo, de fet, no en tinc massa, de penes, però com que em feia llàstima dir-li que m'anaven tan bé les coses vaig exagerar una mica les petites picabaralles que sempre hi ha a les cases. Que si els nois són grans i fan la seva, que treballen i no em donen gairebé res, que de vegades contesten malament, que no m'agraden les nòvies que es busquen, que corren massa amb la moto, tot això. També li vaig parlar del Paco, que és una mica animalot, només treballar i treballar. Que de tant en tant té el dia regirat i depressiu i no parla, coses de la feina, de la gent, que és molt poca-solta i de vegades no li paga quan cal. Del meu pare, que no està massa bé i que potser me l'hauré de portar cap a Barcelona, a casa, perquè els meus germans són uns calçasses i les cunyades no en volen saber res, del sogre. De la mare del Paco, que es va morir fa un any i mig, després d'haver-nos fet passar moltes nits en blanc, al cel sigui, malgrat que no em tenia massa simpatia perquè el meu home era la nineta dels seus ulls i, ja ses sap. En definitiva, que ens fem grans, que la vida no té cura, que de vell no es passa i que hem de gaudir de la vida mentre es pugui, sense deixar-nos arrossegar per les penes.

La Laia em va portar, en taxi, a menjar uns montaditos molt sofisticats, a una cafeteria molt senyora, força cara cara. El mateix, més ben fet i ben servit, al bar del meu barri, ens hauria costat menys de la meitat. Abans havíem anat a buscar la nena i l'havíem portat a casa dels pares de la Laia. La mare és una senyorassa molt ben posada, que viu en un pis enorme amb uns sostres molt alts i que té una minyona xineta o filipina, no ho sé pas, perquè jo a tots els de per allà l'orient els veig si fa no fa. Ai, Laia, com es nota que ets de bona família, li vaig dir. La Laia em va explicar que sí, que a casa seva eren molt burgesos, que els seus pares volien que ella fes una bona carrera, com els germans, però que no va sortir massa bona per als estudis, que va poder acabar filosofia a empentes i rodolons i que finalment va entrar a la caixa, perquè hi tenien algun conegut de pes.

Vaig haver de trucar a casa, amb el mòbil, i vaig parlar amb el meu fill petit: Digues-li al papa que vindré tard, que aquesta noia no es troba massa bé i que li faré una mica de companyia. El nen em va dir que no m'amoïnes, que ja es demanarien una pizza ràpid per sopar. Li vaig dir que no calia, que a la nevera hi havia croquetes casolanes, pernil i formatge i macarrons del dia abans. Però va insistir en allò de la pizza i li vaig dir que fessin el que els rotés. La Laia, vinga xerrar. Que el seu home l'havia conegut quan estudiaven, que aleshores ell vivia amb una altra noia, una professora més gran que ell. Caram, vaig pensar, si que era espavilat, aquest, de ben jovenet'. Que ell era un noi amb molt de carisma, molt atractiu, que tenia molta requesta, alguna cosa especial. Jo vaig dir-li, rient, que devia tenir la titola d'or. I la Laia em va dir que sí, que també funcionava molt bé en aquest aspecte, però, sobretot, que parlava amb un gran encant, que era molt brillant, molt intel·ligent i que agradava molt i molt a les dones.

Molt intel·ligent i molt espavilat. Després d'haver-se conegut, una nit es van trobar per casualitat a una discoteca de moda, i aquell mateix dia ja se'n van anar al catre. Jo, la veritat, vaig pensar, no li hauria posat tan fàcil. La Laia també havia tingut els seus rotllets, no com jo que res de res fins que em vaig casar. Vaig pensar que la Laia trobaria antiquada la meva virginitat prematrimonial, adobada amb algunes magrejades clandestines, i vaig puntualitzar que el meu medi social era molt diferent, ancorat en tradicions ancestrals, coservador i amb una altra mentalitat. Que jo era d'una casa pobra, d'un poble molt petit de Còrdova, amb molts germanets petits, que amb prou feines vaig poder seguir l'escolaritat obligatòria, que, en aquelles temps i en aquells indrets geogràfics, d'obligatòria no n'era massa, ja que calia portar aviat alguna pela a casa. I, a més, que a casa sempre hi havia gent menuda i que se l'havia d'agombolar i que faltàvem molt a l'escola, sobretot les noies, que netejàvem, cuinàvem, tenien cura dels xics.

A mi, vaig puntualitzar, ja m'hauria agradat, de poder estudiar. La Laia em va dir que encara ho podia fer, malgrat la meva infantesa de novel·la del Dickens. Vaig explicar-li que ho havia fet, una mica, però que me n'havia cansat. Ella, a matxacar. Que podia fer allò dels vint-i-cinc anys i anar a la universitat. Vaig pensar que sí, ves, per trobar-hi poca-vergonyes com el seu Sunyer. Li vaig dir que m'estimava més de llegir i formar-me pel meu compte. Aleshores la noia, que se les donava d'intel·lectual, em va preguntar que què llegia. I quan li vaig començar a comentar alguns llibres, molts dels quals me'ls havia llegit a casa seva, cosa que no li vaig explicar, sinó que li vaig dir que els obtenia a la biblioteca pública del barri, és clar, es va quedar de pasta de moniato. Ja veus, alguns d'aquests crec que els tinc i encara no els he llegit, amb la nena i tot això. Tant que llegia, jo, abans! Remei, estàs perdent el temps, fent neteges. No, dona, ho faig temporalment, per treure'm uns quants calerons, vaig protestar. Llavors es devia recordar que m'havia quedat a deure una setmanada i va fer, una mica avergonyida, per cert, divendres m'hi fas pensar, que ho liquidarem.

El berenar es va allargar una mica, i aleshores em va dir que podíem anar a sopar a un restaurant de la vil·la olímpica. Ja havíem menjat peix per dinar i era
molt de peix per a un sol dia però la noia va insistir, deia que amb el disgust tan gran no li passaria, la carn. I, au, un altre taxi. Em va dur a una guingueta, davant del mar, a endrapar musclos i gambes i boques i coses així. Vaig tornar a trucar a casa, que encara no ha vingut, el papa? Doncs quan arribi li dieu que veig molt malament aquesta noia i que em quedaré a dormir amb ella. El meu fill gran, que és una mica barroer em va dir que s'espavilés, la pija de Pedralbes, però jo li vaig dir que ves, pobra noia, l'havia deixat el marit, que estava molt depre, que potser faria un disbarat. Quan vam acabar de sopar, la Laia em diu: i si anéssim al Tutti, que hi ha el Pepote? Jo no sabia què era, allò del Tutti ni qui cony era el Pepote, però vam agafar un altre taxi i vam anar cap a l'altra banda de la ciutat. El Tutti era un bar fosc, ple de gent, suposo que de gent que no devia haver de treballar l'endemà. Un pianista pelut tocava en una pianola músiques de pelis, mentre la gent bevia, fumava, xerrava o es palpava sense cap mena de discreció. Allà dins hi havia molts homes i moltes dones, es repassaven mútuament de dalt a baix, seblava ben bé el mercat de Calaf, allò. El tal Pepote era el pianista i la Laia el va anar a saludar i me'l va presentar. Després va demanar unes copes d'una cosa molt estranya, que tenia gust de sucs de fruita pujats de to, que fumejava i que pujava al cap molt depressa.

Allà, al Tutti, li va tornar a agafar la ràbia contra el seu home, que es diu Jordi. Quines coses de fer-me, el Jordi, no m'ho puc empassar, el mato, ho juro. I aleshores se'm va escapar, que ja devia durar de feia temps, que un dia l'havia enxampat a casa, que suposava que era la noia jove que ella deia, una moreneta molt espigada. A casa, la portava a casa, es va posar a cridar la Laia. Al pis que he pagat jo, amb el crèdit que la Caixa em va deixar a mi, a mi, a mi!!! Com que feia tant soroll va cridar l'atenció de dos senyors una mica més joves que jo, de l'edat de la Laia, que ens van preguntar si ens passava alguna cosa. Vam dir que no i ells es van començar a enrotllar, ens van preguntar si ens agradava el Tutti, que el Pepote era un pianista excepcional, que si el combinat de pera amb rom era el millor. Un d'ells, que era força calbet i fumava amb pipa, va passar una mà per l'espatlla de la Laia i ella es deixava fer, jo crec que ja anava força col·locada. L'altre, que feia cara de viciós, també ho va intentar amb mi. Li vaig donar un cop de colze a l'estómac i se'm va quedar mirant amb cara de pomes agres. Va mormolar una mena d'excusa i se'n va anar amb una colla de gent empolainada. Va, Laia, vaig fer, marxem, que això no m'agrada. La Laia em va dir que allà s'hi anava a lligar. El de la calba no se'ns desenganxava i va dir que podíem anar al Pop Inn, que tenia una tarja. I, au, la Laia i jo cap a l'Inn aquest, en el cotxe d'aquell senyor, i jo recordava que de jove la mare sempre ens deia que per res del món pugéssim a un cotxe amb desconeguts, mai, mai, mai.

L'Inn era una sala de ball molt selecta, segons va dir la Laia, molt exclusiva. Jo, la veritat, com que no alterno a la nit, ni res, no en sé un borrall, de tot això de la vida nocturna. Alguna vegada, amb el Paco i altres matrimonis amics, hem anat a sopar, a veure algun espectacle, però ja fa molt de temps que gairebé no sortim. Els caps de setmana ens estimem més anar al càmping, a jugar a petanca i prendre el sol. Només anem a jóc una mica tard pel Cap d'Any, per la revetlla, a les festes que fan al mateix càmping, on tot és molt familiar i com cal. Però vaig anar a l'Inn, ves, què havia de fer? També és important de tenir noves experiències, conèixer coses noves, i la Laia no estava com per deixar-la sola. Era una sala molt moderna, amb raconades per magrejar-se, amb força gent una mica granadeta, que passejava amunt i avall, molt mudada, amb el got a la mà. Les dones anaven molt empolainades i enjoiades, encara que em sembla que tot plegat, res, llauna i culs de got. Jo hi feia una mica de pega, la veritat, però com que era fosc i com que vam entrar amb la tarja del calbet. Els homes també anaven mudats, amb trajos, alguns més informals, molt moderns, la majoria eren de la meva quinta i molt més vells. Les dones i els homes es filustraven mútuament, com al Tutti, però amb més penques.

Algunes parelles estaven arrapapades als sofàs ben encoixinats de les raconades i la música, de moment, era suau i tranquil·la. Al cap d'una estona, però, es va començar a animar, s'iniciaren les estridències, perquè la música d'avui és ben bé una olla de cols mal amanida, sense ritme ni res, i tota en anglès, que no saps mai quins disbarats deuen dir. La Laia es movia com una orada, al davant del seu calb, que també remenava com un guillat. Jo em vaig asseure discretament en un racó, des d'on podia observar la pel·lícula. Quan van tornar a posar balls lents, una tongada que no s'acabava mai, vet aquí que la Laia se m'enganxa al coll del de la calba i vinga petonejar-lo i arrambar. Això acabarà malament, vaig pensar, que aquesta no està bé i el que vol és venjar-se del marit, val més que me l'emporti a casa. Vaig intentar-ho, apa, Laia, vinga, marxem. I ella que no, que estava molt bé allà, amb aquell seu nou amic, que es deia Emili, com les cartes d'internet. L'Emili, que no era mal tio, em sembla que ja se'n va adonar que la noia no estava fina i que no en treuria res en clar d'aquella relació nocturna. L'hauries de portar a casa em va dir. Sí, mira, jo sola no puc, a veure si tu que l'has estada grapejant m'ajudes a pujar-la a un taxi. L'Emili va dir que ja ens portaria amb el seu cotxe, així que vam agafar la Laia com vam poder, la vam estirar al darrera del cotxe i li vaig dir l'adreça al nostre xofer improvisat. Sort d'ell, que sinó no sé pas com acaba, tot plegat. La Laia anava ben pet, i només remugava penjaments contra el malparit del Jordi. És el seu home, vaig aclarir a l'Emili, que l'ha deixada per una de vint anys. L'Emili em va dir que estava una mica decebut, ell que pensava haver desvetllat una passió sobtada i, al capdavall, només havia servit de mocador de paper. Sí, noi, ho sento per tu, se t'ha espatllat el plan li vaig dir. I al meu amic, què li has fet, que ha marxat tan esperitat?, em va preguntar. Li vaig explicar allò del cop de colze i l'Emili m'etziba que si jo no sabia de què anava, el Tutti. I jo que li explico que sóc una turista accidental, com si diguéssim.

Vam pujar la Laia a casa seva com vam poder. Només entrar ens va vomitar a l'entrada, al rebedor, damunt d'una catifa ètnica feta pels indis de no sé on, encara bo que no ho va fer al cotxe de l'Emili. Entre ell i jo la vam dur al llit i jo la vaig estirar i li vaig treure la roba i la vaig acotxar. Després vaig anar a fregar bé la vomitada, i això que em fa molt de fàstic aquella sentor agre, no la puc suportar, i també em fa fàstic la gent que no sap beure i munta espectacles. Però, és clar, la pobre noia tenia motius. Es va quedar ben clapada i tot plegat les dues de la matinada, i el calb xerra que xerraràs, que la vida era una merda, que si li podia fer un cafè. Em va explicar que tenia un bon càrrec, en una empresa, que guanyava molta guita, però que ara n'hi havien posat un de més jove, al seu lloc, i que a ell li estaven fent assetjament moral o una cosa així. També em vaig assabentar que era separat i que la ex dona ja en tenia un altre, des de feia un parell d'anys. Va admetre que ell també n'havia tingut la culpa, de la crisi matrimonial, que havia fet una mica el boig, coses de la vida i de la monotonia matrimonial. Després sembla ser que havia viscut amb una altra xicota però res, que no va funcionar. Els fills, que ja eren grandets, vivien amb la mare, els havia posat en contra seva, un drama. I això que cada mes, trinco-trinco, a pagar-los un bon pessic, perquè els nois encara no treballaven i la dona no havia treballat mai.

I a sobre, pobre xicot, tenia l'estómac cardat, dels nervis de la feina, i no podia menjar segons que, i tampoc no li convenia de beure ni de fumar, però que no ho podia deixar, amb els nervis que covava a la feina i que, tot plegat, tenia molta por d'acabar amb una cirrosi com el seu pare, en pau descansés. I mentre m'explicava tot aquest rotllo sobre la seva vida m'acaronava els cabells i altres coses i em va agafar un no sé què, com una mena de llàstima, ben mirat portava tot el dia i part de la nit dedicada a fer obres de caritat, que a casa ja m'ho diuen, que de tan bona sóc tonta. D'una cosa va venir l'altra, el xicot em feia peça, mirat de la vora tenia els ulls blaus, molt bonics, em va dir que tan sols tenia quaranta anys, més jove del que jo em pensava, perquè estava molt envellit per l'estrès. Vaig anar a mangar uns preservatius que havia observat una vegada al calaix de l'habitació matrimonial de la Laia, tot tafanejant per la casa. Avui dia s'ha d'anar molt amb compte, no és que tingui por de quedar-me embarassada, doncs malgrat que encara tinc la regla, quan va néixer el petit ja em vaig fer fer un lligament de trompes. Però com que expliquen que pots agafar el sida i altres porqueries i aquell calb semblava que era un bon element.

Jo no volia que passés, no ho vaig anar a buscar, va ser la fatalitat, el destí. I és veu que malgrat la meva monogàmia no ho devia fer malament del tot, perquè l'Emili aquell feia uns refilets que Déu n'hi do, i em va dir que mai no s'ho havia passat tant bé amb cap dona, és clar que això potser li diu a totes les que s'emporta al catre, ves. Si fins i tot em fa vergonya pensar-hi, en aquella nit. Quan vam acabar li vaig dir que se n'havia d'anar, que ja eren les sis del matí. I aleshores, em truquen al mòbil. Era el pobre Paco, li havia agafat com un neguit, de si jo l'enredava i el volia deixar i resultava que tot allò de la Laia malalta no era veritat i jo ves a saber on era. Però, home vaig fer és que no et refies de mi? Em va respondre que com que mai, des que ens ha
víem casat, jo no havia passat ni una sola nit fora de casa, sense ell, que no havia pogut dormir. Va, va, no exageris, vinga, que ja deu ser l'hora de llevar-te i si no has dormit no faràs res de bo, dona't una bona dutxa i posa't roba neta i no pateixis, no veus que la Laia estava molt malament, que l'ha deixat l'home i que jo tenia por que no fes un disbarat. Li vaig assegurar que aniria cap a casa aviat. No t'amoïnis, xato, jo també t'estimo, home… és clar que sí..

I l'Emili, és clar, em va preguntar qui era. I jo li vaig dir que el meu home, que mai no ho havia fet, jo, allò de passar la nit fora de casa, sense ell, que no havia pogut dormir sense tenir-me al costat. L'Emili es va quedar de pedra, es pensava que jo era separada, soltera o vídua. Em va preguntar si li diria, allò nostre. Això, nostre? Pots contar, ja em diràs per què. Per fer-lo patir? Ha estat bé, una experiència, però, mira, jo no tinc ganes d'embolics… Em va dir, una mica trist, que si no ens veuríem mai més. Mai és molt de temps, vaig fer. Mira, aquí tens una tarja amb la meva adreça, si algun dia et trobes sola -i em va donar una tarja, Emili Puiggròs i Valldetenes, directiu d'una empresa que no vull mencionar per discreció. Jo vaig insistir, se n'havia d'anar. Era tard, o d'hora, segons com es mirés. No et queixis, home, si et deu passar molt sovint, això de trobar una donar i lligar una nit, i adéu-siau. Em va dir, trist, no creguis, no és tan fàcil… i, a més, ara m'agradaria una relació estable. Li vaig aconsellar que truqués a la Laia un altre dia, que estaria depre per tot allò del marit i que potser s'acabarien arreglant i tot. Al final se'n va anar, conformat, i em va fer un bon petó: ha estat meravellós, una nit inoblidable, repetia, emocionat, talment com si estigués fent una sèrie de la tele.

La Laia es va despertar a les onze i jo li vaig dir que em liquidés el que em devia, que em semblava que deixaria allò d'anar a fer feines. Li vaig explicar que ja li buscaria algú pel barri, algú de confiança. De la nit passada no recordava gaire bé res, i li vaig haver d'explicar que havia d'anar a treballar, i a buscar la nena, i que calia que telefonés als seus pares. Que ja estaríem en contacte, que ja quedaríem per anar a sopar, o a berenar i que a casa meva ja estaven amb la mosca del nas. Que m'estava plantejant allò d'estudiar alguna cosa o de buscar una feina més adient a les meves capacitats personals. Semblava més conformada. Em va comentar que el Jordi era un poca-vergonya, que sempre li havia fet el salt amb unes i altres i que darrerament ella fins i tot li exigia l'ús de preservatiu, perquè no es refiava d'ell, no fos que li enganxés alguna cosa, amb tantes històries. Jo vaig pensar que potser en trobaria a faltar algun, de preservatiu, però que aniria a parar al compte del marit, l'estri. De dia tot es veu diferent, la Laia estava fins i tot contenta. Li vaig demanar alguns llibres per llegir, alguns dels que ja havia començat entre neteja i neteja, un sobre un paio americà que es pensa que és algú i és un mitja merda, i n'hi passen de tots els colors. I un altre d'una mare, una filla i una àvia que són de la Xina i que expliquen totes les seves penes i el d'una princesa mora que es casa amb un maharajà i no li va massa bé, i acaba a París, i la neta es veu que és qui explica la història. Com que em va deixar un bon munt de llibres i, a més, em va dir que no calia que els hi tornés, que ja no sabia on posar-los, em va saber greu de cobrar-li el deute, i li vaig dir que era igual, que ja estava bé.

Feia un dia molt bonic, el sol era tebi i abans d'arribar a casa em vaig asseure a un cafè aprop del mercat del meu barri, a prendre un cafè amb llet i un crusan, i em vaig trobar unes amigues que anaven a plaça. Aleshores em vaig adonar que pràcticament no havia dormit i, en arribar a casa pensava fer un bon estenall d'ossos, fins a l'hora de dinar. Però vet aquí que el Paco m'esperava, enyorat. No havia anat a treballar perquè estava patint i es va alegrar molt quan li vaig dir que ja no aniria més a fer neteges, que ho havia deixat córrer. Pobret! M'havia comprat una planta, molt maca, estava molt romàntic, em va dir que els nens no vindrien a dinar i encara vam poder marcar-nos un polvet i tot. Un polvet tranquil, matrimonial. Em va començar a dir, penedit, que aquella nit tot sol l'havia fet pensar, i que em volia explicar una cosa, d'una vegada que havia tingut una relliscada i sentia remordiments. I jo el vaig fer callar: Tan és, home, no cal que m'ho expliquis, deixem-ho córrer, no estem bé així?