El procés d'aburgesament irreversible d'en Benet Saperes

Un relat de: Júlia Costa Coderch

En Benet Saperes havia estat, durant molts anys, el corifeu oficial de totes les reivindicacions socials condemnades a l'oblit. Militant radical de les doctrines revolucionàries més abrandades, havia heretat aquelles ideologies de la seva família, una nissaga d'anarquistes convençuts, emmudits durant llargues dècades a causa de les òbvies dificultats polítiques. En Benet tenia la seva tertúlia habitual a la bodega d'en Pep Manilla, a tocar de la mateixa Plaça del Sortidor, un forat sòrdid, farcit de botes immemorials i de begudes d'anunci televisiu, una botiga aparentment petita, però on sempre hi havia moltes més persones i rampoines d'aquelles que es podien percebre a primer cop d'ull.

Quan començava a vesprejar, malfaixat i panxacontent, amb un cabàs una mica greixós, baixava des del seu quart pis sense ascensor fins a la petita cua que es formava a la porta de can Manilla. La cua no es feia pas tan llarga a causa d'un excés de clientela, sinó més aviat per culpa de les petites dimensions de l'establiment, especialitzat en líquids de tota mena. La bodega era, a més d'un comerç com qualsevol altre, una institució. Al barri, una mica en decadència, no hi sobraven pas, els centres de reunió, o les institucions culturals, i les botigues s'utilitzaven per a improvisar parlaments aprofundits sobre tota mena de temàtiques serioses.

Després de la xerrada a la bodega, amb en Pep Manilla i d'altres clients, i en la qual s'havien tocat temes variadíssims, sobre afers humans i sobrehumans, en Benet, malestatger, nerviós, ple d'estranyes inquietuds, sentia, de tant en tant la crida de la nocturnitat, i tornava a casa per mudar-se, afaitar-se, desodorar-se i perfumar-se, amb productes adients, de perfum discret. Sopava de forma exagerada i trascolava amb delit la cervesa fresca que havia pujat de can Manilla. Es pentinava els rínxols foscos, de salvatgina urbana, i, aleshores, calmada la seva casussa immediata amb el caramull greixós i picant de les seves menges habituals, començava a conrear el seu indret fosc.

El cor en decadència bleixava una mica més abrandat que durant el dia i, enterbolit per la influència de la lluna i de la beguda, en Benet se n'anava a ramblejar amb constància, a la recerca d'amors barats. La seva il·lusió era trobar una gran passió, abandonar definitivament la solitud, els passeigs poc recomanables, que sempre acabaven entre els braços i les cames massa refetes d'alguna senyorassa de peatge, efímera, fugissera. Sovint, els seus migrats estalvis queien a les urpes de tafurers de poca volada i de vegades ni tan sols li arribaven per a pagar l'amor ocasional. Tornava llavors a casa una mica emmurriat, esmorteïda l'alegria del capvespre amb la realitat de les misèries humanes, de les injustícies socials i de la seva trista solitud de conco pobre. Li havien sortit encara algunes proposicions per casar-se o ajuntar-se: solteres i vídues una mica granades, amb delit de tenir companyia, però a ell li feien peça més jovenetes i, si quarantejaven gaire, les bandejava tot seguit. Desitjava trobar un amor com el de les pelis del cinema, se sentia com aquells galans madurs, que malgrat comptar amb senyals evidents de jubilació propera, seduïen amb relativa facilitat noies ben plantades, de pitrera bellugadissa, arrossegades per aquelles tardors amarades d'experiència vital. Però, és clar, eren homes rics, famosos, valents, i ell no era gairebé res. Pel matí, el so insistent del despertador li repicava dins del cap amb un to desagradable, reiteratiu, i en Benet havia de tornar altra vegada al peonatge de descarregador d'escorxador, a la brutalitat de la seva feina: arrossegar cadàvers ensangonats de bestiar boví, mentre intentava, sense èxit, ja que li mancava un veritable carisma de líder, mentalitzar les bases obreres sense consciència de classe i abolir el poder en totes les seves corruptes manifestacions.

Un amagriment inesperat havia d'acabar amb la seva doble vida, i la ciència mèdica, que sempre havia menyspreat, li va aconsellar, durant una ràpida visita d'ambulatori, que no forcés més la seva natura, cobejant els vicis ombrívols de les nits pecaminoses. Calia gaudir amb moderació de tots els plaers i fins i tot limitar-se, en l'aspecte gastronòmic, a les verdures i els talls poc greixosos, tot plegat regat amb aigua fresca. Era un home disciplinat i es va sotmetre: bullits i aigua d'ampolla. Va tenir sort de la vídua de l'entresol, que li portava les comandes de la plaça i li posava el brou al foc. La vídua tenia uns quants anys més que no pas ell i una parada de faixes i sostenidors als encants. La dona es va aprofitar de la situació de feblesa física del pobre Benet, per encarar la situació amb coratge: Per què no s'arregla amb mi, home? Jo necessito un mascle que em faci costat, al negoci. Això de la parada, encara que sigui d'articles femenins, requereix la mà d'un home…va etzibar-li, sense cap mena de prevenció.

Què podia fer? En agraïment a les atencions de la vídua s'hi va acabar amistançant amb caràcter definitiu, i, amb el temps, fins i tot va consentir en passar per l'església de Santa Madrona, un discret matí de divendres, per rubricar sagramentalment l'aparellament tardà. Encara plegats, ell i la dona, van gaudir de distraccions honestes, viatges organitzats, sortides en cotxe -perquè l'home es va comprar un Peugeot de segona mà-, espectacles musicals, cinema… En pocs anys arribaren a un grau de convivència positiva que moltes parelles aconsegueixen, tan sols, a partir de les noces d'argent.

Qui t'ha vist i qui et veu, Benet! Fas molt més goig ara que deu anys endarrera. Què, ja no ets tan comunista?, preguntaven els amics. En Benet s'enfurismava quan el titllaven de comunista, a ell, que sempre havia tingut tan clares les diferències de criteri, idees i fets entre l'Acràcia i els estats policials amb dictadures populars. No n'he estat mai, jo, de comunista. Abans de dretes! Jo he estat anarquista, anarquista, m'enteneu. Ara, la veritat, ja no ho sóc tant, em sembla. Per què us haig d'enganyar? Quan li argumentaven que la vídua ja estava una mica tronada replicava que, per a ell, encara feia molta patxoca. Que moltes noies haurien volgut poder oferir el tast d'una senyora com la seva, que les gallines velles fan bon caldo i que l'experiència de la vida compta, i molt, a l'hora de l'amor tocatardà. I els sostenidors i les faixes, les emproves tu mateix? Ha, ha, ha corejaven els contertulis de can Manilla, imaginant en Benet en plena feina. Les trobades a la bodega van anar degenerant en picantors tardorenques d'homes granats.

En Benet, malgrat sentir en el seu interior la fiblada del pas del temps, i una pesantor fosca a l'ànima, quan veu que el sol ponent esmalta de colors daurats els arbres de la plaça del Sortidor, assegura que està molt content del seu maridatge, i que la vídua ha aconseguit convertir-lo en un botiguer convençut, en un empresari modest i, sí, què hi farem, en un sicari més del capitalisme internacional.



Comentaris

  • Tampoc és tan trist![Ofensiu]
    Dolça Parvati | 25-11-2007

    Doncs jo no el veig tan trist, el relat! Simplement, Benet arriba a un pacte amb ell mateix que el porta a una convivència agradable. Em sembla bé que se situe en la realitat, més entestar-se a viure amb la seua vida anterior, encara que rebaixe els seus plantejaments anarquistes. Tinc un oncle solter amb una vida molt semblant a la de Benet, -tot i que ell sí que és comunista-, i m'encantaria que trobara una persona pràctica i amatent com la vídua dels sostenidors.
    Molt realistes les converses de taverna!

  • Bona descripció[Ofensiu]
    Nurithy | 03-05-2007

    Assentar-se en un món advers que intentaves canviar i el conformisme davant la substitució per les noves generacions...

  • Vida de ningú[Ofensiu]
    jordigal | 23-12-2005

    Podria ser l'altre títol d'aquest relat sobre la grisa existència d'en Benet.
    El benvolgut Benet bé me l'imagino assegut a taula a casa d'algun dels seus nebots, dient-li "Pel què venim a fer en aquesta vida, noi, més val quedar-si ..." mentre queixala un tros de bacallà al pilpil ... i no va en segones.

  • Vida de ningú[Ofensiu]
    jordigal | 23-12-2005

    Podria ser l'altre títol d'aquest relat sobre la grisa existència d'en Benet.
    El benvolgut Benet bé me l'imagino assegut a taula a casa d'algun dels seus nebots, dient-li "Pel què venim a fer en aquesta vida, noi, més val quedar-si ..." mentre queixala un tros de bacallà al pilpil ... i no va en segones.

  • Conxa Forteza | 03-04-2005

    m'agradat molt el teu relat, mostra una trista realitat ,molts que teniem idees revolucionaries hem acabat igual que el teu protagonista, sigui venent faixes o especulant amb la vivenda com m'ha tocat a mi. Lo que trob extraordinari és la teva riquesa de llenguatge, paraules que aquí a Barcelona no es senten per res, jo que som una defensora de les "modalitats" enfront del descafeïnat standart et felicit de tot cor ..

    una aferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Júlia Costa Coderch

14 Relats

49 Comentaris

18444 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Sóc mestra jubilada, però també escriptora i tinc uns quants llibres publicats en paper, a més dels textos que podeu trobar en aquesta web. Escric narrativa, poesia, i el que sigui.

Darrerament he publicat la novel·la 'L'inici del capvespre' dal'Editorial Meteora, i estic força satisfeta del resultat. Si la llegiu ja em direu què us sembla.

També tinc diversos blogs a internet, el més actualitzat és 'La panxa del bou' (http://lapanxadelbou.blogspot.com)