La gorra de tramviaire

Un relat de: Júlia Costa Coderch
La gorra de tramviaire
En memòria de Miquel F.

Al carrer retruny, cada estiu, l'esclat dels focs d'artifici estiuencs, preludi de les revetlles. Les fogueres ja no esquitxen el barri com en altres èpoques, quan a cada solar buit, a cada cantonada, hi floria, desafiant, una immensa tulipa de flames, que espurnejava damunt de les misèries antigues. La tolerància de les autoritats, absent de moltes qüestions vitals, deixava, en canvi, que la mainada jugués amb el foc d'una forma imprudent i arriscada.
A la Mireia Tardà sempre l'han esverada els espetecs sobtats, els trets, inofensius però estridents, els sorolls que estripen el silenci, destinats a morir enmig d'espurnes efímeres, i que anuncien la inauguració de la temporada calenta i xafogosa. Quan era petita, a la Mireia li agradaven tan poc com ara les joguines de foc i, a més, al llarg de la seva vida les va haver d'anar associant amb esdeveniments més o menys dolorosos, propers i llunyans: la mort del germanet petit de la seva amiga Pepita, enverinat amb garibaldis, una veïna amb el panxell socarrimat per un correcames, la botiga de Sants, al costat de casa d’una modista coneguda, on van morir unes quantes persones, ofegades pel fum, abrusades per unes flames inesperades, a dins d'un local poc ventilat, farcit de productes aparentment innocents, destinats a espetegar i espurnejar entre músiques estiuenques i que van fer una fi prematura i col•lectiva, arrossegant aquells pobres veïns del barri cap a la tragèdia. Encara, de vegades, quan passa pel davant de la botiga de flors que hi ha actualment, la Mireia s'esgarrifa.
Les revetlles, a la Mireia, li recorden, sobretot, el pobre Cisco Mora. Eren veïns de l'escala, el Cisco havia nascut molt a tocar de les revetlles, mentre que la Mireia era un producte primaveral. Eren aquells uns anys de natalicis constants, perquè la postguerra començava a estovar-se i les parelles joves volien oblidar la guerra i viure. Els xicots eren acollits a la vida amb més orgull que les noies, coses del masclisme mediterrani, encara quedava molt camp per córrer, a la recerca de la igualtat d'oportunitats. L'avi Mora va fer saber a tots els veïns, cridant pel celobert perfumat amb sentors de sofregit, que el seu nét era un nen.
El Cisco, la Mireia i altres nens i nenes de l'escala eren amics, pujaven a jugar al terrat, amb en Jan Bonada, el nebot de la senyora Magdalena, i també havien anat junts, de vegades, a buscar la llet a la vaqueria Forcada, i havien admirat plegats les vaques, sempre sorprenents i tranquil•les, acotxades entre palla, indiferents a la curiositat humana. Aquesta mena de coses quotidianes i antigues, compartides amb els companys de generació, estranyes a l'altra gent, no s'obliden mai.
La família d'en Cisco i la de la Mireia, aleshores, passaven les penes de la majoria de gent pobra: bugades artesanals, viatges al mercat per esbrinar com es podia allargar la setmanada, moltes hores de treballar per poc profit, feines que no permetien desenvolupar cap mena de capacitat creativa. La mare d'en Cisco havia de conviure amb els sogres, cosa, que com és sabuda, acostuma provocar afers cantelluts per tal d'aconseguir el control del poder domèstic.
Amb el temps, els pares d'en Cisco van arribar a ser-ho de tres nois més, a la recerca, -ai, com n'és, l'ésser humà, de capriciós-, de la nena. Els nens Mora van sortir entremaliats. El pobre Cisco, que era el més gran, tenia fred de peus, amb tants germans petits, i les seves accions violentes, encara que justificables, de vegades destinades a fer alguna malifeta als petits de la casa, sovint provocaven reaccions adultes poc adients.
Aleshores se solucionaven els conflictes, de forma general, per la via expeditiva del mastegot. Per a més inri el Cisco va sortir també malaltís, es refredava amb freqüència i la mare i l'àvia l'omplien de gorres, bufandes i guants, així que l'aire s'endevinava massa fred o hi havia un canvi sobtat de climatologia. La mare de la Mireia opinava que les gorres sobraven i que, com sempre havia dit la gent gran, els peus calents i el cap fred, fórmula infal•lible per a obtenir una salut hivernal resistent.
Quan el Cisco estava malalt, els nens de l'escala l'anaven a veure. Jugaven, aleshores, a jocs tranquils, el parxís, l'oca, explicaven aventis, llegien tebeos, enmig de bafarades de vics vaporup i eucaliptus. També havien muntant una emissora de ràdio imaginària, darrera de dues cadires del menjador de Can Mora. La Mireia s'inventava l'argument d'un serial, coses dramàtiques, nens orfes, embolics familiars, això sí, tot en castellà, que era la llengua de relació externa de l'època.
El Cisco fornia els efectes especials amb cura i mitjans artesanals: la remor del mar amb llaunes plenes d'aigua, el foc, rebregant paper del water de l'elefant, les campanes, picant amb una cullera damunt d'una tapadora d'alumini. Els millors, però, eren els efectes aconseguits directament amb la boca del Cisco: cotxes, motos, trens, escopetades, xiscles sobrenaturals. Al Cisco li agradaven les històries terrorífiques, plenes de sang, i els alirets del noi, de ficció, més d'una vegada havien espantat la iaia, que venia corrent des de la cuina, espantada, per comprovar que tot era ficció radiofònica amateur.
El pare del Cisco, amb els anys, va trobar una feina interessant a una empresa important de maquinària, gràcies a un parent llunyà i la família es feia un bon tip de mirar pisos en altres barris més fins, per tal de canviar-se quan tinguessin una bona oportunitat. La Mireia i el Cisco eren ja uns pre-adolescents tímids i començaven a seguir camins divergents, gairebé ni se saludaven perquè els feia vergonya. Els Mora van acabar per trobar el seu pis, un pis petit i lluminós, lluny del Poble-sec, en un barri fi, el de les Corts, que aleshores encara estava en projecte de creixement. I la vida continuava. Aleshores, al cap d'uns d'anys, va arribar aquella revetlla.
Una amiga de la Mireia, la Tònia, comptava amb la felicitat inefable de viure en una planta baixa amb eixida, a Montjuïc. De fet la casa era una barraqueta ben apariada, però aquella eixida plena de carbasseres decoratives, de satalies i dàlies, de roses místiques i clavellines, menta i julivert, a la Mireia li semblava el paradís terrenal. Fins i tot podia tenir un gat i un gos, la Tònia. Veure el pare de la seva amiga repapat en una cadira plegable, amb el porró a la mà i el pa amb tomàquet damunt d'una taula menuda, sota els primers estels del capvespre que s'encenien lliurement al seu damunt, va representar durant molt de temps, per a la Mireia, la visió exacta de la felicitat possible. Amb l'arribada de l'adolescència, a l'eixida de la Tònia hi van començar a celebrar ballaruques amanides amb coca-coles i patates rosses, amb discos del Guardiola i del Duo Dinámico, però sempre es trobaven amb el mateix problema: la manca de personal del sexe masculí, limitat a un parell de veïns brètols i poc afavorits.
Va ser la mare qui li va suggerir: Per què no truqueu al Cisco Mora? Entre rialles i bromes, el van telefonar i el Cisco va començar a assistir a les festes amb alguns amics, cosa que va augmentar l'interès de les ballades. L'hereu Mora havia sofert una remarcable transformació, amidava un metre vuitanta i tants, calçava el quaranta-sis i feia força patxoca. És veia amb tota claredat que ja havia fet el canvi. La Mireia sempre el va mirar com a un parent inabastable, encara que no deixava de reconèixer la realitat estètica de la transformació del noi. Probablement ell també la veia com la veïneta de la infantesa, sempre van ser amics i prou, ves.
Les festes a l'eixida van donar com a resultat un gran nombre d’amors prematurs. El Cisco es va enamoriscar de la Rosa Maria Batet, però ella semblava no fer-li massa cas. Les celebracions a l'eixida s'havien d'acabar, fos el dia que fos, a dos quarts de deu en punt, les famílies opinaven que per fer el pendó els quedaven més dies que llonganisses i que les noies no havien de córrer pels carrers més enllà de les nou o les deu.
La limitació horària afectava també les revetlles adolescents. Així que aquell any, el seixanta-tres, van haver de celebrar la festa de forma crepuscular i acabar-la quan la gent més gran començava les revetlles de veritat, les que s'acabaven de matinada i propiciaven anar a contemplar la sortida del sol a la Barceloneta. El Cisco, quan venia a les festes de l'eixida, es quedava a dormir a casa dels avis.
La Mireia, en aquella època, estava enamorada d'un cosí de la Tònia molt fatxenda, que no li feia cap mena de cas, cosa que li provocava llàgrimes secretes i amargues, plenes de desesperació. Malgrat tot, el Cisco, la Mireia, i una petita colla de jovent, baixaven alegres pels carrers del barri, cadascú cap a casa seva, després de la festa esquitxada de desenganys sentimentals. Tenien tots els misteris de la vida davant dels nassos, encara eren inconscients i innocents, i pensaven que el món sempre anava endavant i millorava, com ho havia anat fent la vida quotidiana dels espanyolets pobres. Taral•lejaven cançonetes de moda, reien d'acudits poca-soltes d'en Franco o vagament procaços i contemplaven les fogueres a punt d'encesa mentre esquivaven els petards que esclataven per tot arreu.
Les piles de fustes i d'estris caducats eren a punt per al moment del seu martiri: cadires, portes, taules, capçals de llit, butaques esventrades, marcs de finestra, caixes de fruita, piles de diaris i revistes, nines bòrnies, camions de joguina, despintats i sense rodes, tot plegat lligat o amuntegat amb cura. Talment com si totes les coses lletges o ràncies de la vida anessin a donar pas a un món nou, que, optimista i ple de vida, sorgiria del desastre. L'any que ve ja ens deixaran fer la revetlla a la nit, assegurava la Mireia, plena de fe en el futur.
En Jan Bonada, una mica més gran, els explicava en veu baixa coses perilloses. Que si no sabien allò del comunista que havien afusellat, que eren uns ignorants, que per la primavera el govern havia endegat allò del tribunal d’ordre públic, i que hi hauria un ball de bastons. La Mireia no les volia escoltar, aquella mena de coses, a casa li deien que no escoltés res relacionat amb la política, que tot plegat només portava la desgràcia a les famílies.
Feia uns quants dies el Caudillo havia vingut a Barcelona i, malgrat el que explicava en Jan Bonada, que tenia un oncle estrany, a qui la gent com la família de la Mireia mirava una mica de cua d’ull, perquè no anava a missa i havia estat a la presó, moltes persones havien anat a badar per veure en Franco, amb la mateixa alegria inconscient amb què s’anaven a contemplar els gegants del Corpus.
Eren uns adolescents i creien, de bona fe, que tot el que havia de venir més endavant seria bo. La gent ja no volia parlar de la guerra, comentaven que molta jovenalla ja havia nascut després de tot allò, i que, al capdavall, ara hi havia feina i et podies guanya la vida, amb esforç, perquè quan no hi havia tranquil•litat política no te la podies guanyar de cap manera.
La tardor anterior hi havia hagut unes inundacions dramàtiques, molta gent del barri coneixia persones que havien mort o havien desaparegut, i la gent gran, a les tertúlies de les botigues i dels bars pontificava sobre el fet dels canvis climàtics i la possibilitat que tot plegat fos a causa d’enviar tants estris estranys a l’espai.
La Tònia els havia comentat allò del nou sant pare, Pau VI, i fins i tot un acudits molt divertit. Explicava que en Franco havia escrit al pontífex intentant canviar el braç incorrupte de santa Teresa per les cames de la Sofia Loren, i que el papa li havia respost que ell es deia Montini (cognom real del bon home) i no pas Tontini, cosa que a la Mireia li havia fet molta gràcia.
L’avi de la Mireia els havia fet tot un recompte dels papes que havia conegut ja, al llarg de la seva vida. Fins i tot els capellans s’estaven modernitzant, amb tot allò del concili vaticà i amb el pobre Joan XXIII, que semblava tan bon home. De tot plegat, però, d’omplir l’espai amb ferralla voladora i de la modernització dels capellans, no en podia venir res de bo, deia la mare de la Tònia.
A la cruïlla del carrer de Blay amb Blasco de Garay, coronant una de les piles de coses, damunt d'un pal trencat, talment com el cap d'algun aristòcrata guillotinat, clavat damunt d'una pica revolucionària, es trobava una vella gorra de tramviaire. Aquell era ja, aleshores, un ofici en decadència, destinat a l'extinció més o menys immediata.
En apilar més cadires coixes i un armari corcat, sense portes, la gorra va rodolar i va anar a parar davant mateix d'en Cisco qui, amarat d'enamorament tendre i d'ambient fester, se la va plantificar a la closca, entre les rialles de tothom. Orgullós i presumit, amb el barret salvat del foc coronant el seu metre vuitanta i tants, va arribar a casa de la seva àvia.
L'àvia Mora, en contemplar aquella cosa polsosa, que devia haver cobert força quantitat de caspa aliena, va tenir un atac de senyora polida. Mira que n'eren, de ximples, tots plegats. La gorra podia amagar polls, paparres, malalties capil•lars de tota mena. I la Mireia i les altres noies, no havien dit res? Les noies han de ser més polides que els nois, no ho havien de permetre, que el Cisco es cofés amb aquella gorra arnada. I va enviar el nét a rentar-se el cap i fregar-se amb esperit de vi la closca profanada.
La neteja fou llarga, expeditiva i exagerada. La gorra va retornar a la foguera, llançada amb gran punteria per l'avi Mora, des del seu balcó del primer pis. Després, ja amb els ànims calmats, una colla de veïns va pujar al terrat, per fer la xerrada, encendre quatre bengales i menjar coca. En Cisco estava emmurriat, li va preguntar a la Mireia mil-i-un detalls sobre la Rosa Maria i les seves preferències sentimentals i la Mireia va haver de confessar que a la noia li agradava el Manel Pinós, el de la fusteria.
Fos per una cosa o per una altra, mentre l’oncle d’en Jan Bonada explicava un cop més com havia anat a parar una bala al terrat, quan els enfrontaments entre anarquistes i comunistes en plena guerra, i que com havien de guanyar la guerra si es barallaven entre ells els d’esquerra, i els mostrava el forat, encara ben visible, en Cisco, enderiat amb temes més personals, va explicar a la Mireia que, per patir com patia, no volia tornar més a les festes de l'eixida.
El cas és que els camins de la Mireia i el Cisco es van separar i que la casa de la Tònia va ser enderrocada amb altres barraques de l'entorn.El món semblava canviar molt de pressa, i no pas per millorar del tot. Els negres, a Amèrica, protestaven, i pel novembre, quan la Mireia ja havia començat a treballar en una empresa d’accessoris d’automòbil, per recomanació del pare d’en Cisco Mora, que hi tenia alguna relació, van matar el president dels Estats Units, en Kennedy, i tothom deia que potser hi hauria una tercera guerra mundial.
Un dia, al cap de tres anys d’aquella revetlla, a les atraccions de Montjuïc, la Mireia se'l va ensopegar. Feia molt de temps que no es veien. El Cisco anava amb una noia molt bufona que recordava una mica la Rosa Maria, senyal de que, en el fons, tots i totes busquem sempre la mateixa persona. Una xicota que li va presentar amb aires d'adult seriós, la meva nòvia, va dir, i després es van perdre a dins d’un cuc que voltejava molt de pressa.
La Mireia, que encara no festejava, es va sentir una mica sola i trista. El Cisco es va casar molt jove, perquè es va lliurar del servei gràcies als peus plans i qui sap si a alguna altra cosa, detectada a l'examen mèdic, potser alguna seqüela de les seves malalties infantils. El seu avi es va morir i l'àvia se'n va anar a viure amb una filla, una tieta del Cisco. I també la Mireia es va casar, més endavant, i va tenir fills, fins que un dia la seva mare li va dir, no ho saps, el pobre Cisquet, està molt malament…
L'hereu Mora havia iniciat ja el llarg pelegrinatge sense esperança dels malalts que tenen mala peça al teler. Un calvari de provatures i hospitalitzacions, agombolat per la família, sol, en el fons, com tots els condemnats irrecuperables. Tenia un càncer de pulmó difícil d'adobar. La Mireia el va veure un parell de vegades més, viu: cada vegada més prim, amb poc cabell, el rostre distant i resignat. El procés de la malaltia va encongir la seva alçada adolescent i la Mireia se sorprenia de no sentir res més que una llàstima fonda i un orgull absurd d'estar viva i saludable, encara. Després ja el va veure mort, de cos present, fred, prim i desnerit, no semblava ell.
De vegades la Mireia pensa coses rares. Que potser la gorra, recuperada del passat, hauria tingut un efecte màgic damunt d'aquell cap tendrament estimat des de la infantesa. El poder de fer retrobar al Cisco la vitalitat perduda, la il•lusió dels canvis de l'adolescència, el refugi d'un bressol cremat definitivament en algun foc del passat. El poder de retornar el Cisco a un món ple de tebeos per poder-li demanar que fes, encara, els efectes especials d'algun capítol tràgic de la novel•la de la vida. Calb pels tractaments, dins d'aquell taüt sinistre, semblava reclamar algun tipus de capell que cobrís el seu crani envellit.
En Cisco tenia un parell de nens, que van créixer i que s'assemblen molt al seu pare. Un d'ells fa teatre i, de vegades, surt per televisió fent algun paperet a les llargues històries de sobretaula que intenten, en debades, reproduir situacions reals, vides de la gent de cada dia, i que acaben sent caricatures de per riure.
La Mireia el contempla amb tendresa, tothom qui havia conegut el Cisco ho comenta, com s'assembla al seu pare, aquest noi, si fins la veu la té igual. La vídua, encara jove, es va tornar a casar i va tenir una nena, ves, què havia de fer? Els pares Mora van intentar desar a l'armari dels records els àlbums de fotografies, i amb el temps van encetar una jubilació plàcida, i van assajar, sense èxit, l'acceptació dolorosa dels fets irreversibles.
Les revetlles del barri, cantades per en Serrat, un artista d'aquells carrers que va fer fortuna amb la seva inspiració i la seva guitarra, i va emigrar a barris encara molt més fins que els de la família Mora, semblen ser tan sols un record. L'ajuntament, per Sant Joan, permet alguna foguera controlada, en indrets que no presentin perill i sota condicions espartanes. Però els petards continuen esclatant, els infants de tot el món, que han fet seu el carrer, espanten les noies i les velles jugant amb foc, i l'espurneig dels coets i les bengales encara omple el cel d'estels fugissers de vida breu.
A la Mireia li desplauen les revetlles, els focs d'artifici, els esclats sobtats. De vegades, pensa coses rares, estranyes, sobretot en arribar l'estiu, quan el pobre Cisco, retingut massa aviat per les margeres del temps, podria celebrar, si visqués, un nou aniversari. Pensa que el seu company de jocs i programes de ràdio anònims ja no deu ser res més que un grapat de pols, de cendra, en l'interior del seu nínxol urbà, proper al barri de la seva infantesa, contemplant un mar petit i civilitzat.
Un pis minúscul d'un veïnat de difunts, on les revetlles són fetes de silencis i focs follets. Entre l'espurneig de les bengales, damunt de les guspires de les poques fogueres urbanes que sobreviuen, la Mireia sent com hi saltironegen, burletes, els esperits vagarosos dels difunts que vam estimar, vius encara mentre se saben recordats. I encara, quan algú li vol prendre el pèl, respon amb les paraules d’un acudit que ja ningú no entén, em dic Montini, no Tontini.



Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies, me n'alegro molt!!!

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies, m'alegro que t'hagi agradat!!!

  • Oh! quin relat!![Ofensiu]
    allan lee | 04-10-2011

    M'ha seduit, de principi a fi. Quina història tan ben explicada, quina gràcia, quin munt de coses he sentit en anar-lo llegint! De debò, m'ha captivat. Júlia, escrius fabulosament. I tanta tendresa i humor amable entre les teves paraules!! Et felicito, de tot cor

    a

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Júlia Costa Coderch

14 Relats

49 Comentaris

17120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Sóc mestra jubilada, però també escriptora i tinc uns quants llibres publicats en paper, a més dels textos que podeu trobar en aquesta web. Escric narrativa, poesia, i el que sigui.

Darrerament he publicat la novel·la 'L'inici del capvespre' dal'Editorial Meteora, i estic força satisfeta del resultat. Si la llegiu ja em direu què us sembla.

També tinc diversos blogs a internet, el més actualitzat és 'La panxa del bou' (http://lapanxadelbou.blogspot.com)