Evocacions del nàufrag

Jo també em sento nàufrag...

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

perdedor. La trístíssima atmosfera d'aquestes Evocacions, la desesperança resignada, que accepta el naufragi. Una atmosfera passiva, conformada, plana i grisa...

"al lloc del somnis hi ha runes".

Aquí:
"Rogenc el cel s'esquerda:
és massa tard
per a poder
recompondre els teus límits" Aquí hi ha màgia de haikú, que no la mètrica, ni cal.

Com sempre, una tria de paraules i imatges de gran impacte de fons però simple, gens retòric. Auster i mesurat, però capaç de fer sentir la desolació.
Quan s'acaba, trobo a faltar una mica, res, una micra dd'alguna possibilitat. Però no hi és. Enlloc hi ha llum i per això l'aclaparament és total.
Tristíssim, però conformat.
(Ànims) i gràcies!

els tornaré a llegir, encara què la poesia no sigui el meu fort

Abans de tot, moltes gràcies per enviar-me les teues extraordinàries evocacions.
Els poemes em semblen molt bons, i a més a més, en un registre diferent, després de la sèrie d'esplèndids Sonets amb la que ens havies encisat darrerament.
El cap de setmana he estat atrafegat amb una situació familiar dolorosa, per això, després de llegir el teu petit poemari, m'he quedat amb la penúltima estrofa:

"Convertim el dolor
en una llarga línia
traçada a un full en blanc."

Benauradament, el meu sogre, que es va morir aquest diumenge, crec que no ha patit dolor, però els teus versos m'ha recordat el trist esdeveniment...

Una forta abraçada!
FRANCESC

PS M'agradaria escoltar la cançó del meu paisà Miquel Gil de la que parles. Dona'm alguna referència, si t'hi és possible (títol, disc, etc.)
Moltes gràcies anticipades...

Perdona, Antoni, l'anterior comentari! He apretat el botó que no tocava i l'he enviat abans precisament de fer el comentari! I ja hi tenia el retalla i enganxa per comentar els poemes sobre la marxa i... Uf, que m'hauré de prendre les coses amb calma!!!

Parteixes de la modèstia (la modèstia del mestre, lògicament): no inventes mots. D'altra banda, tampoc no et cal, fer-ho.

El primer poema és, essencialment, optimista: el somni viu... establert sobre la runa. Però el somni hi és!

Els llibres, però entesos no des d'un punt de vista físic, sinó immaterial, són l'essència del segon poema. Uns llibres de versos, un recull, de l'autoria (o coautoria) del qual sembla que vulguis excusar-te: "em vèieu simplement / un xic pedant, o tal vegada un nàufrag".

En llegir el tercer poema no he pogut evitar pensar en la lectura pòetica com a tal. Cada vegada que llegeixes un poema, el converteixes (tu com a lector) en un poema diferent. Perquè interpretes... i reinterpretes. Perquè descobreixes nous matisos als conceptes fixats, en escriure'ls, per l'autor o l'autora.

A FRED, planteges el límit de quelcom de molt íntim, a partir del qual és on -sentit que li dono jo- comença el fred. Un poema elegant, de paraules escollides ("les hores escorxen contrapunts", "interfícies de pells"...) i ben encadenades.

Un com més, la figura del nàufrag pren cos i consistència a RESERVAT EL DRET... Quelcom al qual els nàufrags no hi poden entrar... però gaudiran del privilegi de la contemplació, visió en perspectiva que els qui entren en aquell indret mai no podran tenir.

I ja a CATEGORIA DE NÀUFRAG, la figura es consolida definitivament. Mai no es pot donar tot per après. "Degrades" el vell mariner a aprenent, i d'aprenent a algú a qui encara li han de fer veure que ha estat "ELEVAT / a la inhòspita, ingrata, / cruel categoria, / de nàufrag sense pàtria". Inhòspita, ingrata, cruel... però nucli de saviesa!

A NAUFRAGI trobem... anava a dir la causa, però no, planteges la conseqüència: l'arribada a les "platges sense arena / d'una illa deserta a penes existent" de la qual no saps si trobaràs el "manual" on t'expliqui com sobreviure. Perquè no hi ha receptes màgiques, a l'hora de viure cadascun dels moments de la vida.

PORT és un dels poemes d'aquest petit recull que m'han semblant pessimistes. "Arribaràs a un port / i no serà el teu port [...] I perdràs l'esperança / de retrobar el camí". És normal que en un recull hi hagi de tot (de fet, aquesta és la gràcia dels reculls!), però m'ha sobtat aquest repunt marcadament pessimista cap al final del recull.

I anem per l'últim.

Cal rellegir-lo bé. Efectivament, és una escala analògica. Paral·lela, fins i tot. Convertim el dolor en una llarga línia sobre un full en blanc. Escriptura? Probablement, però admet altres interpretacions o apreciacions. Ara bé, l'enigma rau en l'altra estrofa: una línia descriurà el dolor del full en blanc. Enigma que interpreto de la següent manera: el lector o lectora es fa seva l'escriptura. I amb ella, es fa seu el dolor que hi ha reflectit. I amb això sobreentenem qui és el nàufrag: el lector o lectora i, també, el o la poeta.

Cicle tancat... O no tant, perquè t'he transcrit mrament les impressions que m'han anat provocant els diferents poemes!

I res, prou perquè t'he clavat un discurs que no vegis! Gràcies pels teus comentaris i fins la propera, Antoni!

V.

L NÀUFRAG INVOCA LA PÀTRIA

No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.




TESTAMENT

Us deixaré tan sols
tots aquests llibres.
I els llibres que van ser
els llibres del meu pare
i, temps abans, del pare del meu pare.

I, si els sabeu trobar,
amb sort em mantindreu
en un record probablement amable,
a partir d'alguns versos,
de reculls que he aplegat
al llarg del temps,
pacient i en silenci,
mentre vosaltres
em vèieu simplement
un xic pedant, o tal vegada un nàufrag.




MATÍS

Aquests silencis teus
obren esquerdes
de por a la meva pell.
Em sento nu
cada cop que t'allunyes
i les teves paraules
ressonen com batecs
d'un vell cor que declina.

Si sobrevisc
és perquè reinterpreto
cada matís dels mots
que mai no pronuncies.



FRED

Crepiten els records
i les hores escorxen
contrapunts de miratges.
A les palpentes, miro
de retrobar amb esforç
interfícies de pells
tenses; massa sovint
només hi ha erupcions
en els límits del fred.




RESERVAT EL DRET...

En aquest indret on arribes
no s'hi permet l'entrada als nàufrags:
t'ho hauràs de mirar tot
des de la porta.

Rogenc, el cel s'esquerda:
és massa tard
per a poder
recompondre els teus límits.




CATEGORIA DE NÀUFRAG

Hi ha un moment,
difícil de preveure,
en què el vaixell escora
i ones d'escuma i vent
et fan arribar a platges
d'un hivern que només
existeix en els vespres
on s'acaben els somnis
-tal vegada el final
de tota placidesa.

Llavors, algú et fa veure
que tu, vell mariner
-però, encara, aprenent!-
has estat elevat
a la inhòspita, ingrata,
cruel categoria,
de nàufrag sense pàtria.



NAUFRAGI

Vam arribar, l'un a l'altre, com nàufrags
que arriben a les platges sense arena
d'una illa deserta a penes existent
en els mapes perduts d'algun ocult pretèrit.
Suportar, amb paciència, del temps les escomeses
haurà estat tot el mèrit que, enumerant records,
podrem adjudicar-nos.

No sé si, més enllà d'aquesta mar
sense peixos ni sal on cautament
mirem de no ofegar-nos, podrem trobar
un obscur manual per a supervivents
que ens faci suportable aquest naufragi.




PORT

Arribaràs a un port
i no serà el teu port.
I no podràs saber
en quin punt del viatge
se't va fer estrany el rumb,
si els estels que et guiaven
et van mentir o canviaren
sobtadament de lloc
a causa d'algun vent
que no t'anunciaren.
I perdràs l'esperança
de retrobar el camí,
com si fossis Ulisses
i no hi hagués Penèlope
per desteixir, de nits,
tants de records com comptes.




ESCALA ANALÒGICA

Convertim el dolor
en una llarga línia
traçada a un full en blanc.

Hi haurà, però, una línia
per descriure el dolor
que el full en blanc provoca
al cor eixut del nàufrag?

més imponent la d'aquesta construcció poètica. Sembla qu vagis aixecant poc a poc un edifici que, de totes maneres acaba amb tota senzillesa en aquesta línia al paper en blanc.
Em semblen uns poemes senzills i amb sentiment. Suposo que tots ho som, de nàufrags, de tant en tant.

que en prou feines ho sabem. Ni veiem el mar, ni el vaixell ens va deixar, ni ens tempten cants de sirenes. Vaja, que som uns naufrags destartalats. Com a mínim jo.

Gràcies pels teus poemes, m'han agradat molt, sobretot l'últim, ESCALA ANALÒGICA.

Convertim el dolor
en una llarga línia
traçada a un full en blanc.

Una divisa per posar a l'entrada d'un llibre (avis als navegants!).

Xavier

Destaco aquest llenguatge imaginatiu i poètic que tenen aquests poemes. Saps combinar musicalitat amb ritme i significat. Molts hem sigut nàufrags, i no de vaixells només. Sinó de la vida que ens ha fet trastades i ens hem evadit tot cercant algún port on desembarcar i començar una vida nova. Et felicito per la teva imaginació, per haver fet 9 poemes curts, però alhora ben plantejats i relacionats amb l'art de fugir precipitadament a l'aventura i desembocar en algún punt del planeta prou lluny per dir que ets un nàufrag. No sé què t'ha inspirat tots aquests versos, però trobo que tots tenen un fil conductor molt clar. Felicitats un cop més per l'alegria, el desenfadament, la volatilitat dels poemes i el propòsit de fer quelcom amb tanta llegenda com històries de mariners, nàufrags i illes perdudes. Endavant!

He llegit i he tornat llegir aquesta evocació d'un naufragi, i ho he fet mastengant els mots i deixant-me endur, mar enllà de les paraules, per la sensació de trobar-me en el mateix vaixell que tu navegues, cap a port sense eixidiu -per dir-ho amb paraules d'un poema meu. És aquella sensació que m'envaeeix cada vegada que et llegesc, la sensació de trobar-me immers en un discurs que, si no és meu, voldria que ho fos.

També el meu cor és de nàufrag. Naufraguem, però, amb l'esperança que, com a mínim, el record amable dels nostres versos alimenti altres cors en ple naufragi.

Colosal, Antoni.
Pedra sobre pedra, s'enlaira com un himne aquesta catedral del desencís.
Però, intimament, tots dos sabem company, que quan creme l'aurora, com els glaçons, es fondrà, i líquida marxarà avall, a les fondàries d'on va eixir en un moment de mal oratge.
Salut.

però en sento incapaç de comentar-te. M'ajuda entendre'ls el fet que siguin curts.