Este ministro al que usted se refiere.

Un relat de: tapisser
Sóc una més de les ombres que viuen al carrer en aquesta gran, impersonal, destructora i estimada, tan estimada ciutat.
Abans tenia un nom, ara no tinc res de res, bé si, tinc fam.
He estat, concebin un pla, me n'he fet un croquis i tot. No és una comesa senzilla, però si em surt bé s'haurà acabat la gana si més no per mi i per aquest matí.
Quan el semàfor sigui en color vermell, surto del meu cau on m'he amagat, abans corro els dotze metres que tinc fins a la cantonada, agafo una barra de pa del taulell de la fleca, miro que sigui molt cuita i torno al meu forat, ho he de fer abans no canviï de llum el semàfor per protegir-me de l'arribada de la policia en cotxe.
A les hores he de restar quiet com un president de govern i si puc, no picar el crostonet que tant m'agrada, esperar que tota l'efervescència creada per al meu furt desaparegui i si puc, continuar no caient a la temptació de menjar crostó torradet i marxar cap als jardinets d'aquí dalt.
Un cop fora de perill, obrir horitzontalment pel mig la barra de pa i omplir-la amb el que em vulgui regalar aquesta llauna de sardines (segurament seran sardines) que tinc guardada per a l'ocasió, després, demanar que algú em faci una foto i fer un dels àpats dels quals les publicacions gastronòmiques estaran parlant anys i anys.

Si algú llegeix això, no em pot negar que és un pla boníssim, no molt ambiciós, però boníssim.
El que passa és que, de la realitat a la ficció, sempre hi queda una escletxa que es pot convertir en un conte, i el meu pla s'hi va convertir.
Encauat en el meu amagatall i esperant que no canviés el color del semàfor em vaig apreuar a córrer cap al taulell on s'estava comprant un llonguet per esmorzar, un policia uniformat, segurament vigilant de porta d'alguna comissaria propera De totes maneres vaig estirar, sense mirar, la barra més propera a mi (segurament serà mig crua, gens torrada i massa blanca pel meu gust, com que no puc escollir...) no sé com s'ho va fer però, amb un ràpid gest del seu braç, ja m'havia emmanillat i com si m'obsequiés amb el braçalet més suau, l'altre braç va córrer una sort semblant.
L'agent tenia aquesta fesomia grisa de funcionari, de funcionari d'aquest que no serveixen gaire per estar cara a cara amb els ciutadans i solucionar llurs problemes.
Ell era dels que han de fer por, dur armes i amenaçar, demostrant que la raó i l'ordre estan del costat de la llei a qui representen. Enfrontats a vulgars "nindundis" (en el cas present "servidor") que hem d'acatar, callar i rebre les sancions que els hi semblin justes, perquè "ells" són la llei.
Emmanillat, assegut a terra vaig esperar que el cotxe del zero noranta-u, que ja havien cridat, em portés al calabós de qualsevol comissaria propera en espera d'un judici just per a qui fa la denúncia.
Passada una estona, unes mans fortes em varen despertar del meu somni de justícia social i em varen enlairar per sota dels braços com si no pesés gens, fins a posar-me en peu, després em van acompanyar, fins al cotxe patrulla.
La retirada en el rostre del policia del cotxe amb la del número que em va detenir a la parada, em va fer creure que era la mateixa persona fent una feina diferent. En veure el seu company conductor, ja vaig entendre el motiu de la semblança: eren trigèmins. Perquè una cosa és tenir una retirada i l'altra és que posis en dubte la funció d'una màquina fotocopiadora.
Un cop dalt del Opel Corsa que tenia el rang de cotxe patrulla, vaig descobrir que en el trajecte no seria molestat per cap dels dos germans policies. No vam trigar massa a arribar a un local amb aparença d'arquitectura racionalista amb una guarderia, de nom Walt Disney, com a veïna, els alumnes de la qual visitaven molt cofois, el dia del patró de la policia: Los Angeles Custodios (Dos d'octubre) cada un dels racons de la comissaria que tenien al costat.
Aquella nit, lluny del que jo m'imaginava, no vaig estar molestat en tres o quatre hores, Passat aquest temps, un quart "poli" em va fer descobrir que no eren trigèmins sinó quadrigèmins demanant-me si tenia fred i si volia alguna flassada més.
Encara no s'havia fet el dia a la meva consciència quan una de les quatre gotes d'aigua a les que anomenem policia em va dir, suposo que per si em volia arreglar i maquillar una mica, que en un quart d'hora havíem de sortir en direcció al jutjat.
Havia tingut un dormir plàcid i dolç com sense dubtar-ho tenen la gent que acostumen a ficar un sostre entre ells i la volta del cel quan dormen.
Un cop més a fer quilòmetres per veure la parafernàlia judicial custodiat per dos dels germans idèntics.
Davant del senyor jutge, la cara del qual era una meravellosa còpia de la dels germans, vaig deixar-me a mà les tres paraules que tenia guardades amb clau i forrellat a la meva memòria, per si mai havia de tractar amb la justícia.
A saber:
(Per dirigir-me a ell)
"Con la tenia"* i
"Su señorita"*
(Per demostrar desacord)
"Protesto"!!!*
L'exposició dels fets va començar:
-" ¿No es cierto que usted sustrajo una barra de pan de la tienda del señor Martí i su idea, si no llega a impedirlo el rápido brazo de la ley, era quedársela, no intercanviando valor económico ninguno para su adquisicion?
-Pe-pe... pero tenia mucha hambre su señorita.
- ¿Es menos cierto que tenia en mente, una vez pasada l'algarabia primera del robo, asesinar, cortándola por la mitad y
preñar, con una lata de sardinas, a la susodicha barra de pan?
Per aquest motiu (ara havia canviat l'idioma perquè jo l'entengués) i en primera instància, demano per a vostè pena de mort.
El meu advocat, d'ofici, que segurament era el fill del senyor jutge perquè s'assemblaven com dues gotes d'oli, em va tranquil·litzar una mica doncs em va explicar que en primera instància sempre es tirava llarg, després ja seríem a temps de retallar i potser finalment no faria falta ni matar-me.

Em van portar a la presó i jo ja no entenia res. La meva detenció, el calabós, la pena de mort, van deixar de tenir una importància cabdal a la meva vida.
Tots, però tots i quan dic tots són tooooooots els funcionaris, eren com calcomanies l'un de l'altre, com si el genoma d'un sol para hagués alimentat tots els òvuls del món funcionarial.
No sabia a qui demanar hora per depilar-me, ja que era idèntic el funcionari de la porta a aquell que donava el paper higiènic als lavabos.
Em varen donar, la cel·la numero mil quinze i per a sorpresa meva el meu company "de pis", un noi molt musculós que després vaig saber que feia de gladiador en festes majors, no s hi semblava gents al funcionariat de la presó. La qual cosa em va fer adonar que hi havia com dos bàndols, uns dintre de la llei i la resta dintre de la presó.

Van ser uns anys de molta intimitat i germanor, però per molt que ho vàrem buscar, el meu gladiador i jo, no vam tenir descendència.
Finalment l'alcaid em va cridar al seu despatx un dia: Ja teníem data pel judici.
No és que jo en tingués gens de pressa, ni em fes una il·lusió bèstia, però ja teníem data.

Havia descobert una cosa: com més amunt a l'escala del comandament en el funcionariat arribaves, més et assemblaves al ministre, que era el Sancta Sanctorum d'això de la justícia .
És a dir recordava molt més al senyor Ministre, l'alcaid que el senyor que donava el paper del vàter, més el comissari que el guàrdia que em va dur amb el cotxe amunt i avall, més l'encarregat de la planta en què em tenien tancat que el porter de la presó.

Era dijous i tocava visita amb el meu advocat, que era d'ofici però la meva impressió és que en tenia ben poc d'ofici.
Un cop fetes les salutacions de rigor, vaig adonar-me que estava més fotut que de costum.
Em va dir:
-No m'agrada donar massa tombs a les coses.
-No pinta bé. He parlat amb el fiscal. M´ha costat molt trobar-lo perquè era en una casa que té a la muntanya amb els seus germans (una herència, es veu) i m'ha confirmat que la cosa no pinta bé per a vostè.
El seu consell és que es deixés matar i després ja apel·laríem, a la qual cosa jo he respost que no creia que vostè hi estès a favor. Però si creu que hem d'anar per aquí...
Total que la setmana que ve l'executen, no fa molt de mal però entenc que sigui una putada per a vostè que ara és a la flor de la vida.
Jo vaig respondre:
-"Protesto"
-"Prote"
-"Pro"
-Buah
-Buahhh
-Buahhhhh!!!!!!!

Si senyors; així va anar.
El botxí, no podia ser d'una altra manera, era clavat a la resta de funcionaris.
No em va fer mal i, encara ara, quan esmorzo entrepà de sardines, em ve al cap aquesta història imaginària.

*Senyor Bohigues RAC 1


Comentaris

  • Tot i la situació de la pobra ombra [Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 10-07-2017 | Valoració: 10

    que viu al carrer i que, per no tenir, no té ni nom ( només gana), ja he començat a desenganxar els llavis a la primera frase. El sense nom tenia un pla perfecte ( sempre que no piqués el crostonet abans d'hora) i el plànol dibuixat no tenia cap punt feble. Però esclar, els que són desgraciats ho són per tot i s'havia de trobar amb un guàrdia de seguretat al lloc dels fets. Així és la vida.
    Tot el text, des de la semblança de tots els funcionaris, fins a la parla castellana del jutge, passant per la sentència de pena de mort del pobre mendicant, té una vessant còmica que hauries d'explotar per a guanyar el primer duro. Xaval, jo de tu, agafaria totes les històries que tens i les posaria en un llibre per a fer-les editar. És una obra de misericòrdia. Aquesta no hi és a la Biblia, però l'haurien de posar al catecisme:" Hacer reír al que está triste".

    Me'n vaig cap a l'altre relat perquè vaig una mica endarrerida.

  • Imaginatiu[Ofensiu]
    SrGarcia | 22-06-2017

    M'agrada aquesta imaginació; sovint el somiat sembla més real. Molt bo això del gladiador.

  • Societat bohigana[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-06-2017 | Valoració: 10

    Aquest Bohigas `´es fantàstic. No sé ben bé on acaba la ficció o on comença la realitat, o si tota aquesta història és producte d'un gin tònic en mal estat, però t'haig de felicitar, un cop més, per la imaginació literària de primera que ens ofereixes. Quina societat, Déu meu! Albert, una forta abraçada!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: