Està nevant? (Segona part)

Assegut vora el foc, mirant el no-res, en Sergi es troba absort en els seus pensaments. "Són ben estranys els fils del destí..." Creia que ja ho havia superat, que gairebé no la recordava -només es permetia el luxe molt de tant en tant, de pensar amb tot el que ella havia representat- i ara se n'adona de com n'ha estat de ximple... A qui volia enganyar? Potser a ell mateix? Avui quan l'ha vista a la llibreria ha quedat com hipnotitzat; les galtes enceses, provocades per la vergonya de trobar-se'l de nou, la seva veu dolça, els seus ulls espurnejants... No vol fer-se il·lusions, ha passat molt de temps i ella segurament ha refet la seva vida. Però clar, reacciona d'una manera molt estranya per no sentir res ja... No vol fer-li mal de nou. Va marxar perquè va veure que si ell seguia amb na Núria només aconseguiria causar-li més i més maldecaps! Per això mateix restarà impassible, distant. No hi tornarà a parlar si no és absolutament necessari. I sospira:

- Ai Núria...
- Sí?

En Sergi pega un bot, sobresaltat. I la veu allà, amb dues tasses de xocolata fumejant, un somriure tímid i les galtes enceses. És tan maca...


* * *


Mentre assaboreixen a poc a poc la xocolata, deixant que la calentor els inundi el pit, parlen de tot i de res, semblen dos desconeguts que es veuen forçats a mantenir una conversa. Ambdós saben de què voldrien parlar, però ningú li ha demanat a l'altre perquè no és al llit, dormint. L'atracció és evident entre ells, es nota només mirant-los als ulls, però no pareixen conscients d'aquest fet; potser serien grans actors...

- I què fas ara? Estudies?

I així van anar passant les hores, parlant de coses banals. Les tasses restaven buides, ara oblidades, damunt la petita tauleta que estava enfront al sofà, únics testimonis silenciosos de la conversa entre en Sergi i na Núria. Fins que va passar. En Sergi, oblidant momentàniament la decisió que havia pres abans de no interferir més en la vida de la jove, de sobte s'entristeix, se li trenca la veu i així com pot pronuncia una tirallonga de paraules amb un to de veu ben baix:

- Núria, jo... Crec que et dec una explicació... Quan vaig marxar... Jo, jo... És que no sé... Núria...
- Ei! Està nevant? - i sense dir res més corre cap a la finestra. A fora, efectivament, neva.

En Sergi se sent abatut i ridícul, molt ridícul. No sap si acostar-se a la finestra o esperar assegut al sofà, i mentre intenta resoldre el dilema gairebé ni respira.

- Bé, crec que és hora d'anar a dormir! Demà serà un dia ben llarg. Bona nit, que descansis. - sense girar-se cap a ell, na Núria surt de la saleta. Després de tant de temps, no sap si està preparada per sentir el que ell li vol explicar. Potser ho hauria de fer, per llevar-se de dintre aquesta buidor opressiva, però necessita pensar... i dormir.