Espectres

Recordo que vam pujar a un tren amb tot de gent desorientada i sense saber a on anàvem. Nosaltres, l'Isaac, els nens i jo ens vam arrecerar en un racó del vagó. No sé quant va durar aquell trajecte. Massa hores.
Quan vam arribar i vam abandonar el tren tampoc no sabíem en quin lloc ens trobàvem. Em van separar de la meva família. Recordo que era amb un grup de dones soles. Patia pel meu home i els fills. Ens van posar una roba gruixuda i ens van esquilar els cabells. Volien despersonalitzar-nos, fer-nos a totes el més semblants possible. No vull parlar de les vexacions ni de les humiliacions, em costen massa d’escriure.
Em vaig assabentar que els meus fills eren morts. Només tenien cinc i sis anys. A poc a poc, vaig deixar de ser una dona per convertir-me en un espectre. Ja no volia trobar al meu marit, ni saber si era viu. Com a mínim li haurien arrencat l’ànima i només seria una ombra irreconeixible de si mateix. No volia veure-ho.
Al pas que anava, no duraria ni dues setmanes. Malgrat les altres dones intentaven ajudar-me, jo ja no menjava i no podia treballar. Sabia que ben aviat seria un altre cos de cendra que amb el seu fum envairia el cel que teníem al damunt, un cel gris, un nou viatge a l’infern.



gypsy