Els pardals

Un relat de: Iu Bohigas

Els pardals són teuladins,
al reialme de València,
per llur sòlita presència
dalt dels teulatss valentins,
i perquè el nom de pardal,
a la terra de les falles,
s'aplica també a les gralles
i als ocells en general.

Com que el nom d'aquest moixò,
a Mallorca es veu obscena,
allí el pardal s'anomena
púdicament "gorrió".
I no sols púdicament
s'hi utilitza aquest modisme,
atès que, essent barbarisme,
s'hi usa bàrbarament.

Però, en qüestió de mots,
cada terra fa sa guerra;
toquem, doncs, de peus a terra
i deixem-los tranquils tots.

------------------------------------

N'hi ha pertot, de pardals,
a les terres catalanes,
per muntanyes, valls i planes
dels quatre punts cardinals.

Són granívors, i als cultius
causen danys en gran manera,
però, si bé es considera,
són tan útils com nocius,

car, no mengen gra només,
ans també insectes danyosos,
molt més que ells perniciosos
per als sembrats i els vergers.

Troben la minestra al camp
al carrer, al mig de la plaça,
i a l'hivern, com que és escassa,
molts pobrics, pateixen fam.

No llueixen rics vestits,
són més aviat cendrosos;
el que els manca de formosos,
però, els sobra d'eixerits.

Nien en grup als forats,
dalt dels arbres i a les roques
i, bé que són roda-soques,
tenen llurs fills ben peixats.

Ben al revés que els cucuts,
que els deixen, abans de néixer,
a tercers que els voldran péixer,
perquè els porten ben venuts.

Els pardals, menys agressius,
no furten ni parassiten,
ni per criar necessiten
pondre els ous en estranys nius.

Caminen fent saltirons,
picotejant per les feixes
i per tot on troben deixes
amb què nodrir llurs plançons.

No migren pas, ni a l'estiu
ni a l'hivern: són sedentaris.
aquests moixons ordinaris
no es mouen del sòl nadiu.

Adaptats a la ciutat,
s'han fet comensals a estones
de munífiques persones
que els procuren pa engrunat.

Poc esquerps, es fan amics
de qui els ofereix pitança,
sempre, però, malfiant-se.
Són més murris que bonics

I més fatxenders que els galls,
i tan ardits i mofetes
que gosen, valents burletes,
fer de cos als espantalls.

Piquen dels arbres fruiters
les fruites més secallines
i el pinso de les gallines,
rastrejant els galliners,

o bé espicassen, ça i lla,
les deixalles escampades
que cerquen per les calçades
enmig del trànsit urbà.

Temen la ballesta, els gats
i els perdigons d'escopeta,
ultra el falcó, l'aguileta
i altres rapinyers alats.

Per això, no baden mai
i ullen ça i lla amb suspicàcia,
no fos cas que, amb vil fal·làcia,
algú els clavés un esglai.

Passen molt temps als teulats,
que els fan de torres de guaita,
si cap gatot no els empaita,
per atalaiar els sembrats,

les vinyes, els olivars,
els prats, les hortes, les eres,
els carrers, les carreteres,
els guarets i els rostollars.

Així saben on anar
quan surten de llur talaia,
ei!, si un ensurt no els desmaia
i els constreny a recular.

Sense el vol de l'esparver
ni el cant de la cadernera,
els pardals, a llur manera,
volen i canten també,

llevat que els agafin vius
i els tanquin en una gàbia,
car, llavors, si no de ràbia,
moren de veure's captius.

Són prolífics, ponedors,
nien tres cops de carrera,
pel bon temps, ço que gener
un ocellam copiós.

Són gregaris i, en ple vol,
formen extenses bandades,
tan espesses que, a vegades,
gairebé tapen el sol.
Als infants, com als pardals,
també us abelleix de viure,
més que a dins, a l'aire lliure,
fent corregudes i salts.

Però, ells, escotorits,
si es passegen per les messes,
és per guanyar-s'hi les veces
i dur past a llurs petits.

No roden pels camps de blat
per jugar i passar l'estona.
Això rai!, tant se'ls en dóna.
Ho fan per necessitat.

Potser alguns moren de vells,
però molts, de l'escomesa
d'un voraç ocell de presa
o dels trets d'un caçaocells.

I altres, de fred i de fam,
quan cauen fortes nevades,
quan les terres són glaçades
i no hi ha manduca al camp.

------------

I arribem als mots finals
D'aquest relat gris i rosa
-fet en vers tirant a prosa-
de la vida dels pardals.

Comentaris

  • eis...... sta mb![Ofensiu]
    AnNna | 06-07-2004

    scolta... q ma aradat mol.. po lo q verdaderament ma posat els pels d punta es akesta biografia!!! menkanta!! q el record del teu avi viski en tu x sempre. segueix difonent el seu missatge. petons.

  • Ho sent.[Ofensiu]

    Ho sent pel teu iaio. I enhorabona per difondre la seua obra a través d'internet.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Iu Bohigas

Iu Bohigas

14 Relats

42 Comentaris

46474 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
És una llàstima que aquesta biografia sigui la més "completa" de totes. Qui va escriure el que es publica sota el nom d'Iu Bohigas, malauradament, no és la mateixa persona que s'ha registrat en aquest web. Sóc la seva néta, i això només és un intent d'homenatge a qui va ser el meu avi... Una biografia de la seva vida? podria dir-ne tantes coses d'ell... fill de Salt, republicà, agnòstic i per sobre de tot, català. Moltes coses en podria dir de la seva vida, és cert, coses que em deixen admirada cada cop que les repasso. Però per mi, sobretot, és el meu avi. Aquell avi pacient que no li molestava en absolut que m'assegués sobre la seva falda mentre li posava els dits al nas o m'adormia deixant caure una babeta sobre els seus pantalons, aquell avi que em feia saltar llàgrimes d'alegria cada cop que em venia a recollir a la guarderia, aquell avi que va fer que, amb un sol cop d'ull al seu rostre, sentís un fort sentiment d'estima cap a la nostra llengua, cap als llibres, i també un intens desig de lluitar per tot allò amb que crec. Aquell avi que, quan va adonar-se que la seva malaltia podia provocar un lleuger canvi al curs de les nostres vides, va preferir retirar-se. Et trobo a faltar. Un petó.
Tiamat.

Més informació sobre Iu Bohigas