Els vells d'ara

Un relat de: Iu Bohigas

Abans, ser vell era mirar endarrera,
reviure el temps passat fet de records,
rabejar-se en l'enyor -vana quimera-
i remembrar els amics i els parents morts.

Ser vell, abans, era anar a prendre el sol,
quan feia fred, on no bufés gens l'aire,
i a l'estiu, cap al tard, sortir a fer un volt,
no massa lluny, per no cansar-se gaire.

Avui, ser vell és com tornar a ser jove,
és com fer la segona joventut,
és començar de nou, fer vida nova ...
És clar: si es tenen pels i salut.

Als vells, avui, un cop s'han jubilat,
els lleu de fer allò que sempre apetiren.
Ara es pot dir que hi ha felicitat
als cors de tots els jais, quan es retiren.

El progrés, en pocs anys, ha fet miracles:
ens ha fet "rics" als qui no ho vam ser mai
i. vencent entrebancs, noses i obstacles,
ens ha dut en un món de goig i esplai.

Avui, els jubilats, qui més qui menys,
gaudim de pensió, que ens permet viure
sense estretor, sense neguit almenys,
i molts, de més de quatre es poden riure.

No oblidéssim, però que n'hi ha d'altres,
per la vida colpits més cruament,
que han arribat a vells, com tots nosaltres,
mes, ai!, sense salut ni passament.

Tenim els nostres clubs, les nostres llars,
casals i camps de joc, biblioteques
i centres de repòs, cafès i bars ...
i àdhuc sales de ball i discoteques.

On, quan s'hi fa sarau, els balladors
frueixen de valent movent l'ossada,
i es belluguen a un ritme tan fogós,
que acaben tots suant la cansalada.

Si hi fica el nas Cupido, trebinell,
llançant, ça i lla, a l'atzar, manta sageta,
en més d'un cor encén amor novell
i a més d'un cap fa perdre la xaveta.

I és clar, de tant en tant, en un casal,
se sap d'algun idili o d'un casori,
i, bé que aquestes coses no fan mal,
donen peu a gatzara i rebombori.

Quan és vidu un dels nuvis, o tots dos,
és costum que hom els faci esquellotada,
que s'ha de rematar amb vi generós
per a tothom: vells, joves i mainada.

I així que ve el bon temps, els rodamons
fan sortides al mar o a la muntanya,
i qui no hi vol anar, per mil raons,
pot arribar-se al riu a pescar amb canya,

o quedar-se al casal, que mai no es tanca,
a fer la botifarra amb tres companys,
o a jugar una partida de petanca,
baldament ja ranegi els vuitanta anys.

Al club, un jubilat no s'avorreix,
llevat que hagi fet vot de cenobita.
Assolit el retir, ja s'ho mereix
d'assaborir, per fi, la "dolce vita".

L'oci, per si mateix, no esdevé tedi,
que això depèn de l'ús que se'n sap fer.
No fa pas mai, voltat de festiu medi,
badalls d'ensopiment, qui s'hi sent bé.

Cal dir que més de quatre, tanmateix,
no són pas gaire amics de fer barrila.
No s'és faceciós si no s´hi neix.
i és allò: cadascú per on l'enfila.

Mes, caràcters a part, sorruts o plagues,
tots troben al casal escalf de llar.
Aquí mai no hi ha atur ni es fan mai vagues,
mal que el cost de la vida sigui car.

De clubs i de casals, a casa nostra,
n'hi ha pertot arreu, a baix i a dalt;
mes, s'i n'haig de dir un, sols un per mostra,
dic el Casal de Jubilats de Salt.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Iu Bohigas

Iu Bohigas

14 Relats

42 Comentaris

46501 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
És una llàstima que aquesta biografia sigui la més "completa" de totes. Qui va escriure el que es publica sota el nom d'Iu Bohigas, malauradament, no és la mateixa persona que s'ha registrat en aquest web. Sóc la seva néta, i això només és un intent d'homenatge a qui va ser el meu avi... Una biografia de la seva vida? podria dir-ne tantes coses d'ell... fill de Salt, republicà, agnòstic i per sobre de tot, català. Moltes coses en podria dir de la seva vida, és cert, coses que em deixen admirada cada cop que les repasso. Però per mi, sobretot, és el meu avi. Aquell avi pacient que no li molestava en absolut que m'assegués sobre la seva falda mentre li posava els dits al nas o m'adormia deixant caure una babeta sobre els seus pantalons, aquell avi que em feia saltar llàgrimes d'alegria cada cop que em venia a recollir a la guarderia, aquell avi que va fer que, amb un sol cop d'ull al seu rostre, sentís un fort sentiment d'estima cap a la nostra llengua, cap als llibres, i també un intens desig de lluitar per tot allò amb que crec. Aquell avi que, quan va adonar-se que la seva malaltia podia provocar un lleuger canvi al curs de les nostres vides, va preferir retirar-se. Et trobo a faltar. Un petó.
Tiamat.

Més informació sobre Iu Bohigas