La bona estrella

Un relat de: Iu Bohigas

Molts dels coneixements que hem anat adquirint al larg de la nostra existència, sigui perquè els hem considerat poc importants o àdhuc superflus, sigui perquè no hem tingut mai necessitat de fer-ne ús, cauen sovint en el nostre subconscient fins a fossilitzar-s'hi, com si mai no n'haguéssim hagut esment. Però, s'esdevé algun cop que, per circumstàncies imprevistes, ens trobem tot d'una en una greu situació de destret, en què se'ns fa indispensable d'apel·lar a totes les forces de la nostra intel·ligència, despertes o adormides, per sortir-ne. I aleshores, en un llampec d'inspiració, ens apareix a la ment, com si acabéssim d'aprendre-ho, allò que potser ja ens havien ensenyat a l'escola, però que teníem completament oblidat.

Una cosa així em va ocòrrer, durant la nostra guerra civil, allà pel març de 1938, quan les forces republicanes, a les quals jo pertanyia, eren contretes a retirar-se del front d'Aragó.

Era cap al tard i tempestejava. Ens trobàvem als voltants de Bujaraloz, devers on havíem anat retrocedint des de les rodalies de Gelsa. De resultes de la fatiga d'aquella dura jornada de combats, el comissari del nostre batalló, extenuat, va caure malalt. Calgué evacuar-lo. Hom em va encarregar d'acompanyar-lo, ajudat per dos soldats més, a la carretera més pròxima, perquè fos recollit per una ambulància i transportat a un hospital de la reraguarda.

Acomplerta la missió, de retorn a les nostres posicions, ja ben fosc, ens vam perdre. És molt fàcil extraviar-te, de nits, en uns indrets d'on no coneixes les tresqueres. També podia ser que, a entrada de fosc, mentre nosaltres érem a acompanyar el comissari malalt a la carretera, el nostre batalló hagués canviat de post. Ça com lla, el cas és que no reexírem a reincorporar-nos-hi ni vam trobar ningú enlloc.

Després de cercar i recercar endebades d'ací d'allà, cansats, esmaperduts, quan ja feia estona que havia deixat de ploure, vam aturar-nos a reposar un moment. Érem conscients que caminant a la deriva com fèiem, corríem el risc d'acostar-nos a les avançades enemigues i caure presoners.

Havíem de prendre una ràpida decisió. Un dels meus companys va proposar que no ens moguéssim d'on érem fins que claregés. Nogensmenys, havíem caminat molt, sense saber on anàvem, i era ben possible que tinguéssim l'enemic a quatre passos. Calia que ens n'apartéssim com més millor i sense perdre gaire temps. En aquell moment, vaig mirar el cel. Era completament serè: hi brillaven milers d'estrelles, com diu un vell cuplet.

Les estrelles!

Vet aquí la solució que cercàvem. Ens podíem orientar per mitjà de les estrelles i, si les interpretàvem bé, eixir d'aquell atzucac sans i estalvis.

Feia molts anys que no havia utilitzat aquest procediment d'orientació, segurament d'ençà que havia plegat d'anar a estudi, que és on el vaig aprendre. De seguida vaig distingir l'Ossa Major (el carro gros) i, a partir d'aquí, fou joc de poques taules trobar la seva germana petita i localitzar l'estrella Polar. Tot ho veia tan clar com si estigués mirant en un gràfic del meu primer llibre de geografia.

- Mireu, nois! -vaig dir als meus companys, assenyalant amb el dit un punt del cel estrellat -, aquella és l'estrella Polar. Ens indica el nord. Si volem allunyar-nos de l'enemic, hem d'anar cap a l'est. Doncs, si teniu confiança en mi, seguiu-me!

I tal dit tal fet. Al cap d'una bona estona de caminar rumb a llevant, vam topar amb la guàrdia d'una establida.

- Alto! -vam sentir que ens cridaven.

No sense un cert temor, vam respondre tots tres ensems:

- Som soldats! Ens hem extraviat!

Vam tenir sort. Eren dels nostres. Les estrelles ens havien guiat bé. Sense la seva ajuda, potser ara jo no seria aquí per contar-ho.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Iu Bohigas

Iu Bohigas

14 Relats

42 Comentaris

50958 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
És una llàstima que aquesta biografia sigui la més "completa" de totes. Qui va escriure el que es publica sota el nom d'Iu Bohigas, malauradament, no és la mateixa persona que s'ha registrat en aquest web. Sóc la seva néta, i això només és un intent d'homenatge a qui va ser el meu avi... Una biografia de la seva vida? podria dir-ne tantes coses d'ell... fill de Salt, republicà, agnòstic i per sobre de tot, català. Moltes coses en podria dir de la seva vida, és cert, coses que em deixen admirada cada cop que les repasso. Però per mi, sobretot, és el meu avi. Aquell avi pacient que no li molestava en absolut que m'assegués sobre la seva falda mentre li posava els dits al nas o m'adormia deixant caure una babeta sobre els seus pantalons, aquell avi que em feia saltar llàgrimes d'alegria cada cop que em venia a recollir a la guarderia, aquell avi que va fer que, amb un sol cop d'ull al seu rostre, sentís un fort sentiment d'estima cap a la nostra llengua, cap als llibres, i també un intens desig de lluitar per tot allò amb que crec. Aquell avi que, quan va adonar-se que la seva malaltia podia provocar un lleuger canvi al curs de les nostres vides, va preferir retirar-se. Et trobo a faltar. Un petó.
Tiamat.

Més informació sobre Iu Bohigas