Els colors de la teva pell

Un relat de: micanmica

Ell era allà, assegut en una cadira força atrotinada, amb la mirada serena i un posat impassible, que denotava professionalitat. Dibuixava els perfils de tots aquells vianants que tenien temps i ganes de deixar-se retratar.

Ja feia uns quants dies que l'observava, fascinada, i que plantejava l'estratègia perfecta que la podria portar a conèixer-lo.
-Vull que em retratis- va dir, amb una veu que barrejava un to decidit i sensual alhora.
-D'acord. Seu - va fer ell, sense ni tan sols pujar la mirada.
-Però aquí no; vull que em retratis a casa meva.
-Això és impossible, senyoreta, jo només treballo al carrer- va respondre, i ara sí que mirava els ulls que tenia al davant: turqueses, riallers i plens de misteri.
-No podria fer una excepció per mi, senyor, si li pagués vuit-cents euros?
Ara sí que l'expressió del noi va canviar per complet: va passar de l'obstinació inicial a un somrís immens, que al cap de poc es va transformar en una ombra.
-Aquí hi ha gat amagat, noia... Això és massa maco per ser veritat- va dir, i la incredulitat ara es feia palesa en el seu rostre, d'on sorgia una mirada més aviat escèptica.
-No sigui desconfiat... Sóc una noia avorrida, que té molts diners i els vol gastar en un retrat. Però no el vull aquí, el vull a casa meva, perquè hi tinc una estança molt maca que seria genial com a fons del retrat. Què me'n diu? Aquesta feina el farà guanyar el que obtindria en dues setmanes de fer retrats aquí, o més! I potser només ens hi estem un parell de dies... Si us plau.
Finalment, el pintor, que encara estava una mica desconcertat per la fabulosa oferta que acabava de rebre, va acceptar.



Allò no era una casa; era una mansió. Una porta immensa, que devia fer cinc o sis metres d'alt i un parell o tres d'ample, els barrava el pas. Al voltant d'aquesta entrada, una tanca decorada harmoniosament amb tot un seguit d'herbes i flors els impedia veure-hi més enllà.
La noia, somrient en veure la sorpresa que el pintor intentava dissimular, tragué un comandament a distància que va prémer i, a l'instant, un nou món s'obria davant els seus ulls. El jardí era enorme. Tant, que el pintor no veia on acabava. Un pont d'estil japonès travessava un llac ple de carpes, i van enfilar per allà fins arribar a la piscina. Una piscina enorme, d'uns vint-i-cinc metres de llarg i quinze d'ample, segons els càlculs aproximats que va poder fer el pintor, els donava la benvinguda a un racó de jardí molt luxós. Més enllà, s'endevinava un jacuzzi, que quedava amagat entre uns arbustos.
- Vine per aquí... -feia ella, mentre el pintor, absort i mut, la seguia. -És molt jove per ser tan rica... pensava ell. Com si acabés de llegir-li els pensaments, ella va dir:
- Aquesta casa no l'he pas comprada jo... La van heretar els meus pares d'uns oncles seus i, en morir ells, - l'expressió se li va endurir- vaig quedar-me-la jo. Ara hi visc amb un parell de criades, però m'avorreixo bastant amb tot això per mi sola...

L'interior era encara més espectacular. Escales de caragol que dibuixaven racons impossibles, mobles que semblaven sortits de les últimes revistes de disseny, quadres que, segons l'humil criteri artístic del pintor, devien valer milions... Allò no havia estat pas fet mirant la butxaca; més aviat, semblava que els qui ho havien decorat i construït haguessin volgut gastar com més millor. Aquell era un món on, per desgràcia, ell mai en formaria part.
- Aquí és on vull que em retratis. Vols res per beure? Vaig un moment a la cuina, aprofita per mirar-te l'espai i em dius què et sembla.
Buida. La cambra era completament buida. Només tenia una finestra que donava a una balconada, d'estil modernista. Al fons, el mar de Barcelona romania tranquil, amb aigües ataronjades fruit dels darrers raigs de sol, que s'escolaven entre les ones, a punt de desaparèixer.
- Oi que la vista és bonica? M'agradaria que em dibuixessis al davant d'aquest balcó. Sense roba.
- Sense roba? D'això, senyoreta... Jo mai he pintat nus. No m'agraden, i no m'hi dedico. Sóc un pintor humil que es dedica a fer retrats als vianants, i res més. Ho sento, però no la puc ajudar. Segur que molts voldrien ser al meu lloc i estarien encantats de dibuixar-la com vostè vol. Em sap greu, però me n'he d'anar.
- Ei, espera't un moment! Ets tossut eh? Jo no vull que em dibuixi ningú altre que no siguis tu.
- I per què, si se'm permet la pregunta?
- Doncs perquè t'he estat observant tots aquests dies mentre treballaves, i tu ni te n'has adonat. Tots els altres pintors a qui he fet el mateix han deixat momentàniament la seva feina per observar-me; uns, només intentaven que jo em fixés en ells picant-me l'ullet. D'altres, se m'insinuaven grollerament. A tots els queia la bava amb els meus escots, i jo no puc deixar que em retrati despullada algú que va tan cremat. Ho entens, ara?
- I què et fa suposar que jo no vaig cremat?
- Doncs que, durant tota l'estona que he estat amb tu, no m'has mirat ni un sol moment com una dona. M'has mirat com una clienta. Quan, passant pel pont, després hem pujat unes escales, pensava que m'estaries mirant el cul. Però no només no ho feies, sinó que a més estaves estudiant les proporcions i les pintures de la casa, absort. Per tot això m'has demostrat que la meva elecció havia estat encertada.
- I, si ho puc saber, per què vols un retrat despullada?
- Això ja és cosa meva. N'has sentit a parlar de la intimitat del client?
- La veritat és que mai.
- Doncs ara sí, i és el que et reclamo jo. Si no vull, no tinc per què donar-te explicacions. I doncs, em dibuixaràs o no?
- Està bé... Però que sàpigues que amb tu he fet una excepció, perquè no dibuixava dones nues des de la carrera.
- I tampoc n'has vist en directe des de llavors?
- Has sentit a parlat mai de la intimitat del pintor?
- D'acord, ja callo... prepara els estris, que jo també vaig a arreglar-me una mica.
I així ho van fer. La noia va baixar les escales amb pas ferm, decidida, cap a la sala. Portava un barnús turquesa, que feia joc amb els seus ulls plens de misteri, i va seure al sofà que el pintor acabava d'instal·lar davant de la balconada. La noia es va descordar el barnús, deixant al descobert un cos bru, fort i jove, de formes suaus i arrodonides.

Durant els sis dies següents, el pintor va començar una de les feines que més el fascinarien. I és que el cos d'aquella jove era una autèntica obra d'art, i poder-lo plasmar al paper, un regal. Aviat va notar que entre ells hi havia un magnetisme que creixia per moments. Les estones de descans que passaven junts en aquella casa eren meravelloses. Es banyaven a la piscina, feien llargues passejades per aquell jardí que semblava interminable, i xerraven de tota mena de coses. Finalment, el pintor va acabar la seva obra. Fou un vespre en què, sota la llum tènue d'una làmpada de peu molt agosarada, la noia es veia més bonica que mai.
- Vull emportar-me'l a l'estudi un parell de dies per acabar de polir-lo i emmarcar-lo, i aleshores te'l portaré.
La noia va assentir, convençuda que el moment en què el pintor li fes entrega del quadre seria l'idoni per declarar-li el seu amor. I és que des del primer moment en què el va veure, va saber que era diferent: l'home amb qui sempre havia somiat i que mai havia conegut. Els seus dos anteriors matrimonis havien estat un desastre, però ella creia que això es devia a l'avorriment personificat que representaven aquells dos ex-marits. En canvi, el pintor li semblava d'un altre món: senzill, franc, bohemi i molt sensible. Els ingredients perfectes que feien d'ell la mena d'home que la feia tornar boja.
Però els esdeveniments no van sortir tal i com ella els havia planejat. El pintor, en comptes d'entregar l'obra personalment, la hi va enviar a través d'un missatger. La noia, que s'havia vestit amb la seva roba més sensual i maquillat aconseguint un efecte únic, realçant amb habilitat la bellesa singular d'aquells ulls turquesa, quedà perplexa en veure que, al obrir la porta, qui es trobava darrere era un marrec d'uns divuit anys, esquifit i barbamec. Li va pagar i se'n tornà cap a dins, contrariada, enrabiada i trista.
- Però com m'he pogut confiar així? Era evident que entre nosaltres només hi havia una relació laboral, i que ell mai havia volgut res més.
Va deixar el quadre en un racó d'aquella sala on havia passat tants instants màgics, imaginant-se el munt de coses que podrien fer pintor i clienta un cop ella li confessés el seu amor. Ara, tot s'havia esvaït... I ja només li quedava aquell quadre com a record del seu amor. Un quadre que, en realitat, mai havia volgut; l'únic que ella volia era sentir-se estimada per les mans de l'artista, abandonar-se al seu art i sentir que, per una estona, era única per ell.


Van passar els mesos, i la noia va començar a oblidar aquella història que tant l'havia trasbalsat. Però tot es va capgirar quan, un dia que era a l'estudi, va sentir un soroll que venia d'aquella sala...
-Margarida, però què ha passat? - va dir-li després de baixar corrents les escales a la criada, que feia cara de preocupació.
-Res, senyora... Només que, mentre netejava l'habitació, aquell quadre m'ha caigut al terra... Li prometo que ho he fet sense voler. Si vol, li'n puc pagar un de nou...
-No diguis ximpleries, dona! Si ni tan sols s'ha trencat. A més, aquest quadre no té gaire valor... Només una mica de sentimental, i prou. Tranquil·la, no passa res. Ja el col·loco jo.
Que en feia de mesos, que era allà el quadre! I mentre pensava això, la noia ho va veure. Escrit amb una cal·ligrafia perfecta i diminuta, al revers del quadre, hi deia:
"Per a tu, amb amor. Des del primer moment que vaig veure el teu cos, me'n vaig enamorar perdudament. Mai havia vist una pell tan fina, amb uns colors tan intensos com els que posseeix la teva. Però sé que jo mai podré pertànyer al teu món. Per això, t'he de dir adéu, estimada, amb l'obra que sé que era l'únic que volies de mi. Marxo a París, per mirar d'oblidar-te i seguir c
reixent com a artista.
Sempre teu,
Pintor"

-Pintor.... ni tan sols ha firmat amb el seu nom de veritat - plorava ella, desconsolada. Per què vaig ser tan burra d'esperar-me tant? Ara l'he perdut per sempre!
-París no és tan lluny, senyora - deia la Margarida amb cautela, que havia seguit el curs dels esdeveniments des d'una distància prudencial. - El meu marit té un germà que viu allà, i als caps de setmana solem anar-hi. Si vol, aquest mateix l'hi podem acompanyar.

Dit i fet. Aquell cap de setmana, la noia va marxar cap a París, acompanyada de la Margarida i el seu marit. Estava decidida a recuperar el seu enamorat. Un cop allà, va recórrer tots els estudis d'art de la ciutat, preguntant per un pintor.
-Com es diu? - Demanaven els francesos, però ella no els ho sabia dir. Tot i això, els en feia una descripció exhaustiva, que només provocava la negació rotunda de tots els qui ho sentien.
Desconsolada, ja no sabia per on buscar. Creia que el pintor l'havia enganyat, o que potser ja havia marxat de París. Al capdavall, havia descobert la nota tres mesos després de la seva partida... I tres mesos donaven per a molt. Una llàgrima li va lliscar, galtes avall, enfosquint aquells ulls preciosos.
-Si plores, la màgia dels teus ulls s'esborra. I això és el pitjor que li pot passar a una obra d'art com tu, no et sembla?
Mentre sentia dir aquestes paraules amb una veu coneguda, va notar el seu alè càlid damunt el clatell, i una esgarrifança li va recórrer tot el cos.
- Per fi he pogut tornar a contemplar els colors de la teva pell. Sabia que vindries.



Comentaris

  • Sense paraules![Ofensiu]
    annah | 03-09-2008 | Valoració: 10

    M'has deixat sense paraules!
    Una història d'amor de pel·lícula!
    Una relat carregat d'emoció i sentiment!
    Unes descripcions apassionants!
    Felicitats!

    Et seguiré llegint!

    Molts petonets!

    Anna

  • Molt bonic[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 02-09-2008 | Valoració: 10

    el teu relat. Té molts ingredients que t'atrapen:el diàleg sincer i fresc entre els protagonistes, les descripcions que guarneixen tot el relat, l'enamorament latent al llarg de tot el relat per les dues parts, el tractament molt ben portat de la procedència social d'ells dos. El final és preciós, d'una sensualitat que enamora i el títol també.
    En fi, m'ha semblat un relat ple de tendresa que amb el cap ben alt pots presentar al Víctor Mora.
    Si el presentes ja sé que tinc una bona contrincant. Serà un plaer veure'ns a L'Escala si és que decideixes tirar-ho endavant.
    Jo, micanmica, t'hi animo.
    Molta sort i una abraçada.
    Mercè

  • Història complicada i simple...[Ofensiu]
    rnbonet | 02-09-2008

    ...alhora, amb un toc de romanticisme estrany, del tema 'pintor i model', que tant va entusiasmar Picasso.
    Tractada amb un llenguatge fluïd, en escenes rapidíssimes i/o molt lentes, (conforme t'interessa que passe l'acció) i que podria servir de guió d'una pel·lícula entusiasta, divertida, amable, i fins i tot sensual.
    En fi, un cant a l'amor.
    Salut i rebolica!

l´Autor

Foto de perfil de micanmica

micanmica

37 Relats

116 Comentaris

42275 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda un vespre, el 4 d'Octubre de 1990, ja de ben petita m'agradava inventar històries on feia volar la imaginació sense parar.
Sempre que em preguntaven "i tu, què vols ser de gran?" responia, amb convenciment absolut: "escriptora!". Després ja van venir altres idees, com filologia catalana, periodisme o traducció i interpretació (carrera que aquest curs començo).

A poc a poc (i una mica a batzegades, perquè tenia èpoques de molt escriure i d'altres en què apenes tocava una llibreta), escriure es va convertir en una via d'escapament a les meves inquietuds, les meves pors i els meus sentiments més profunds.

Finalment, i després de molt sentir la meva amiga Yáiza parlar tan bé de relats, no m'hi he pogut resistir i aquí em teniu, penjant el grapat de relats que tinc acumulats a l'ordinador... i espero que en vinguin molts més!


per saber-ne més de mi...

www.fotolog.com/buscantelnord

sensecobertura@hotmail.com