Cercador
Elogi de l'Odi
Un relat de: OnofreNoto sovint que un sentiment profund de malvolença em té embargat. Sento en les meves entranyes aquesta intensa emoció com un veritable sentit, com si fos un més entre els que pel comú s'accepten.
No, no es ràbia, és odi. Ràbia és la paraula emprada per a quedar be, la que es fa i s'ha de fer servir en el àmbit públic. Jo he vist gossos enrabiats i per això sé que el que a mi m'emporta no és ràbia, és ben be odi.
Veure, palpar, tastar, flairar, escoltar i odiar aquests son els meus principals sentits. Cadascun d'ells estan associat als òrgans corporals pertinents. Als ulls i a les cèl·lules fotoreceptores, la vista; a la pell i a les papil·les dèrmiques, el tacte; el nervi trigeminal a l'olfacte i al gust; a orelles, trompes, timpans i martellets, la oïda; i a la irracionalitat pancreàtica l'odi. És per a això que tant si un és cec, com sord, com mut, com ruc, guarda sempre la capacitat sensorial més primitiva i com a tal la més important de totes per a la supervivència: la d'odiar.
Amb els anys jo he anat perdent bona part de l'agudesa dels sentits, però, gràcies a Déu, encara no he perdut aquest tant importantíssim, a Déu prego que me'l vulgui conservar molts anys, a mi i a tots els que jo estimo. L'odi el descriuen uns amb freqüència i error com el contrari de l'amor o l'amistat; uns altres, més encertadament -com Elie Wiesel (1928)-, consideren a l'amor oposat a la indiferència i no pas a l'odi.
Altres sentits, àdhuc considerats importants, el de la locomoció i el de la memòria han passat a segon rang en inventar-se la roda i els ordinadors. No obstant això, son encara sentits apreciats. Els òrgan corporals associats en son, es clar, les cames i les connexions neuronals en xarxa. Considerats sentits menors, no son ni de lluny tant importants ni tant determinants com els que ja us he citat; en tren o en avió, un coix pot arribar més lluny que un formidable atleta. Qualsevol persona, amb tota tranquil·litat, us dira que no recorda haver fet mal a ningú mentre que no oblidara mai, en canvi, qui li ho ha fet a ell o als seus, i per això els odia.
Costum és altra natura, els entesos recomanen que amb noranta minuts -i el descompte- d'exercici setmanal sistemàtic, usats sempre amb moderació i de preferència diumenge a la tarda, haurien de ser ja una dosi suficient per a no perdre'n la sana praxis. Del odi, doncs, se'n ha de fer bon ús, com bon ús és aconsellable que es faci del xerricar amb el porró, del tocar ferros roents, del flairar segons quines substancies i d'escoltar bajanades.
Tanmateix no és aconsellable estar odiant nit i dia; tampoc, com en el cas dels altres sentits, no se'n ha d'abandonar la gimnàstica. Del seu bon ús esdevindran virtuts, l'abús comportarà, però, desventurança.
------------------------------
Onofre d'Entença
Comentaris
-
Un assaig...[Ofensiu]copernic | 09-10-2011
d'una lucidesa extraordinària. La virtut dels grans pensadors és fer-nos adonar de les coses que tenim davant del nas. L'odi com a sentit? Si més no, l'odi pot arribar a ser una força creativa (o destructora, d'un mateix o dels altres) i estic d'acord en que no és el contrari de l'amor. Efectivament, l'antítesi de l'amor és la indiferència. Hi ha molts sentiments que la nostra cultura considera negatius i en canvi, jo penso que són ambivalents. És rebutjable ser envejós? Depèn. Si es converteix en una obsessió paralitzant sí però si ens estimula a equiparar-nos amb la persona envejada llavors resulta una força motriu molt important. Molt bon assaig i molt (com diu l'Allan) molt ben escrit.
-
L'odi[Ofensiu]allan lee | 08-10-2011
és com aquests virus oportunistes: quan t'infecta un cop ja no te'l treus de sobre, encara que el pots mantenir a ratlla, amb les defenses altes. Potser més que el que dius, és la manera com ho expliques el que m'agrada. Escrius molt bé i saps trametre ironia, humor i informació sense que decaigui l'interès en cap moment. Moltes gràcies pels teus comentaris. Cordialment
a
l´Autor
42 Relats
66 Comentaris
37921 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89
Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.
Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.
Últims relats de l'autor
- Incongruencia, cap
- Art i Crítica (crítica de l'art, o l'art de la crítica)
- La proclama natural
- A reculons
- Òrgans glandulosos
- Retencions
- Menús
- No perdis mai la clau
- Parlar per parlar
- Deixem-ho córrer
- Veritat i realitat
- El barber de Cambrils
- El zàping del dia cinc
- Tan cert auguri com efímera promesa
- Ella