Elogi de l'Odi

Elogi de l'Odi


Noto sovint que un sentiment profund de malvolença em té embargat. Sento en les meves entranyes aquesta intensa emoció com un veritable sentit, com si fos un més entre els que pel comú s'accepten.

No, no es ràbia, és odi. Ràbia és la paraula emprada per a quedar be, la que es fa i s'ha de fer servir en el àmbit públic. Jo he vist gossos enrabiats i per això sé que el que a mi m'emporta no és ràbia, és ben be odi.

Veure, palpar, tastar, flairar, escoltar i odiar aquests son els meus principals sentits. Cadascun d'ells estan associat als òrgans corporals pertinents. Als ulls i a les cèl·lules fotoreceptores, la vista; a la pell i a les papil·les dèrmiques, el tacte; el nervi trigeminal a l'olfacte i al gust; a orelles, trompes, timpans i martellets, la oïda; i a la irracionalitat pancreàtica l'odi. És per a això que tant si un és cec, com sord, com mut, com ruc, guarda sempre la capacitat sensorial més primitiva i com a tal la més important de totes per a la supervivència: la d'odiar.

Amb els anys jo he anat perdent bona part de l'agudesa dels sentits, però, gràcies a Déu, encara no he perdut aquest tant importantíssim, a Déu prego que me'l vulgui conservar molts anys, a mi i a tots els que jo estimo. L'odi el descriuen uns amb freqüència i error com el contrari de l'amor o l'amistat; uns altres, més encertadament -com Elie Wiesel (1928)-, consideren a l'amor oposat a la indiferència i no pas a l'odi.

Altres sentits, àdhuc considerats importants, el de la locomoció i el de la memòria han passat a segon rang en inventar-se la roda i els ordinadors. No obstant això, son encara sentits apreciats. Els òrgan corporals associats en son, es clar, les cames i les connexions neuronals en xarxa. Considerats sentits menors, no son ni de lluny tant importants ni tant determinants com els que ja us he citat; en tren o en avió, un coix pot arribar més lluny que un formidable atleta. Qualsevol persona, amb tota tranquil·litat, us dira que no recorda haver fet mal a ningú mentre que no oblidara mai, en canvi, qui li ho ha fet a ell o als seus, i per això els odia.

Costum és altra natura, els entesos recomanen que amb noranta minuts -i el descompte- d'exercici setmanal sistemàtic, usats sempre amb moderació i de preferència diumenge a la tarda, haurien de ser ja una dosi suficient per a no perdre'n la sana praxis. Del odi, doncs, se'n ha de fer bon ús, com bon ús és aconsellable que es faci del xerricar amb el porró, del tocar ferros roents, del flairar segons quines substancies i d'escoltar bajanades.

Tanmateix no és aconsellable estar odiant nit i dia; tampoc, com en el cas dels altres sentits, no se'n ha d'abandonar la gimnàstica. Del seu bon ús esdevindran virtuts, l'abús comportarà, però, desventurança.


***


------------------------------

Onofre d'Entença