EL SUCRE DEL MEU TALLAT

Trio a l’agenda del mòbil el teu nom.
Li vaig posar un punt davant la G.
Així em surt abans que tots els altres.

Premo el botó per a trucar-te.
Em dius el nom del bar on m’esperes.

Vaig cap allà i, com em passa sovint,
em perdo i no trobo el meu destí.

Finalment arribo i allà estàs tu,
asseguda davant d’una tassa gran.
Per a mi penso:
“Cafè amb llet descafeïnat de màquina.“

M’assec i s’atansa el cambrer a la taula.
Li demano: “Per a mi un tallat, si us plau”
Com sempre el sucre es queda tancat...
Fa temps que m’he acostumat al cafè amarg.

Ens diem hola i ens fem un petó amistós.
“Crec que ens cal parlar...” em dius,
i com sempre, o gairebé, et dono la raó.

La conversa transcorre pausadament.
Parlem del de sempre: Tu i jo... jo i Tu.
Què més?

I en un “per què?” teu, esdevé un tens instant.
- “Però encara no ho saps? O tan sols ho pretens?”
“Perquè encara t’estimo. Què hi puc fer?”

No recordo el que varem dir després.
Tan sols una frase que sortí dels teus llavis.

- “Em sembla que et perdono.”

El meu cor no va poder més.
Una erupció de plors em pujava a la gola
Ofegant les paraules que no coneixia.
Tant era... Tampoc no sabia què dir.

Ni tan sols sabia que sentir...
Alegria? Tristesa? Pena? Alliberament?
Què?...

Sols una imatge em ve al cap...
Va ser el sucre del meu tallat.