El Rei (Monòlegs i diàlegs en clau de lluna II)

(Els llums es van encenent a poc a poc. Veiem un home força gran assegut còmodement al banc. Fuma tranquil una cigarreta. De lluny escoltem rebombori de gent, himnes oficials. L'home sembla indiferent a tot.)
Oh, per fi! Una estona de pau i tranquil·litat…
(Després d'una llarga calada i mirant-se el cigarret) El metge m'ho ha prohibit. No sé perquè…Total, després de tants conflictes aquests darrers anys ja no em ve d'un miserable cigarret. El metge sempre m'hi insisteix:'Majestat, s'ha de cuidar!'
A la meva edat tots aquests actes hauríen d'estar prohibits. Inagurar una estació de tren restaurada per fer-nos els moderns…quina bestiesa!
(Després d'una pausa, pensatiu) Ja ho entenc ja, el país necessita alegries. Ara només som una porció de terra enmig del gran continent. Quan jo era jove el món em somreia.
El meu pare sempre em deia: ‘tot això, fill meu, serà teu…' Jo no havia hagut de fer absolutament res per conseguir-ho. Als meus peus tenia el gran Imperi de les Illes Martiques. Aquí al continent hi teníem la Ciutat del Nord, la capital i més avall, al sud, Mercadal, on la gent no estava gaire contenta de tot plegat. (Solemne) El meu pare em deia:'fill meu, tots aquests són els teus súbdits!' I jo no vaig haver de fer res per conseguir-ho. Bé, sí, obeïr, somriure i obeïr…Només havia de mostrar-me elegant i grandiloqüent en els actes oficials, com ara, i apa, tots contents…Ah, sí, ara recordo que de ben petits ens ensenyaven que els tres pilars eren la voluntat reial, el dogma eclesiàstic i l'acatament militar. Aquests últims ens aconsellaven, ens vigilaven i ens protegien de les males influències que venien de les nacions veïnes com les Terres Ultraforànies…(amb menyspreu) Ens posaven la por al cos i ens deien que allò era una terra de salvatges, de primitius on s'hi cuinaven tota mena d'estranyes idees que volien canviar el món. Ens creiem el malic del món i tard o d'hora en vàrem pagar les conseqüències…(una pausa i segueix fumant) Calia preservar la ideosincràcia!
Quina gran paraula! (una pausa. S'ajup com pot al terra i agafa un tros de diari)
Tot va començar a canviar quan els diaris anaven plens del meu fracàs matrimonial.
La meva esposa sempre em deia: ‘la meva única tristesa és no haver-vos pogut donar cap hereu.' (s'entristeix) Amb aquest neguit va morir i no vaig poguer evitar plorar la seva pèrdua.

(Camina una mica i veu l'uniforme militar del Pep. Se'l mira, l'assenyala i amb ràbia diu) Ells es començaren a preocupar. Teníen por que trontollés el fràgil equilibri que mantenia tot l'Imperi. Però també hi va haver una altre persona que va començar a moure els fils. Tiburci! Quin nom tan penós per un germà tan mesquí! El germà de sa Majestat, s'Altesa reial va planificar la meva destrucció. Tothom em veia dèbil i acabat però encara continuo aquí, fumant-me aquesta cigarreta…(una llarga pausa) Em creien acabat, consideraven que era una gran titella del general i dels seus, però a mi encara em quedaven forces per no deixar-me arrancar el meu estatus…Va conspirar a les meves esquenes amb el tinent. Li va omplir el cap que ell seria el nou general. Li deia:'En Patrocini no aguantarà massa temps. Ho sé. Sempre ha sigut més feble. Sempre ha confiat en els seus assessors. I així funciona l'Imperi! En plena crisi! Si cal, fins i tot, convocaré una nova assemblea dels representants dels poders i els convenceré de la necessitat de crear una llei que garanteixi la protecció de la successió. Sense hereu està perdut! Jo i la meva nissaga serem els nous reis!
Era un gran intèrpret, en Tiburci! M'afalagava amb paraules com:'No estigueu abatut. La Reina ha sigut la més gran emperadriu de tots els temps! Les revistes en van plenes!'
(Amb ràbia) Sí, sí, sí! Les revistes mostraven les meves misèries i les de la meva família. No varen respectar ni el meu dol. El molt desgraciat va continuar amb les seves enverinades paraules:'No pateixis, germà, sempre et seré fidel i estaré al teu costat.'
Poder! Només poder! El tinent va estar apunt de deixar plantat al meu germanet quan va veure que les seves promeses no es corresponien amb la realitat. El tinent cridava colèric:' Quan serà rei? Quan destituïrà el seu germà? Quan se'm reconeixerà el meu treball i quan ascendiré a general? Mai!'
Llavors ho vaig veure clar! Aquell any vaig visitar les terres del sud. La ràbia corria per les meves venes. Quanta gent més volia traïr-me? Encara recordo una part del discurs en aquella plaça del mercat:' avui m'he pres la molèstia de donar-me jo mateix la benvinguda a la vostre vila. Les circumstàncies no són massa grates. Alguns pensaven que la mort de la meva santa muller m'havia debilitat. Mentida! Alguns pròxims a mi ho pensaven. Anaven, certament molt equivocats…He olorat la traïció aprop meu!' Tots varen fer el paper que no en sabien res:' un traïdor?' Vaig proseguir el discurs ple de ràbia:'Algú ha obrat a esquena meva per prendre'm, robar-me el que em pertany. Algú vol arrencar-me el poder suprem. Algú que porta la mateixa sang que jo, algú que ha nascut de la mateixa nissaga que jo, algú que em va prometre fidelitat, algú que es diu Tiburci!'
Llavors en Tiburci va parlar amb la seva prepotència habitual:' Sí, és cert. He conspirat contra vós per recuperar el que un dia el nostre pare, injustament et va donar.'
Estava furiós i vaig exclamar:'Acosta't davant meu i davant aquests ciutadans i demana'ns perdó.' I el molt desgraciat va escopir davant els meus peus cridant:'Això mai!'
Quin ridícul! Què penós! La gran nissaga dels Patrocinis, Fructuosos, Tiburcis i altres foteses reials barallant-se en directe. Quina escena! Quin culebrot en directe! Quanta carn per les revistes! Quin gran drama shakesperià! (amb ràbia) I jo, fora de sí, vaig treure una pistola que duia a sobre i sense miraments el vaig condemnar a l'infern. (S'ha acabat de fumar la cigarreta. Tira la burilla al terra i la trepitja) Després d'aquell tret…pam, hi va haver un gran silenci. I després vaig llegir la llista que els grans Jutges havien redactat. La llista dels deportats i condemnats que aniríen a les illes dels convictes a Oestènia i Sudènia. Hi havia un mercader idealista, una meuca qualsevol, un tal Sergei,molt perillós, un narcotraficant i fins i tot un diaca que el mateix Bisbe en persona emocionat pel retorn de la Llei i l'ordre va condemnar a missions. (una pausa)
Aquell dia fou una gran victòria. Però passaren els anys i els fills d'aquells convictes es reorganitzaren per enfonsar-me. De fet, jo no els hi feia gran nosa, el seu pitjor enemic eren els homes del general. Els anys em pesaven una mica (s'asseu) i jo volia delegar el meu poder a algú. Però qui? No tenia ningú. Estava condemnat a seguir interpretant el meu paper de Rei magnànim. A tots, fins i tot, als homes del general, els anys començaven a pesar una mica…però ells teníen reforços. Com es deia aquell sergent tan jove? Pep? Llavors, vaig recordar que el desgraciat del Tiburci havia tingut una filla fora del matrimoni que ell havia reconegut i que gestionava les illes de l'Est.
Salomé! Quin gran nom per una filla de…tan mesquina. Vaig creure que era la meva única esperança. La seva cara omplia d'exclusives les revistes. No tenia escrúpols en vendre la seva vida per quatre cèntims. Ignorava que a dins les seves venes encara hi corria la sang del meu germà. La vaig rebre com una hereva en una gran gala oficial.
Tothom patia. Patien per mi, per la meva seguretat, com ara, si fa o no fa.
Recordo que el general estava molt preocupat. Insistia amb el següent:'Ha de suspendre la visita a Mercadal. Amb poques setmanes els grupúsculs perillosos s'han refet. Antics ex - convictes i joves exaltats han fet ressucitar L'O.A.T. (l'Organització per l'Alliberament de Transardània)' I jo no m'ho creia. I vaig riure. I vaig pensar:'L'OAT ha passat a la història. Aquest país té problemes més importants que un grup d'exaltats.'
El general tenia raó i no el vaig creure…(silenci)
El general i el sergent es miraven. Vaig preguntar inquietat al general:'hi ha algún problema?' Vaig sentir com el sergent li deia al general:'Aquell convicte! No l'hem pogut aturar! No sabem on és!'
(Apareix una noia elegant. Es situa darrera del Rei com si fos un espectre) Salomé va intervenir intentant guardar les bones formes…
Salomé: Si no he sentit malament hi ha algún problema amb seguretat, oi? Si volen el meu guardespatlles personal els podrà ajudar. Tini! Tini, vine si us plau…

Qui carai era aquell Tini? Salomé, saltant-se tot el protocol, va sortir a buscar el seu guardespatlles. (L'espectre Salomé surt) Els convidats no paraven d'insistir:'Majestat, ha de marxar. Mercadal no és un lloc segur'. (Apareix de sobte l'espectre de Salomé davant del Rei amb l'espectre del convicte Sergei que l'apunta per l'esquena. El Rei s'aixeca i crida) Qui és aquest desgraciat? Això és el que vaig dir quan vaig veure que alguna cosa se'ns escapava de les mans.
(L'espectre Sergei parla)
Sergei: (furiós i sarcàstic) Quina poca memòria! No es recorda de mi, majestat? Fa uns anys en aquest mateix palau vostè em va expulsar. En aquell moment no havia fet res. Només volia ajudar a uns amics que volien lluitar per un país alliberat d'injustícies, repressió, crims, mafies, misèria i moltes altres coses que vostè mateix ha donat el seu vist-i-blau?
Mentida!
Sergei: Mentida? És mentida que el seu estimat general va mantenir una relació amb una, com ho deien vostès, perillosa influència pel règim? No se'n recorda que el seus homes de confiança són culpables de la mort de molts innocents? Això també és mentida?
Salomé: Treieu-me aquest desgraciat de sobre!
(El Rei mira el públic) Potser sí! Potser el meu règim com molts règims va ser basat en un cúmul de mentides que ja no podia aturar.
(Apareix l'espectre del Tinent. Apunta a en Sergei)
Tinent: (rient sense compassió) Aquell cop et vas escapar de les nostres mans, ara no podràs, cabró! (i li dispara un tret. Sergei cau estès a terra. Salomé s'ho mira amb f
àstic. El Tinent somriu. El Rei s'ho mira espantat)
El tinent! El príncep i el Tinent! La Salomé i el Tinent! Llavors ho vaig veure clar!
Res havia canviat. Perdia les regnes del poder. I me les volien pendre. Salomé volia liquidar-me? En el seu rostre vaig veure la mirada del seu pare traïdor. I vaig cridar:
‘Això és massa! Això és massa! Matem innocents i salvem culpables' Em vaig posar la mà al pit i em vaig començar a ofegar. (S'asseu de nou al banc. Comença a respirar cansat. Els espectres de Salomé, Sergei i el Tinent desapereixen. Apareix un metge correns)
Metge: (espantat) Majestat? Majestat? Li passa res? (obre un maletí) Prenguis la pastilla del cor. (Li dóna la pastilla amb una mica ampolleta d'aigua) Observa que el terra hi ha les restes de la cigarreta. Enfadat) Ja li he dit massa cops que no fumi! Majestat l'estan esperant a fora. Volen que faci algunes declaracions. Massa emocions, potser?

Sí, potser sí. Si us plau, marxi. Descansaré uns minuts i ara vindré. (El metge es retira)
Aquell dia segurament em vaig desmaiar. Em vaig adonar que jo ja no era el vell mandatari que havia sigut. Només era un símbol d'un vell règim caduc. Les regnes del poder ja no estaven a les meves mans. Ho estaven en mans d'aquells que volíen canviar el país amb els seus crits i les seves idees i els vells uniformats que volíen mantenir els vells esquemes. Em vaig aixecar el dia següent al vell palau de Mercadal. Només sentia les proclames de la gent. Veus de pànic, por, d'impotència a dins el palau i veus de canvi a fora. Al vell símbol el van fer marxar correns. Mentre marxava vaig sentir una veu nova en tot aquell enrenou. Una veu que havia de ser l'esperança. Es deia Jan i la gent li preguntava:' com carai hem de lluitar per canviar aquest país?' I el petit Jan va proclamar (s'aixeca): ‘Amb la no-violència, amb la raó, amb la fe, amb l'esperança, amb la pau, amb l'ajuda internacional, amb la solidaritat. Realitzarem accions de protesta sense haver de passar per les armes!'
Aquella veu era la veu del futur. Però ningú el va escoltar. (Silenci)
Salomé va pendre les regnes del poder. Va ordenar que les forces de l'ordre fessin callar aquelles veus que desitjaven una vida millor. Moriren uniformats. Moriren exaltats.
És la coneguda insurrecció del sud. La indignació va córrer més enllà de les fronteres.
Calia buscar caps de turc. I entremig d'aquelles veus de protesta varen culpar d'aquests fets, entre altres persones, al pobre Jan que com molts altres ciutadans protestava pacíficament per un món millor. Salomé s'adonava que en Jan podia ser un perill pel futur. La seva veu podia arribar a molta gent i no tingué cap escrúpol en culpar-lo d'uns fets que ell no havia comés. La vella història de sempre. Sempre paguen justos per pecadors.
I jo, el vell símbol, no havia pogut aturar tot allò. (Silenci. El Rei s'asseu. Encén un altre cigarret.)
( Apareix l'espectre de Salomé rere el Rei que confessa les seves culpes.)
Salomé: És cert, vaig voler liquidar aquells que podien fer-me ombra. En aquell moment pensava que estava molt aprop d'aconseguir el poder. Sense oposició i amb el Rei malalt tenia tot el vent a favor meu. Però em vaig equivocar. El meu còmplice, el tinent, em pressionava per que prengués d'un maleït cop les regnes del poder.
(Apareix l'espectre del tinent)
Tinent: Ets feble, dèbil, estúpida. Sempre ho he sabut. En el fons governar tot un imperi et ve gran.
Salomé: Calla! No em parlis així!
Tinent: Ara no et pots fer enrere.
Salomé: Ja ho sé.
Tinent: Vull una resposta. Quan vingui vull una resposta. Haig de saber qui matarà el Rei.
Salomé: Llavors un estrany pànic es va cobrir de mi. Havia arribat massa lluny. Vivia tranquil·la a la meva illa d'Estènia. Vivia amb tota mena de luxes. Per què em vaig deixar temptar per els velles aspiracions del meu pare mort i del seu tinent? Vaig adonar-me que les velles reinvindicacions del passat no servien per res. Volia oblidar el passat. Per què tenia pressa per conseguir el poder? Per què? Tard o d'hora jo seria l'hereva d'un Rei malalt i caduc. I vaig respondre: ‘No! No hi ha resposta. No el mataré pas el Rei. No vull tacar-me de sang. Massa que m'he tacat.'
Tinent: Tens por?
Salomé: No ho sé. Potser sí. Potser hem anat massa lluny.
Tinent: Ets feble, estúpida, bleda, idiota, no serveixes per res! (S'apropa a ella i l'agafa pel coll) Vull una resposta! (i desapereix)
Salomé: On hem arribat? On he arribat? Sóc un monstre? L'ambició m'està matant per res. Culpar a gent com el pobre Jan no serveix per res. Una resposta? No, no puc!
Les seves paraules m'obsessionen. No puc dormir. M'està torturant. M'acabarà matant?
No, no,no…No li donaré aquest plaer! Ell és el més gran assassí de l'Imperi! (Es treu un revòlver. S'apunta. Fosc. Se sent un tret. Salomé desapereix)



(De nou llum. El Rei segueix fumant tranquil.)
Pobre Salomé! Tots creien que no aguantaria…Les paraules del petit Jan eren l'esperança. Havia viscut quaranta anys sota amenaces. Jo era el símbol de l'amenaça.
Aquell insurrecció havia de servir per alguna cosa. I després que els exaltats morissin i els uniformats també, calia fer alguna cosa. Varen jutjar al pobre Jan. No tenien proves i va sortir lliure. El vaig cridar. I li vaig demanar que havia de crear un nou govern i un nou país. No va ser fàcil. Les illes de l'Oest, del Sud, del Nord, de l'Est, la gran Illa, totes varen viure una i una altre insurrecció. I jo, cansat de tant sang, vaig deixar que s'independitzessin. I el meu gran Imperi ja no va ser un Imperi. Només va ser un petit país. Una porció de terra en el continent. I en Jan va presidir la reforma. El canvi.
En Jan, un cop em va dir: ‘vostè, en el fons és bo.' Bo? Jo era bo? Sota el meu règim havien exterminat innocents. Sota el meu règim havien mort una part important de la seva família i jo era bo?'
Han passat més de vint anys. Llavors en tenia més de cinquanta. Ara en tinc més de setanta i sóc un vell caduc i cansat. Després de vint anys tothom va conseguir oblidar el passat. Jo vaig marxar a l'exili. I amb un altre règim la gent va viure millor. Però en Jan em va demanar que tornés. I vaig tornar i em vaig convertir en una peça de museu, en un símbol que inagura estacions restaurades.
(Està apunt d'acabar-se el cigarret. S'aixeca i diu solemnament)
Ara sóc el Rei, el rei de les portades de les revistes. Successió? Després de molts anys em vaig retrobar amb una neboda de la meva esposa. Havia oblidat que molt lluny d'aquí tenia una altre neboda. Ella és la succesora d'aquest xou. Les seves nenes surten a les revistes i fan les delícies dels xous nocturns de televisió amb els seus afers.
(Llença el cigarret a terra.)
El meu cor, a poc a poc fallarà, com aquest cigarret. Però la vida millor o pitjor continuarà…(S'aixeca. Es posa el barret i a poc a poc marxa. Se sent un soroll d'un tren. Fosc)