El " puto " càncer

aquest poema curull de ràbia . Tens tanta raó ! ( Ara hauria de tornar enrere i llegir-lo altra vegada per recordar una de les frases que he trobat immillorable: "Esgarraparia amb urpes les sofrences").
Ja saps que ets un dels meus poetes preferits
Molt bones festes , amic Joan !

Un poema dur, potent i que posa els pèls de punta al llegir-lo... La realitat, en moltes ocasions, és molt dura... Afortunadament, però, tenim armes molt poderoses per plantar cara, l'amor i l'amistat en són dues de ben importants... Enhorabona pel poema i gràcies pel teu comentari!

No et conec personalment, però penso que aquest poema resumeix el teu tarannà: Preocupació, amor, generositat, compartir, oferir-te...A mesura que sovintejo aquestes pàgines m’adono que sempre ets present per acollir als nouvinguts, per comentar tot allò que t’agrada de tothom, ets com una mare acollidora, com la gallina cloca d’aquest web, sense ànim d’ofendre.
Gràcies.

Transmets tantes coses, de la ràbia inicial fins la valentia, mirar al “ULLS” , he de dir-te que feia massa temps que no llegia poemes a relats en català i sempre cal aturar-se en els teus, ets un mestre¡
Felicitats per tocar-nos el cor
Una abraçada

Uf, què potent!
Encara estic afectat per la força.

Salut i bona lletra!

amb una força que esgarrapa l’anima, dolor, sentiment
ràbia, impotència, amb recorda el llibre Joana de Joan Margarit
m’ha impactat, i conec aquest dolor i aquesta ràbia.

Una abraçada

Josep

i acceptar la realitat.
Tanta gent se'ns ha emportat,
i encara no ha acabat...
Estimar qui és al costat,
viure amb goig el temps preuat,
i la vida n'és present,
cal gaudir-ne amb sentiment.
Endavant sempre!!!!

La meva mare va tenir càncer, i no va ser per rés del món fàcil per cap de les persones de la nostra familia... però ella va ser forta, va continuar endavant en totes les operacions i trataments que havia de pendre. Jo era petita, sabia que estava malament, però ara he pogut entendre més que mai el seu esforç a superar-ho... i saps que? Ara el que més m'emociona a mi és poder acompanyar-la cada any a les seves revisions, agafar-la de la mà i donar-li la confiança de que sigui quins siguin els resultats de les proves jo estic allà amb ella... per tot.
M'ha agradat el poema, i sé cert, que si el llegeix la meva mare es sentirà identificada al 100 % amb les teves paraules.
Una besada :)

QUE POGUESSIU LLEGIR ALGUNS COMENTARIS QUE HI HA AL BLOG , RESPECTE EL MATEIX POEMA i QUE SÓN REALMENT MOLT ENRIQUIDORS TAMBÉ.

EL TEMA S'HO VAL: AL BLOG

el dolor al cor i la impotència en sentir el sofriment de qui estimem es manifesta dins nostre i ha d'esclatar, com el teu preciós poema, carregat de ràbia, de plors interiors.
Però l'amor és poderós i dóna forces per compartir aquest magnífic horitzó que tu pintaràs de verd.

Què afortunada és la persona que t'estimes tant!

Una abraçada,
Núria

On és aquell home que fa tot just uns dies ens convidava a encetar el camí del sol, el de la llum veritable, camí de vida i aventura?

I, després, ens sorprenia amb un somni humit ple de delicadesa i sensualitat.
Per sorprendre’ns, més tard, amb un cant decidit al present, deixant-se en l’intent més d’una lamentació pel temps perdut i pels records que sempre dol deixar de banda. “Em pregunto quants presents m’hauré perdut, somiant a ple sol amb les pupil•les tancades”, deplorava; i, tot seguit, es reivindicava dient “No vull passats ni futurs, necessito passar fred per no oblidar que visc encara…”

I, ara, el trobem arravatat per una ràbia –catorze vegades, ho crida!- irrefrenable.

El teu cor i la teva ment, amb tant de tràngol, deuen ser molt forts, amic meu!

Amb tot, em quedo amb el final

“Si tu poses el cor, jo posaré la sang.
Quan vegis davant la foscor; si cal, tiraré del sol
i quan sentis la feblesa, et daré suaus somriures.
Si tu poses l’horitzó, jo el pintaré de verd.”

Preciós i definitiu.

Raül