El preludi de la fi del món

El campanar engega el seu repic frenètic, i amb l'apagada de l'enllumenat tot s'alenteix, fins i tot les campanes, que ara sembla que només sonin d'esma.

La plaça Vella es submergeix en la més profunda negror de la nit, on ni els grills dels afores s'atreveixen a delatar la seva presència. Silenci, un silenci d'inquisició, un silenci adrenalínic que perfila l'avantsala tenebrosa del correfoc.

Poc a poc, amb el va i ve d'una flama esporuguida pel vent, el carreró que voreja l'església deixa entreveure unes ombres robustes, d'homes amb capa i el cap cobert, que sostenen, a l'alçada dels ulls, uns ciris de procedència profana.

En els balcons de més enllà, s'obre la veda amb els primers murmuris, "guaita'ls són allà!" i els calfreds recorren les espinades, mentre l'olor de la pólvora omple els narius de valents i porucs.

Tot fent-se lloc entre la multitud, la processó de diables arriba al bell mig de la plaça, amb pas solemne fan la rotllana de rigor i -Shack!- encenen la darrera flama.

El soroll de la metxa dona el tret de sortida. Els tabals arrenquen de cop, i la dansa macabra incendia tot el poble. Ara, ben lluny del silenci, l'ambient s'omplirà de salts, xiscles, corredisses i rialles i, per descomptat, també alguna socarrada.