Somriures que desperten somriures

La quietud d'hospital conté un silenci incòmode, un temps aturat i una temperatura d'excessiu confort que et suggereix tancar els ulls i dormir. Dormir fins que hagi passat el dia, i el següent dia, i el següent dia, fins a perdre la noció del temps.

Des de la finestra de l'habitació 108 es veuen un munt d'altres finestres que, a mitja tarda, quan el sol d'hivern s'amaga rere el tercer mòdul de Sant Pau, comencen a il·luminar-se deixant al descobert els petits diorames de cada planta.

Alguns llegeixen, d'altres tenen visita, d'altres dormen des de fa dies, d'altres miren per la finestra i es topen amb la mirada de la pacient de la 108.

A fora, a tocar del tros de gespa esgrogueïda de darrere de l'hospital, un pare i dues nenes saluden encarant somriures a la finestreta 112 del mòdul D, i tots, tots i cada un dels ullets del mòdul, de sobte es veuen abrigats per aquest càlid somriure de dues nenes i un pare.

Podrien ser les nétes de qualsevol, les filles de qualsevol, la visita inesperada de qualsevol, que, saltant-se el protocol, han decidit anar a veure els parents del mòdul d'aïllament des de la finestra del darrere, esquivant el pas a pas estàndard de tota visita al mòdul D: rentar mans, eixugar mans, bata, mascareta, desinfectar mans, primera porta, segona porta, no esternudis, no aixequis la veu, no abracis, no respiris.

A l'habitació 108 una dona mira per la finestra. Aquelles nenes amb la mà alçada segueix somrient i saludant, i ella, oblidant per un moment que és només un diorama més del mòdul, alça la mà per tornar la salutació, i estira els llavis, també, per retornar el somriure.