El Pont penjat. Contes de l'Erm, Entrega 8

Un relat de: Akeron343
El camí l’havia dut a aquell punt.

El pont penjant s’obria a davant seu, llarg, abandonat, relliscós. El pont que el separava de la terra promesa, s’interposava i l’obligava a decidir.

Recular i buscar un altre camí o empassar les pors i intentar travessar.

I si la fusta podrida es trencava als seus peus?
I si la corda resseca s’esmicolava a les seves mans?
I si un instant de dubte el feia caure i ser engolit per l’oblit d’aquell abisme inabastable?

Un cel gris i pesant semblava dir-li amb el vent, “rendeix-te, llança’t a l’abisme directament, no perdis més el temps".

Va mirar enrere. La certesa de tornar a la pols i la desolació, estant tan a prop d’alliberar-se’n, li oprimia el pit. Potser la seva vida no havia estat tan dolenta. Potser, després de tant d’esforç no trobaria una vida millor...
Però estava tan a prop de l’altre costat...

No volia tornar.
Però tampoc, no volia precipitar-se a creuar massa apressadament i caure, perdre tots els somnis, les esperances, les il•lusions, les possibilitats de ser feliç que una persona pot tenir només pel fet d’estar viu.

Va mirar-se els peus, no se’ls sentia de tan cansats, el seu calçat destrossat que s’aguantava unit de miracle, els seus pantalons gastats, empolsinats, la seva ànima feta parracs...

Va mirar l’altre costat del pont. Columnes de llum trencaven els núvols i il•luminaven unes praderies verdes, pures, plenes de flors, boscos llunyans d’arbres megalítics, antic, enormes i al darrera uns cims punxeguts, rocosos, tallants com dents de tauró, amb els cims coberts de neu i misterioses bromes... un riu d’aigües cristal•lines solcava la praderia i en arribar a l’abisme, no massa lluny del pont, deixava caure el seu cabal com un enorme raig homogeni que desapareixia a la boira del fons...

Va mirar el pont. L’últim repte... segur que no ho era. Segur que la vida li’n deparava molts de reptes.

Es va agafar fort a les cordes que feien de barana. Va tibar fort d’una estrebada. Les cordes van cruixir, l’estructura es va estremir. No seria fàcil.
Però va fer una passa, i després una altra, i després una altra, apretant les dents, decidit, empassant-se la por.

Decidit vers el que sabia que era l’únic camí a fer... endavant. Per sempre més.


Comentaris

  • i les entregues anteriors brillan por su ausencia, hahaha[Ofensiu]
    Mena Guiga | 13-09-2019

    El títol està bé. M'agrada que siguin 'contes'. Els contes són per llegir i per contar i, també, per interpretar (parlo de teatre).
    Havent llegit el comentari de la Montse, he pensat en un quadre que la meva àvia materna i la seva cunyada, una tia àvia soltera i cèlibe, que dormien en dos llits en una cambra humida on hi havia hagut la comuna, tenien a la paret. Jo em tancava en aquella habitació per estudiar (repetir com un lloro els verbs, els rius, les preposicions, el que fos...després sortia perquè m'ho preguntessin i si fallava molt tornava al 'cuarto de les àvies'). El quadre era una pintura anònima en què s'hi veia un pont i dos infants que patien per haver-lo de creuar enmig d'una tempesta. Un gran àngel adult (d'aire Rubens, molt femení, rosat, tovet, cabells llargs i ondulats) es manifestava com a protector, el gest era de no patiu, no prendreu mal.
    Però també, en llegir el relat, he pensat en d'altres teus en què el protagonista es troba en una fase vital angoixant i que ha d'escollir, ha de triar. Hi ha risc, hi ha el sospesar.-ho, tot, hi ha la part fluixa i la part forta i per quina es decantarà.
    I també m'ha vingut al cap un conte d'uns bocs malgeni, tres en concret, el gran, el mitjà i el petit. Vivien en una veta sorrenca on l'herba escassejava i estaven tips de llepar rocs. Anhelaven travessar el pont més avall que conduïa a un prat d'herba fresca i tastívola que no s'acabava a la vista. Però sota el pont hi vivia un terrible troll. No podien passar nedant el riu perquè no sabien nedar i, a més, era d'aigües ràpides i pregones. Van envalentir-se. Per torns van anar creuant. I va començar el més petit, amb una veueta ridícula, amb un so de trepig de peülles insignificant, amb el cap sense ni banyes apuntant encara...
    No continuo. És un conte que sempre m'ha agradat per totes les lectures que té, pels dibuixos que té i perquè es pot dramatitzar en grups infantils i no infantils.
    Hi haurà algun conte de portes estelar??? :)

    Mena xerrameca comme d'habitude

  • La vida[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-09-2019

    El teu relat m’ha recordat quan era petita i anava d’excursió amb els pares i germans a l’altre cantó del riu que travessa el poble. Ara hi ha un pont ferm, amb quatre carrils per als cotxes i voreres amples pels vianants. Però fa cinquanta anys només hi havia una passera feta amb un parell de taulons mig podrits. Quan plovia i baixava l’aigua, se’ls enduia, i fins que el cabal no tornava a ser poc més que un rierol no la tornaven a posar. A mi em feia molta por travessar-la, era estreta i vibrava. I de tant en tant encara somio que la travesso i caic, o es trenca, o ve un tsunami d’aigua dolça que se m’emporta…
    Entenc la metàfora, entenc que de vegades la vida ens posa al davant un pont d’aquests i que hem de prendre una decisió gens fàcil, perquè ens hi juguem molt. En ocasions no es tracta de valentia. Hi ha inconscients que s’hi llancen, i els surt bé, o malament. Hi ha qui s’ho pensa molt. De vegades renunciem (i ens en penedim, o no), de vegades som prou valents per travessar el pont (i ens en penedim, o no). El camí és llarg, i en vindran més de dificultats, no s’acaba mai això de prendre decisions complicades. De vegades ens rendirem, de vegades l’encertarem, de vegades ens sentirem orgullosos i d’altres avergonyits. Però tot, cada dia, cada pensament, cada dubte i cada certesa; tot és vida, pura vida. Jo crec que ser conscient d’això, de que estem vius i vivint, encara que sembli una obvietat, és el que fa que tot plegat valgui la pena.

    P.D. Ni boja travessaria el teu pont aquest hahaha, no podria, em quedaria al cantó de la pols... Potser ja hi sóc, no ho sé...

l´Autor

Foto de perfil de Akeron343

Akeron343

23 Relats

59 Comentaris

18697 Lectures

Valoració de l'autor: 9.62

Biografia:
Enginyer introspectiu amb vocació d'arqueòleg i redescoberta passió per la Filosofia i la Psicologia.
Havia estat relataire en una etapa anterior, amb dos pseudònims diferenciats, de relats eròtics i de relats introspectius, vaig esborrar perfils perquè pensava que començava una nova etapa vital, net de passat, un punt zero, però sembla que hi ha càrregues no acaben d'alliberar-nos, lliçons que no acabem d'aprendre.

Nova etapa d'exploració, literària i interna meva. Escric perquè em va bé, em centra, em focalitza, m'allibera... sobretot, em fa sentir que puc expressar-me, que algú pot arribar a comprendre qui sóc, i de passada, compartir sensacions, imatges i percepcions, per si ajuden a algú o per si rebo nous punts de vista que m'ajudin a créixer.

Per correccions, suggerències i proposicions indecents em podeu trobar al correu Saoirse343@hotmail.com