El Pont penjat. Contes de l'Erm, Entrega 8

Un relat de: Akeron343
El camí l’havia dut a aquell punt.

El pont penjant s’obria a davant seu, llarg, abandonat, relliscós. El pont que el separava de la terra promesa, s’interposava i l’obligava a decidir.

Recular i buscar un altre camí o empassar les pors i intentar travessar.

I si la fusta podrida es trencava als seus peus?
I si la corda resseca s’esmicolava a les seves mans?
I si un instant de dubte el feia caure i ser engolit per l’oblit d’aquell abisme inabastable?

Un cel gris i pesant semblava dir-li amb el vent, “rendeix-te, llança’t a l’abisme directament, no perdis més el temps".

Va mirar enrere. La certesa de tornar a la pols i la desolació, estant tan a prop d’alliberar-se’n, li oprimia el pit. Potser la seva vida no havia estat tan dolenta. Potser, després de tant d’esforç no trobaria una vida millor...
Però estava tan a prop de l’altre costat...

No volia tornar.
Però tampoc, no volia precipitar-se a creuar massa apressadament i caure, perdre tots els somnis, les esperances, les il•lusions, les possibilitats de ser feliç que una persona pot tenir només pel fet d’estar viu.

Va mirar-se els peus, no se’ls sentia de tan cansats, el seu calçat destrossat que s’aguantava unit de miracle, els seus pantalons gastats, empolsinats, la seva ànima feta parracs...

Va mirar l’altre costat del pont. Columnes de llum trencaven els núvols i il•luminaven unes praderies verdes, pures, plenes de flors, boscos llunyans d’arbres megalítics, antic, enormes i al darrera uns cims punxeguts, rocosos, tallants com dents de tauró, amb els cims coberts de neu i misterioses bromes... un riu d’aigües cristal•lines solcava la praderia i en arribar a l’abisme, no massa lluny del pont, deixava caure el seu cabal com un enorme raig homogeni que desapareixia a la boira del fons...

Va mirar el pont. L’últim repte... segur que no ho era. Segur que la vida li’n deparava molts de reptes.

Es va agafar fort a les cordes que feien de barana. Va tibar fort d’una estrebada. Les cordes van cruixir, l’estructura es va estremir. No seria fàcil.
Però va fer una passa, i després una altra, i després una altra, apretant les dents, decidit, empassant-se la por.

Decidit vers el que sabia que era l’únic camí a fer... endavant. Per sempre més.


Comentaris

Valoració mitja: 6.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Akeron343

Akeron343

19 Relats

41 Comentaris

7558 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
Enginyer introspectiu amb vocació d'arqueòleg i redescoberta passió per la Filosofia i la Psicologia.
Havia estat relataire en una etapa anterior, amb dos pseudònims diferenciats, de relats eròtics i de relats introspectius, vaig esborrar perfils perquè pensava que començava una nova etapa vital, net de passat, un punt zero, però sembla que hi ha càrregues no acaben d'alliberar-nos, lliçons que no acabem d'aprendre.

Nova etapa d'exploració, literària i interna meva. Escric perquè em va bé, em centra, em focalitza, m'allibera... sobretot, em fa sentir que puc expressar-me, que algú pot arribar a comprendre qui sóc, i de passada, compartir sensacions, imatges i percepcions, per si ajuden a algú o per si rebo nous punts de vista que m'ajudin a créixer.

Per correccions, suggerències i proposicions indecents em podeu trobar al correu Saoirse343@hotmail.com