El Cim

El motor del seu vell tot terreny roncava mandrós en sortir de cada corba d’aquella sinuosa carretera de muntanya. El paisatge nevat, la claror amb que un sol encara per sortir acariciava el cel i els fils de boira que s’allargassaven a les vessants, ja per sota del nivell on ell conduïa, li donaven al paisatge un aspecte fantasmal, misteriós, màgic.

Va arribar al lloc on tenia previst aparcar. Un ample espai a l’interior d’una corba, habilitava l’aparcament còmode per a cinc o sis cotxes. A l’estiu aquest espai era permanentment ocupat, i cap el migdia, el voral de la carretera s’acabava omplint de cotxes, com a mínim, un quilòmetre amunt i un quilòmetre avall. Però ara a l’hivern eren menys els que triaven aquell lloc per iniciar les seves excursions.
En obrir la porta un corrent glaçat va envair l’interior del vehicle, com si el mateix aire, maldés per cercar un racó càlid i còmode per passar l’hivern. La neu glaçada va cruixir sota els seus peus en baixar del cotxe. Decidit, es va dirigir a la porta posterior però quan iniciava el gest per obrir-la, es va aturar, es va girar d’esquena al cotxe i es va prendre un llarg instant per contemplar el paisatge que l’envoltava. Va passejar els seus ulls lentament, amb delit, per les crestes blanques, curulles de neu, que es retallaven contra la claror del dia naixent, deixant fluir la mirada per les vessants blanques, les roques i els arbres punxeguts, que omplien el blanc de taques negres, conferint-li l’aspecte de volum. Lluny, sentia la remor del rierol, de les seves aigües escumoses que sortien a respirar amb ràbia, en clapes on la neu i el gel no les havien empresonat.

Respirar... va tancar els ulls i va respirar profundament. Va percebre com un corrent d’aire glacial, pur, li circulava nas amunt i li omplia els pulmons. Un sentiment de vida el va sacsejar. Un sentiment de solitud total. De sobte, un nus a l’estómac, un esforç per resistir l’onada emocional que l’escombrava per dins, es va inclinar endavant i va trencar a plorar, desconsolat, derrotat, aclaparat, amb ràbia. Sentia la pressió de la sang al cap, als ulls, la tensió a tot el cos, intentant recuperar el control. Li va creuar pel cap el pensament que plorava com si no en sàpigues. Plorava fent uns sanglots estranys, com si el so es quedés presoner a les cordes vocals, però sentia les seves faccions tenses, descomposades, i una profusió de llàgrimes regalimaven galtes avall. Es va recolzar al cotxe, amagant la cara. Lluitant per recuperar el control. Un buit descomunal s’obria dintre seu, el xuclava avall. Va apretar les dents, encara sanglotant, va obrir el cotxe, i es va calçar les raquetes de neu, amb lentitud, amb moviments maldestres, com si una part del seu cervell estigués desajustat del cos. Va agafar la motxilla, se la va penjar, va ajustar totes les corretges i les fixacions i va girar-se per agafar els bastons. No hi eren, se’ls havia deixat a casa. Un odi incontenible per si mateix el va colpejar, per la seva descomunal estupidesa, per la seva existència, per la seva limitació total, la seva mediocritat, la inoperància dels seus actes que l’havien dut a aquell moment... S’odiava descarnadament. Necessitava morir per deslliurar-se d’aquell ésser miserable que veia al mirall cada matí, que es decebia a sí mateix i als altres, amb cadascun dels seus actes...

Va tancar la porta amb violència, i va començar a caminar muntanya amunt, mirant al terra, amb passes desiguals i maldestres, desequilibrant-se segons la neu trencava cap a un costat o l’altre, fent que la raqueta s’inclinés lateralment. La pujada era forta, respirava fort, amb alguna llàgrima que li davallava encara galta avall i el bigoti i la barba xops de mocs i saliva del plor. Els pulmons i els muscles de les cames li cremaven. La tristor li engrapava l’estómac. Però es va adonar que amb cada alenada roent pel fred, es sentia més i més viu. Després d’unes hores, el pendent es va reduir de sobte, va mirar al seu voltant. S’havia desviat uns cinc-cents metres a la dreta, de la ruta que volia seguir. Es trobava en un pla, clivellat d’alts avets punxeguts, carregats de neu. El vent acariciant les seves capçades provocava una remor que semblava com si els arbres estiguessin parlant entre ells, aliens a aquell ésser insignificant que els observava. El soroll del rierol, ara mes tranquil, gairebé semblava dringar amb alegria, com si li volgués encomanar el goig d’aquell moment irrepetible, d’aquell lloc meravellós. La resta de sons es sentien tancats, esmorteïts, com si la neu vetllés perquè el so del vent i les aigües fos omnipresent. Caminava lentament, amb respecte, gairebé devoció, com intentant no destorbar amb la seva presència l’aura màgica, gairebé sagrada que sentia en aquell lloc, en aquell instant.
Va accelerar el pas endavant. Va assolir la cota on els arbres ja no s’aventuren, la frontera invisible on només sobreviuen aquells éssers i plantes que saben arraulir-se i ocultar-se, postrar-se davant el poder de la natura, o aquells éssers com ell, insignificants, innocents, ignorants, que per unes hores s’atreveixen a profanar la terra on viuen els déus, per intentar tocar amb els dits el cel inabastable. Es va aturar i va observar la grandiosa mola de roca davant seu.

Aquella muntanya majestuosa contemplava el món des de mil·lenis enrere, immòbil, estoica, implacable amb els dèbils, benevolent amb els més audaços d’aquells éssers petits i molestos que des de feia poca estona (segons la seva percepció) se li enfilaven per la panxa i per l’esquena, fins el seu cap. No els entenia. Pujaven apressats i sense fer res, tornaven a marxar. El món s’havia tornat ben estrany va pensar la muntanya.

Ell va caminar tot voltant-la, per anar a cercar les vessants més suaus, encarades a l’oest, ara lluents d’un daurat rogenc a les que el dia nou-nat acaronava amb calidesa i tendresa. La llum el va tocar, com donant-li la benvinguda, com empatitzant amb el seu sofriment i alimentant la seva ànima amb una alenada d’energia vital. Va penjar les raquetes a la motxilla i es va calçar els grampons, va ajustar la corretja del piolet al seu canell, i començà a caminar pel pronunciat pendent, clavant el piolet com si fos un bastó, recolzant la mà a la creu. L’ascensió era dura. S’aturava cada cinc minuts per recuperar la respiració, per aplacar els muscles que clamaven descans. Però engegava altra vegada, muntanya amunt, lent, amb la mirada fixada al cim, com si la seva vida sencera depengués d’assolir aquell objectiu. Una suau brisa gairebé imperceptible, però implacablement freda bufava constant, de cara, glaçant les llàgrimes que no havia eixugat de les seves galtes, cobrint de gebre les seves celles, bigoti i barba. Ensenyava les dents per l’esforç, en una expressió crispada, com una rialla forçada i sarcàstica, amb les celles arrufades, com un guerrer enmig de la batalla. Això mateix... era un guerrer lluitant a mort en una batalla, la seva vida, que a voltes veia perduda, a voltes es veia sobreviure, però que no acabava mai. Estava fart de lluitar. Desitjava que tot acabés, desitjava abandonar-se a la dolçor del son etern, que se l’endugués flotant per l’èter, galàxies enllà. Però va lluitar encara amb més força, va accelerar el pas, mirant al terra, concentrat en els ritmes, de les seves passes, dels batecs del seu cor que semblaven voler rebentar-li les temples, el ritme de la seva respiració desesperada, de la seva desesperació interior. La brisa va anar augmentant d’intensitat, tan suaument que ell ni se’n va adonar fins que el va estremir el primer cop de vent a la cara.

Va aixecar la mirada.

Estava a uns metres de la creu d’acer que indicava el cim. Unes banderes tibetanes que algun occidental neo-hippie, un turista “new age” del món espiritual, havia anat a lligar a la creu. Unes banderes de pregàries, lligades a una creu, amb les seves pregàries budistes de pau i respecte, escampades pel vent que les feia onejar. Humilitat. Es considerava respectuós i humil, però a vegades la vessant prepotent del seu humor sarcàstic, el colpia i l’entristia. El seu pensament sarcàstic del turista “new age” es va girar contra seu perquè es va adonar que li agradava la imatge. La idea. Una pregària escrita en un bocí de roba, que s’escampa pel món quan el vent la fa onejar.

Va mirar el mon als seus peus. Va alçar les mans, tot estirant els dits per tocar el cel. Es va asseure d’esquena a la creu. Feia fred però no volia marxar. El so de les banderetes de pregàries que fuetejaven suaument amb el vent omplia el silenci. El silenci del món i el silenci de la seva ment. Per fi un instant de silenci i serenor. Un instant de pau i serenitat. Lentament, amb parsimònia, com si estigués tenint lloc una cerimònia sagrada, es va posar en peu, va treure el rotulador permanent i el tapaboques de recanvi, de color blau sense dibuixos, que portava a la motxilla i hi va escriure unes paraules. Seguidament va lligar el tapaboques a un espai lliure que quedava a la part de baix de tot, del cordill que ancorava les banderetes de colors llampants. Amb alegria, amb ràbia, amb vida pròpia, el tapaboques va començar a escapar el missatge per les valls, les vessants i els boscos. Ell, va recitar les paraules cridant, oferint-les als déus que de ben segur, l’observaven amb curiositat i condescendència...

Estimo el món,
estimo cada ésser viu,
necessito estimar per ser jo,
necessito sentir-me estimat.
He de continuar lluitant.
La meva vida n'és l'ofrena.

Va restar immòbil uns instants, com esperant una resposta que no va arribar, va recollir tots els estris que havia deixat al terra i va iniciar el camí de tornada. En aquell moment lúcid, va veure la certesa de com de breus són els moments que componen la nostra vida, els més aclaparadorament tristos i els més desbordantment feliços, que a vegades no en queda una altra que plorar, resistir i arraulir-se darrera una roca, sota una branca o al fons d'una gruta fosca i humida, a esperar que la tempesta deixi d’assotar-nos l’ànima i segueixi el seu camí lluny de la nostra vida.

La llàstima és que la lucidesa també sol aparèixer en moments determinats i no perdura com a estat mental...