Un Instant

Un relat de: Akeron343
Era un preciós dissabte de primavera, d’aquells que et pots permetre treure les sandàlies del sabater i vestir roba lleugera amb l’ànsia madurada en un llarg hivern que quedava enrere. Els verds, els grocs i el blau omplien el paisatge des del finestral del menjador, als afores de la ciutat.

Aquell cap de setmana com no era gens habitual, en Miquel i la seva companya de pis, la Sara, s’havien quedat sols. Les altres dues companyes, la Berta i la Cristina havien anat a passar el cap de setmana als seus respectius pobles com, de fet, acostumaven a fer tots.
Els temps havien canviat. La crisi, cruel i descarnada que havia assotat la societat durant ja, prop de dues dècades, havia fet freqüents els pisos compartits on vivien 4 o 5 joves, d’una manera similar als antics pisos d’estudiants.

En Miquel i la Sara aprofitant que era dissabte i que s’havien quedat al pis, van decidir “fer dissabte” a fons, que ja feia falta. Com un equip compenetrat la Sara havia passat l’escombra mentre ell “feia el lavabo” i ara, ella treia la pols mentre ell endreçava el menjador, recollint peces de roba “oblidades” del dia anterior, un jersei de la Cristina, uns mitjons d’ell mateix, unes malles de la Berta, una tanga...
- ehem, és teva aquesta... tanga, Sara?...
- Si, posa-la al meu cistell de la roba bruta, si no et sap greu - va contestar amb una mirada divertida la Sara.


Operació Espiadimonis. Experiment 225847.235-Z. Proximitat dels individus d’estudi. Condicions òptimes per iniciar l’experiment; iniciant primera fase, bombardeig de nano-sondes... nano-sondes adherides a l’estructura pluricel•lular de l’hipotàlam; iniciant segona fase; exposició dels individus al camp magnètic de 53Hz i 200Tl...

En Miquel, va notar una lleugera escalfor, com un pessigolleig a tot el cos, com si hi hagués un camp de força que li embolcallés el cos, gairebé a tocar de la pell. Els seu ulls van mirar la Sara. Estava d’esquena a ell, de cara a la taula del menjador. Vestia un lleugeríssim vestit estiuenc, curt, de tires, fet d’un teixit lleuger que semblava gassa, estampat de petites floretes vermelloses. A contrallum del finestral que il•luminava l’estança podia veure amb perfecte nitidesa el contorn del cos de la Sara, que estava canviant el capçal del plomall, per acabar de treure la pols.

Tot estava en silenci. La Sara havia canviat el capçal del plomall. Una estranya sensació li recorria la columna, un pessigolleig, una escalfor. Es va passar la mà pel clatell i just en tornar a agafar el plomall, va sentir amb sorpresa però sense reaccionar, com si l’hagués estat esperant, l’escalfor de l’alè d’en Miquel escampar-se pel seu coll mentre al mateix temps, les mans d’ell atrapaven les seves sobre la taula...

Com en un somni, va deixar caure al cap enrere, mentre els llavis d’ell li recorrien l’espatlla dreta, tot arrossegant fins fer caure el delicat tirant del vestit. El cos d’en Miquel no arribava a tocar-la però en podia sentir la calidesa, la proximitat. El pensament que era estrany que mai, ni tan sols li havia passat pel cap sentir-se atreta per en Miquel, va creuar la ment de la Sara per un moment però ara, amb un incert sentiment d’abandó, de llanguiment, desitjava entregar-se a aquell moment... els pensaments la van abandonar... només hi havia lloc pel desig.

Va inclinar lleument el cos endavant, tot notant com els seus glutis tocaven, es refregaven al cos d’en Miquel. Gairebé a l’uníson, ell va mossegar-li l’espatlla, acte que va alliberar un sospir que s’havia aferrat al pit de la Sara, pugnant per no sortir. Les mans d’en Miquel ja eren a la cintura, pujant lentament, la mà d’ella tibava amunt la part inferior del seu vestit, empresonat entre els dos cossos, deixant al descobert aquelles corbes del seu cos.
- No et moguis - va xiuxiuejar en Miquel a l’orella.

Va agafar el plomall que la Sara havia canviat uns moments abans, net, impol•lut, i tot subjectant el vestit on la Sara l’havia pujat, el va començar a passejar lentament per les natges, que la tanga blanca que la Sara duia, separava sensualment... el plomall, guiat destrament per la mà d’en Miquel va baixar, molt a poc a poc, pel revers de les cuixes fins el genoll... ella va separar les cames per indicar que estava a gust, que li agradava allò que li estava fent en Miquel amb tanta dolçor, per indicar quin havia de ser el camí de tornada... el plomall va acariciar la cara interna de la cuixa dreta i va anar pujant lenta, molt lentament, directe, amunt. A dalt de tot, va iniciar un moviment endavant i endarrera, acariciant tota la pell que no quedava oculta per la petita peça de roba... un altre sospir es va alliberar de la gola de la Sara. Maldestrament la Sara va apartar lateralment la peça íntima per sentir a cada, la suau carícia del plomall... un mareig de plaer l’envaïa... el plomall estava quedant xop...
- Mi...quel - va xiuxiuejar, tot tartamudejant.

En Miquel va llençar el plomall xop a l’altra punta del menjador, i en un moviment salvatge va arrencar la tanga... la Sara es va girar mentre amb les dues mans acostava la cara d’en Miquel al seu sexe, i en Miquel li aixecava una cama, per deixar al descobert aquella flor de carbassó que desitjava cegament. El va llepar, en un moviment gran, ostensible, exhibicionista, deixant un filet de flux entre la llengua i el sexe d’ella. Un gemec va sacsejar el cos de la noia. Les mans d’ella tibaven els cabells d’en Miquel, l’empenyia altre cop vers ella. Ell llepava i xuclava bojament, apassionadament, li menjava el sexe com si desitgés que la fi del mon l’enxampés en aquella situació, ella gemegava sense control... en Miquel, va localitzar entre els plecs del sexe, una protuberància, una zona sensible... va llepar suaument aquella zona i sense deixar-la anar d’entre els seus llavis, va continuar fent espirals i cercles amb el seu cap... ella cridava de plaer... amb urgència, en un gemec, li va dir:
- Miquel, vine!!.
- Ja vinc – va contestar ell guturalment.

En una lluita ràpida es va descordar els pantalons i els va baixar el just per alliberar el seu sexe, deixant tan sols mig cul al descobert. Ella, es va asseure a la taula, envoltant-li la cintura amb les cames, i es va llençar als seus llavis, mentre amb les mans als glutis d’en Miquel, l’empenyia endins seu.
En Miquel la va posseir frenèticament, mentre ella el continuava agafant pels glutis i el besava, i li mossegava els llavis, i li xarrupava el seu propi flux que regalimava de la barbeta d’en Miquel...

La Sara va deixar caure primer el cap enrere, i després tot el cos, gemegant, abandonant-se al plaer, mentre en Miquel s’abocava a sobre, augmentant el ritme i la profunditat de l’escomesa, tot succionant els mugrons durs i erectes...

En uns segons una escalfor fluïda va omplir el cos d’ella mentre els espasmes posaven en tensió els muscles de tots dos, els crits d’èxtasi s’embolicaven a l’aire i una immensa espiral de debilitat i felicitat els envaïa.


Experiment 225847.235-Z realitzat amb èxit. Mesures de flux d’energia espiritual captades correctament. Fi de la irradiació.


En Miquel i la Sara es van quedar abraçats, quiets, sobre la taula, sorpresos del que havia passat, captius d’una sensació de pau i un benestar, gairebé còsmics, sentint que eren un sol ésser... ..
.



“End of running. Battery low.”

El maleït retolet parpellejava al visor... merda!!! Hagués donat un braç per tenir uns segons més amb ella!! Per allargar un instant més aquella sensació de pau, de comunió espiritual... aquell instant en que era un ésser complet amb algú al costat que respirava, bategava i sentia, dos cossos que es complementaven i formaven una unitat més gran, més perfecta.

Aquell instant era el que donava sentit a tot.

Tant li feia saber que era fals, que no era cert, que era producte d’una combinació química i electro-mecànica que induïa el cervell a identificar aquells impulsos com a percepcions reals.

Ai! Com de enganyosos poden ser els sentits. Descartes tenia raó, tants segles enrere. Res és veritat, res és del tot cert, enverinem allò que arriba al nostre cos en el precís moment que ho passem pel sedàs del cervell. Quina ironia. Allò que ens ajuda a interpretar les senyals, ens n’enterboleix la percepció. Tot és fals o enganyós excepte l’existència en si. Quin desert. Quin erm. Que sol es sentia.

En Joan va sortir de l’aparell de realitat virtual que havia comprat feia uns mesos. Aquell programa li donava tantes vivències per experimentar!!! Encara que sempre acabava al mateix joc... com a objecte d’estudi d’humanoides científics... amb una de les seves companyes de pis... a qui no gosava dir-li com li agradava, com d’intensa era la necessitat de tenir-la entre els seus braços, per por de perdre el poc que tenia d’ella.
Aquella màquina l’ajudava a omplir la buidor que li omplia l’estómac, a la seva vida solitària i grisa... sempre envoltat de gent, però sempre incomunicat, sentint que ningú no s’interessava gens per les il•lusions, els tresors i les pors que amagava la seva ment...


Comentaris

  • comentari[Ofensiu]
    Noia Targarina | 01-04-2019 | Valoració: 9

    Es un conte o una realitat molt ben explicada i amb molts detalls , pas per pas , ojala tots poguessim escriure amb tants detalls i tan ben explicats que ja t' imagines l' escena .

    Continua escribin així, val molt la pena llegir-te.

  • I no hi ha ovelles?[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-03-2019

    La nostra societat viu submergida en tants estímuls, tantes maquinetes i tantes maneres diferents d’omplir el temps, que la SOLEDAT, quan es produeix, és com si estigués escrita amb lletres de neó, subratllada. I la tecnologia, com no, també treballa perquè les coses no siguin així, per omplir qualsevol forat (de solitud, vull dir hahaha). Estan bé aquestes màquines de realitat virtual, però no és el mateix que fèiem abans, tancar els ulls i imaginar? Encara que també he vist que ara hi ha unes nines que semblen reals. I com que has mencionat el Philip K. Dick, jo mentre et llegia imaginava que els dos protagonistes eren androides passant un test de qualitat o alguna cosa així.
    Excitant i a la vegada fa pensar. Complet.

    (no sé si has llegit aquest relat: http://relatsencatala.cat/relat/es-el-verd-el-color-de-lesperanca/1059557)

  • Màquina[Ofensiu]
    SrGarcia | 26-03-2019

    Ja ens diràs on es pot comprar aquesta màquina. A Amazon?

    Bon relat, ciència-ficció posada al servei de problemes molt reals i actuals.

    Si les màquines poguessin acabar amb la solitud, serien benvingudes; l'alternativa seria la de dir-li al protagonista que no sigui tant calçasses i es llanci; el pitjor que pot obtenir és un bon hostiot, a això sempre hi estem exposats.

  • Màquina[Ofensiu]
    SrGarcia | 26-03-2019

    Ja ens diràs on es pot comprar aquesta màquina. A Amazon?

    Bon relat, ciència-ficció posada al servei de problemes molt reals i actuals.

    Si les màquines poguessin acabar amb la solitud, serien benvingudes; l'alternativa seria la de dir-li al protagonista que no sigui tant calçasses i es llanci; el pitjor que pot obtenir és un bon hostiot, a això sempre hi estem exposats.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Akeron343

Akeron343

18 Relats

31 Comentaris

5667 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Enginyer introspectiu amb vocació d'arqueòleg i redescoberta passió per la Filosofia i la Psicologia.
Havia estat relataire en una etapa anterior, amb dos pseudònims diferenciats, de relats eròtics i de relats introspectius, vaig esborrar perfils perquè pensava que començava una nova etapa vital, net de passat, un punt zero, però sembla que hi ha càrregues no acaben d'alliberar-nos, lliçons que no acabem d'aprendre.

Nova etapa d'exploració, literària i interna meva. Escric perquè em va bé, em centra, em focalitza, m'allibera... sobretot, em fa sentir que puc expressar-me, que algú pot arribar a comprendre qui sóc, i de passada, compartir sensacions, imatges i percepcions, per si ajuden a algú o per si rebo nous punts de vista que m'ajudin a créixer.

Per correccions, suggerències i proposicions indecents em podeu trobar al correu Saoirse343@hotmail.com