El perseguidor i altres relats

Probablement per a Byron Hunter només va ser un incident marginal a la seva vida, però el seu pas per Tavanne va trasbalsar les de moltes persones durant molt de temps. I també la de dos locals, o de les persones que vivien d'ells, i almenys en part amb ells i al voltant d'ells.
Aquesta és, doncs, també la història d'aquests locals. Un d'ells era el Blue Parrot, el meu favorit d'entre els nombrosos clubs on es podia escoltar música en viu a Tavanne en els anys daurats de la seva eclosió com a centre cultural, o contracultural si voleu. L'East End, aquell eixample quadriculat que partia dels originaris barris portuaris que amb el temps van passar a ser el barri negre, ja no era aleshores l'extrem oriental, ja que la ciutat havia continuat estenent quadrícules expansives fins a Flaky Creek pel sud, i fins a un difós límit d'esquitxades urbanitzacions residencials, cap a Morrisfields i encara més a l'est. Fos com fos, a l'East End podies trobar tota la música que volguessis i, doncs, tots els músics que podies somiar. Des de St. George Square i entre l'Irish Boulevard i Main Street, i dalt fins a Best Side Road, almenys una trentena de locals de tota mena t'oferien nit rere nit la pulsió excitada i vibrant de la possibilitat de la sorpresa i aquella indescriptible sensació que tot és a punt de succeir, allà, just davant del teu nas, dels teus ulls esbatanats, a tocar dels teus dits tremolosos.
Però dèiem del Blue Parrot. Bé, donava a Main Street, amb una mínima façana semioculta entre els llampants i luxosos aparadors de les botigues més modernes. I, tanmateix, tenia una part posterior que s'obria, o potser més encertat fóra dir que es tancava, a un pati a cel obert, amb un emparrat i taules baixes de fusta, que s'escampaven indolents al voltant d'una autèntica font àrab. Podies imaginar el Humphrey Bogart passejant-se per allí, per sota els arcs de ferradura bicolor i els estucats i els reixats de marqueteria alambinada. I la Ingrid Bergman, i aquell pianista negre, al qual deien Sam.
De fet, això era tot, el nom i la decoració aràbiga, la resta era pura aportació de la cinefília de cadascú. Ni una imatge de Bogart, ni un fotograma de la pel·lícula a les parets despullades, on només penjava alguna foto sòbriament emmarcada de Louis Amstrong, Duke Ellington o Ella Fitzgerald. Juraria que mai vaig sentir "As time goes by" en les hores que m'hi vaig passar allí. Que van ser moltes, realment.
Sens dubte algú va muntar allò amb una idea, Casablanca i tota la pesca, i el que ho va heretar en tenia una altra. Es deia que Todd Torrance, el propietari quan jo vaig descobrir-lo, va adquirir el local a canvi d'un pagaré de molts zeros, però ni de lluny pel valor que se li suposava simplement al lloc en si. El venedor, un Dupont o Dumas o alguna cosa així, un fosc francès d'ultramar, un dom-tom, o potser un canadenc, tenia pressa per sortir de l'illa, aparentment la mateixa que els endossataris del pagaré a cobrar-lo. Es deia que finalment Torrance va haver de pagar més del doble del valor del pagaré, però tot i així sembla que no es va fer mala sang. Va despullar de la barroca imagineria cinèfila la instal·lació, i va deixar que la música parlés sola. Això deia ell, de fet la divisa inscrita a un petit cartell enganxat just passada la porta d'entrada a una mampara on et saludava la seva cara cordial a una foto borrosa i l'anunci escrit a mà de les actuacions previstes aquell dia, aquella nit.
En Torrance era un vellard, un venerable ancià, un d'aquells paios que si fos actor faria sempre pel·lícules de judicis, i es duria sempre el paper del jutge. El veies darrera la bateria, empunyant les baquetes, i te'l feies a l'estrada amb el mall imposant silenci a la sala. Però el que imposava era el ritme, suau, frenètic, sostingut, sincopat, el que convingués. No és que es prodigués molt, però sempre podies comptar veure'l alguna nit cada setmana.
També hi trobaves el seu fill, Todd Torrance Jr., un saxo tenor que, a part d'això, no feia gaire cosa més que col·leccionar discos d'orquestres dels anys vint i trenta i observar els estels amb un telescopi situat a la vil·la familiar, a la zona de Morrisfields. També podies veure durant els primers temps, però això no ho havia arribat a veure jo, la Lydia, la nora de Torrance, o sigui la dona de Torrance Jr., que era una dotada fiscornista. Hi ha contradictòries versions sobre els motius de la separació i com i per què es va acabar ajuntant i casant amb Gregory O'Higgins, saxo tenor també, i també propietari d'un local rival, el Motherless Child, situat a tocar de St. George Square. En fi, seria en si mateix una altra història, però sí que era curiós veure com encara quedaven les brases d'aquell antic incendi quan jo vaig aterrar per aquells encontorns. De fet, podies parlar encara amb partidaris de cada un dels bàndols oposats, dels Torrance i els O'Higgins. Els uns, partidaris de l'afectada i immutable pulcritud del swing dels Torrance, els altres de la inventiva i la renovació modal dels O'Higgins. El Hornet em deia que va arribar-se al punt que no calia més que passejar-se després de la caiguda de la tarda per Best Side Road i veure quins habitatges tenien llum i quins no per endevinar quina banda tocava aquella nit.
Últimament, però, la tensió s'havia relaxat. En part, perquè el vell Torrance espaiava cada cop més les seves actuacions, i sobretot perquè l'oferta era ja tan considerable i constant que les rivalitats s'havien diluït. Fins que va arribar el Byron Hunter i tot va esclatar en mil bocins, com l'impacte d'un d'aquells estels fugaços que destrossa un satèl·lit i en crea, en el seu moviment de retrocés, de nous.

De manera que arribem a la nit en què Hornet Schlessinger i jo ens situem al pati del Blue Parrot. Hem vist anunciat el grup de Byron Hunter, i realment no el coneixem cap dels dos, per bé que en Hornet diu que n'ha sentit a parlar, allà als circuits entesos de Nova York, fins i tot creu haver llegit alguna ressenya elogiosa al Times, un saxo de Chicago que promet. Aleshores la veiem, allí, gairebé oculta sota l'emparrat, en l'apelfada penombra, darrera el contrabaix. Encara no toca, simplement sosté l'instrument enorme que no sembla pesar gens als seus braços, que tampoc semblen pesar, només reposen allí, en aquell aire ondulat per la corporeïtat extrema i sensual de dona i eina, quiets amb l'atenta i circumspecta concentració que els sembla impregnar. Com si l'espera de segles de cerimònies apreses i repetides sense possibilitat d'exhauriment encisés les dues criatures, l'animada i la inanimada, en un mateix ritual sagrat, en un desafiament sense treva ni urgència.
Tanmateix, malgrat la poderosa seducció d'aquella imatge, no vam poder copsar el moment exacte en què ella havia de trencar la quietud i començar a marcar sobre les cordes l'accelerat dos per quatre d'un blues, perquè una nota greu, poderosa i profunda, un eco d'un lament similar a la queixa sonora d'un vaixell dins la boira, ens va fer desviar ràpidament l'atenció cap a l'home que no havíem vist arribar. Sota la solitària llum d'un focus, allí estava, no exactament en moviment però tampoc en repòs, encorbat sobre el seu saxo i mantenint aquella nota com si, ara sí, l'eixarm i l'encís de tot el diàleg mil·lenari d'homes i instruments hagués sorgit de les arrels invisibles per fructificat en aquell sol i irrepetible instant.
Així es com vam conèixer el Byron Hunter i la Bluesy. Una hora més tard, ella recollia el baix, el deixava mansament sobre la tarima i l'embolicava amb la mateixa impertorbable felina elegància amb què havia traçat les pulsions rítmiques, aquelles harmonies que eren graons implacables per als fraseigs devastadors del solista, el Byron, que ja aleshores havia desaparegut, com si mai no hagués estat allí, com si només hagués estat el vehicle transitori i fugaç d'una extremada excursió per les vores del que és possible dir, o almenys exorcitzar, amb el so d'un saxo.
Més o menys és això el que vaig posar a la meva ressenya al Tribune, el diari del Hornet. Avui ja no existeix, el va tancar. Alguns diuen que va ser el pare, el que el va tancar, cansat de perdre diners a cabassos. El Barbet Schlessinger, propietari de mitja dotzena de diaris allà a Nova Anglaterra, havia muntat aquell a Tavanne per mantenir ocupat el díscol i bohemi fill, això diuen. Probablement va ser el Hornet el que va decidir plegar, cansat no de perdre calers, és clar, sinó del frenètic ritme de treball que treure cada dia setze o vint fulls al carrer suposava. No ho sé, qui ho sap, tampoc en Hornet ho deu saber del cert. El que és segur és que el va tancar, molt abans que arribés la plaga aquesta actual dels diaris gratuïts, i fins i tot abans que apareguessin el primers diaris digitals. Va tancar el diari, però no la barraca. Encara avui edita la revista que el fa ser un dels paios més famosos i populars de la ciutat.
En aquella època, tanmateix, quan el Byron Hunter va executar el seu primer concert al Blue Parrot, era un diari. I calia treure'l cada dia, llevat del dilluns. De manera que algú havia de fer la crònica. Normalment el propi Hornet se n'encarregava, de tot allò que ell fos capaç de considerar música, Música, de veritat. Ell era un negat per a tocar, solia dir, si bé jo el podia escoltar posar-se al piano sense avergonyir-me, però tenia un gust refinat, podríem dir que selecte. Vaja, com amb tot. En Hornet sempre pontificava, i pontifica, i determina el que és bo i el que és dolent. El que és bo ho comenta, celebra, exalça i dissemina pertot. El que és dolent no sol merèixer més que el seu olímpic desdenyós silenci.
La qüestió és que aquella crònica no la va escriure ell, sinó jo. Podia haver esperat dos dies a sortir, posem dimarts si no diumenge, el concert va ser divendres. Qualsevol director de qualsevol diari ho hagués deixat per a diumenge. Però no pas en Hornet, aquell concert havia de ser comentat, lloat, honorat, el mateix dissabte, de manera que va telefonar l'editor, el va
fer reservar un espai a la portada i un parell de columnes a l'interior, i em va facturar cap a la redacció.
I allí estava, la meva signatura sota la foto de Byron, la mateixa foto de promoció on ell apareixia, magre, elegant, lleument encorbat, com si abracés un saxo imaginari, però mirant de front la càmera, somrient àmpliament però sense lluir les dents. El gest, després de tot, servia per deixar veure el grup, el trio que es veia en segon pla, on destacava ella, La Bluesy, ben dreta i sense l'instrument, no se li veien les mans, però sí la cara seriosa, els ulls que, a diferència del Byron, fugien cap algun altre punt, a la seva esquerra, potser fits en algun detall invisible o, més probablement, simplement abstrets. Els altres dos no m'eren coneguts, no eren l'Elmer i l'Alec, que havien tocat aquella nit.
El Hornet m'empenyia cap al Bellevue, l'hotel del bulevard d'Irlanda on havia quedat amb el gran home. Era diumenge, tot havent dinat m'havia recollit al meu cau, allà a Hell's Hide, i havíem pujat per Main Street, ell entusiasmat al volant del seu vell Ford, i jo avergonyit, amb l'edició del dia anterior als genolls i llegint el comentari del Greg O'Higgins a l'edició del dia.
-I això? Com és, aquesta crònica? -vaig fer jo.
-No t'ofenguis, la teva crònica era magnífica. Però trobo que li faltava un toc...tècnic -va respondre en Hornet, mentre ullava a dreta i esquerra buscant aparcament, perquè ja teníem a les envistes la façana romàntica i tronada del Bellevue.
-O sigui, que l'O'Higgins en persona va trepitjar el Blue Parrot i fins i tot s'ha molestat a enviar-te una crítica laudatòria.
-Hmmmm...una petita revolució, no trobes? -va fer ell, satisfet, traspassant la porta de l'hotel gallardament estirat, amb els dos diaris sota el braç.
Havíem quedat al bar, una mínima barra des d'on sortien contínuament els cafès cap al menjador, encara atrafegat pels clients, residents o no, que havien fet el repàs del migdia. Vam esperar uns vint minuts, amb sengles gots de whisky, xarrupant i parlant tranquil·lament de totes aquelles idees que sempre té en Hornet al seu cap enfarfegat. I aleshores va aparèixer ella, molt més bella del que la recordava, més menuda i fràgil, com si el cos ara absent del contrabaix fos realment el que la dotava de part de la seva consistència material, però així i tot imponent, amb aquell posat seu que semblava transigir amb alguna cosa propera a la pena i la llàstima envers l'admiració i l'exaltació dels homes que la contemplaven. Sense vacil·lar es va atansar cap a nosaltres.
-Disculpin l'espera -va dir. Tenia una veu profunda, més aviat greu, una veu que de vegades sonava com la corda més alta del seu baix-. El Byron diu per què no passen a prendre el cafè.
Armats amb els nostres whiskys la vam seguir, ens obria el pas com l'esplèndid mascaró d'un veler que desplacés un oceà pacífic espargint onades de silenciosa revolta.
El Byron estava assegut a una taula vora una finestra que mirava a l'Irish Boulevard, als oms mandrosos i verds, clapejats per la llum estàtica de la primera hora baixa.
Vestia completament de blanc, si bé sense afectació ni rigidesa, estava recolzat a la taula i sostenia una tassa de cafè amb una lenta concentració, sense beure. No la va deixar tampoc per saludar-nos, de forma que en Hornet es va quedar incòmodament amb la mà enlaire, i per evitar prolongar l'instant embarassós em va presentar ràpidament i nerviosament.
-Oh -va fer el Byron, dipositant sobre mi els seus ulls per primer cop, uns ulls estranys, violats o potser verdosos, envoltats per la rosada blancor, això sí, dels ulls de la raça negra-. Tu ets el que va escriure la crítica.
Vaig posar-me vermell. Vam seure, i el Hornet va replicar, abans que jo no pogués dir res.
-Què li ha semblat, l'ha llegit?
Ell va deixar aleshores la tassa. Em va traspassar amb aquell esguard seu, un esguard que et despullava i hipnotitzava alhora.
-Molt bonic -va fer, i Hornet i jo vam respirar alleujats-, tot i que...en fi, no he entès gran cosa. Però no us ho prengueu malament, no és pas cap crítica, és que jo no n'entenc gens d'això de la literatura.
Això ho va dir com qui diria que no entén res de física quàntica, com excusant una ignorància que en realitat no necessita excusa.
-Però em va fer gràcia aquest joc de paraules amb el meu nom, està bé això, la Bluesy diu que hauria de llegir el conte aquest. Ella sí en sap, de literatura, fins i tot diu que coneix aquest amic teu, Cortázar, oi?
Es referia a un parell d'estúpides frases en què jugava amb el seu cognom, Hunter, i el conte de Cortázar 'El perseguidor', que podria ser una traducció aproximada. Les havia usat com a excusa per al plagi directe del relat i així omplir unes quantes línies més.
Vaig mirar la Bluesy. Ella no s'havia immutat ni semblava realment prestar-nos atenció. Estava allí i fins i tot ens esguardava de tant en tant, però d'alguna manera era com si sobrevolés les nostres paraules, i així va ser tota l'estona, les llargues hores en què es va prolongar després la xerrameca incessant d'en Hornet i l'efusiu discurs del Byron. Abans, però, en Hornet l'havia interrogat encara per l'altra crítica, la del Greg O'Higgins, desviant-se ja de la meva, per al meu alleujament.
-Oh, sí, també l'he llegit. Està bé, aquest O'Hara té noció d'això i d'allò, es nota que ha estudiat molt.
Podia entendre's que tractava de ser amable, i no simplement condescendent.
-Tu, en canvi, no toques, oi? -va afegir, dirigint-se a mi.
-No en sé un borrall, de música -vaig admetre, tornant a enrojolar-me.
Aleshores va esclafir a riure. La rialla va sonar com un esclat en el semidesèrtic saló, alarmant algun comensal. Un esclat franc i poderós, i llarg.
-Sabia que em cauries simpàtic -va dir, finalment, colpejant-se sonorament els genolls amb els palmells de les mans.
Tanmateix, ja no em mirava, però de cua d'ull vaig comprovar que ella sí, ara m'estava esguardant, potser estudiant. Malgrat això vaig sentir que la sang se m'enretirava del meu rostre i sentia un escalf cap al mig del pit, on diuen que sentim les coses que de veritat importen.

Ara som a casa del Hornet, la seva casa i redacció del seu Tavanne Magazine, i també arxiu històric fragmentari i caòtic de les anades, vingudes, pujades i caigudes de la vida artística audaç i cosmopolita en què ell ha intervingut i ha poblat i ha xuclat i de la qual, segons les llengües més forassenyadament romàntiques, s'ha nodrit, no pas materialment, només com si es tractés d'un sèrum, una substància alimentària en ella mateixa, una energia que directament li insufla la vida que necessita.
Escoltem el disc , i veig a la tapa el nom d'ella, Blue Carmichael al baix i corus, sense foto dissortadament. Escoltem detingudament suportant l'omnipresent i impostada veu del divo que desgrana els vells estàndards com si fos capaç de fer-los renéixer d'una mort que curiosament només ell ha descobert. Ens afanyem a trobar rastres o ecos de la seva veu, aquella veu que de tota manera jo tan poc vaig sentir, el Hornet una mica més. Però acaba el disc i no l'hem pogut distingir, sospitem que el productor genialoide i engolat com el cantant ha perdut la veu de la Bluesy en els últims muntatges.
-Una pena, no sentir la seva veu. No sé li haurà canviat des d'allò -faig jo.
-Jo l'he sentida. Fa poc. No ha canviat -replica ell.
-Com? La mare que et va parir, no m'has dit res! -m'exclamo jo, i immediatament em penedeixo.
Ell em sotja, lleugerament sorprès, tampoc no gaire. Sap, com no ha de saber!, quines coses es desen als cors humans.
-Va ser fa uns pocs mesos, l'últim cop que vaig anar a Nova york -comença a explicar-. Vaig veure que tocava a un club del Village, i vaig deixar-m'hi caure. Era un trio, amb el Ring Laverne, aparentment cobria una baixa o alguna cosa així, em va dir que estava de pas només, que en realitat havia anat a Nova York només gravar un disc. Aquest disc.
El branda un moment. Les coloraines de la coberta emeten esclats breus i esmorteïts cap als milers d'objectes que es reparteixen el desordre de l'habitació.
-Vam parlar almenys un parell d'hores -continua-. L'endemà se'n tornava a Chicago, procura no allunyar-se gaire. Em va dir que no vol que passin gaires dies sense visitar el Byron.
Aquella història va passar fa uns anys, i uns anys després, no gaires, que els deixés de veure, que la Bluesy i el Byron abandonessin Tavanne per no tornar mai més. De fet, tot just s'hi van estar quatre o cinc mesos, i jo tampoc no hi vaig ser gaire present. En realitat hi era, però vull dir que vaig passar per un dels moments més turbulents i desnortats de la meva vida. A penes uns dies més tard de la trobada a l'hotel amb ells dos, em van fer fora del cau de Hell's Hide on m'hi estava. En Hornet m'havia donat uns dòlars per l'article, però no sé com carall van volar. La qüestió és que també em perillava el camió que m'havia comprat cinc mesos abans, que pagava a terminis, de manera que vaig agafar qualsevol encàrrec que em queia, i dormia a la cabina, anant d'aquí cap allà, de l'illa al continent i de tornada. Tanmateix, vaig trobar algun temps per deixar-me caure pel Blue Parrot, els sentia tocar i bevia com un salvatge, i de tant en tant m'escapolia amb el Byron al seu camerino i compartíem una ratlla de coca, o alguna pastilla. Ell bevia més que jo i prenia més que jo, però mai hi era la Bluesy. I dalt de l'escenari ell estava tan net i ferm com de costum. Jo tornava al camió i sovint ja era a trenc d'alba i mig adormit l'engegava i enfilava la carretera.
No em vaig assabentar de seguida, per tot això, però sí vaig saber que ara ells dos tocaven al Motherless Child, i de totes maneres no em va sorprendre, perquè els encaixava millor l'ambient i els gustos dels O'Higgins. Però en Hornet em va dir la nit que junts ens vam apalancar a prop de l'escenari i mentre esperàvem que el retard habitual acabés i el Byron comencés obrint amb la seva primera nota solitària, que ja era vox populi aparentment que el Byr
on gaudia dels favors de la Lydia O'Higgins, la qual alhora el finançava les ratlles de coca juntament amb les insensates factures del Plaza on ja s'havia fet mudar amb la Bluesy.
Gairebé una hora més tard de l'anunciada, el Byron va aparèixer, i tot sol va començar a tocar. Va continuar uns bons cinc minuts en un monòleg al·lucinant i frenètic que em va deixar garratibat. Crec que tots ens hi vam quedar, fins i tot els baliga-balagues de sempre que s'estan allí, a dos metres de l'escenari on un paio o dos o cinc s'estan deixant la pell amb la millor de les seves habilitats llargament suades i apreses. I en canvi es creuen perfectament autoritzats, ja que han pagat la consumició, a xerrar tranquil·lament de les més estúpides bajanades que se'ls passa pel seu magí ple de sorra. Quan el grup s'hi va afegir i van iniciar el blues de costum, era com si algú ens tustés i ens despertés i ens tornés al sòl d'on havíem despegat.
Quan van acabar, en Hornet es va estirar al seu seient, va xiular entre les dents i em va mirar amb un ampli somriure.
-Oblida tot el que t'he dit abans, mai no l'havia sentit tocar així -va dir.
-Què havies dit de mi? -era el Byron, que se'ns atansava per la nostra esquena.
En Hornet va estossegar, va esforçar-se visiblement a articular qualsevol mentida, però el Byron es va asseure davant nostre tot rient, no sense haver-nos palmejat alegrament les espatlles.
-Mira qui hi ha aquí, l'amic de Cortázar -va fer-. Saps una cosa, noi? El vaig llegir, o quasi: la Blue me'l va passar.
Capcinava. Se'l veia feliç, exultant. Vam estar xerrant una bona estona, fins que es va afegir la Bluesy, i aleshores es van aixecar i van pujar a l'escenari de bell nou, on ja estaven el matrimoni O'Higgins. El Greg s'havia passat al saxo alt. Van tocar i el Byron semblava tan feliç i relaxat com abans. Era curiós, fins i tot un profà com jo reconeixia que hi havia un abisme de talent entre el Byron i els O'Higgins, però semblaven entendre's perfectament, un trio conjuntat i harmònic, fent agradables versions de temes de Bill Evans, i Monk i Coltrane.
En acabat, vam sortir tots plegats. El Greg o'Higgins ens va saludar i ens va proposar a fer l'última copa al port. Vam sortir a St. George Square i vam agafar Madison Alley, fins a Main Street, silenciosa i freda en aquella hora, i vam anar tirant avall, cap al passeig marítim. La Lydia s'arrapava al Byron, i el Greg i la Bluesy obrien la marxa. En Hornet tenia la llengua desfermada i intercanviava tot de xafarderies novaiorqueses amb l'Elmer i l'Alec, el bateria i el piano. Jo m'havia quedat un pèl enrera, sol, mirant el panorama oscil·lant del grup, sota les intermitències de llum somorta dels fanals, i veia l'alta i tibada figura de la Lydia que gairebé semblava empényer el Byron, petit i encongit al seu costat.
Vam arribar a la plaça de Lafayette i el grup es va reordenar. D'alguna manera, de cop estava sol amb el Byron al meu costat.
-Ep, noi, què tal els teus relats? -em va fer.
-Relats? Qui t'ha dit que escric relats, en Hornet? -vaig replicar-. Ara condueixo un camió.
-Oh, un camió, vols dir? -va remugar- Mirava endavant, suava o potser és que plorava, tenia la cara molla i els ulls aquosos, fits en un punt inconcret, no cap a la Lydia, que ara s'havia afegir al Hornet i els altres dos músics, sinó més aviat cap a la Bluesy i el Greg que tornaven a obrir la marxa.
-Saps? -va tornar-hi-. Està molt bé allò que vas escriure al coi de diari. Molt bé, ara ho he entès bé. He llegit aquest conte i tot quadra, de cop tot quadra.
Va treure's de la butxaca de l'americana un exemplar rebregat i mig desenquadernat d'una recopilació de contes de Cortázar.
-El porto a sobre, sempre -continuava-. És que ara m'ha vingut al cap aquella vegada que el tal carter i el crític passegen de matinada per París, i el crític vinga a preguntar-li què li ha semblat el llibre que ha escrit i daixonses. Te'n recordes, oi?
Feia anys que no em llegia el relat, i en tenia un record més aviat vague. A penes havia tingut temps de pescar-lo al meu cau i donar-li una ullada aquella nit per poder fer un parell de citacions. Però no li vaig confessar, vaig fer que sí amb el cap i ell va continuar.
-I el Carter aquell, que la Blue diu que és el Charly Parker en realitat, vinga amb el vestit vermell de la seva dona. De primer no sabia què volia dir allò, em semblava una collonada, però després he vist que el paio, el Cortázar aquest, sap el que es diu, o el Carter, o el Parker, tant se val. Perquè pots estar tocant tot un grapat de notes que t'han ensenyat, saps, tocar i tocar fins a rebentar-te els pulmons... i en canvi no toques en absolut el vestit de la teva dona. I després allò de... mira això.
Em va passar ansiosament el llibre i amb un dit m'assenyalava un paràgraf que semblava subratllat més d'un cop, fins quasi esborrar-lo. A la tèbia llum dels fanals a penes distingia les lletres, i la prosa de Cortázar traduïda a l'anglès em resultava encara més estranya. Eren unes frases de Johnny Carter en què ve a dir que les coses veritablement difícils no són les que els savis metges que el tracten han cregut descobrir als seus llibres de la carrera, ni l'art d'un trapezista de circ, sinó altres, altres com "tot allò que la gent creu fer a cada moment, mirar o comprendre un gos o un gat".
Hi havia un gat ara, enfilat dalt d'un contenidor. El Byron es va aturar de cop.
-Ho veus? A això es refereix, a això mateix!
Em va tornar a agafar el llibre i va començar a recitar: "Imagina't que t'estàs veient a tu mateix, això només basta per quedar-te fred durant mitja hora".
I ens vam quedar allí quiets, davant del gat, ell fitant el famèlic animal i l'animaló tan ert i immòbil com una estàtua, fitant-lo alhora amb els ulls interrogadors i recelosos que tenen tots els gats -o que nosaltres creiem que tenen, i això ho vaig pensar i m'adonava que ja començava a seguir les seves cabòries-. Mentrestant, el grup s'havia allunyat i s'endinsava en la brisa saturada de gust de mar.
De sobte, però, el Byron es va girar i va mirar cap als altres, que s'havien avançat potser uns cinquanta metres. Eren massa lluny, però em va semblar que mirava el Greg, el més alt del grup, o almenys tan alt com en Hornet. I juraria que un rampell de fúria o d'odi travessava els ulls lilosos i humits del Byron.
O tal vegada això ho he recompost a la meva memòria més tard, sabent el que he sabut després. Són les trampes pròpies de la nostra ment avesada a la reconstrucció del que creiem haver vist i viscut, i que ens omple els forats inevitables de l'experiència , del que copsem amb els nostres pobres sentits.
El cert és que vam entrar tots a un petit local del port. Ja tancaven, però el Greg era un conegut allí i ens van deixar passar sense problemes. Ens vam asseure al voltant d'un parell de tauletes, escampats en sofàs i pufs. El Byron enarborava el seu llibret, però es va arrepetallar al seu seient, aclofat al costat de la Lydia, que es mantenia tan fresca i impol·luta com si no hagués bufat el fiscorn ni aquella nit ni cap de la seva vida. Jo veia les dues dones, gairebé front a front l'una de l'altra, elegants, altives, unes cariàtides d'un temple devastat per la crua fatiga del temps. La pell bruna d'una, el nacre estrident de l'altra. El Byron semblava adormit, mentre ens bressava la veu incessant d'en Hornet, tatxonat per les rialles de l'Elmer i la veu greu i reposada del Greg, que li feia contrapunts meditatius, concisos, lleument irònics.
Tot d'una, la Lydia i el Byron es van alçar. Ella gairebé semblava estirar-lo, tot i que no el tocava en absolut. Es van ficar al lavabo de dones, i uns minuts més tard tornaven, amb ell ara eixorivit, un espurneig refulgent i vívid als ulls. Jo mirava la Bluesy, que l'inspeccionava amb atenció.
-Allò que heu tocat era l'Impressions d'en Trane, oi? -va dir en Hornet, abraçant duna llambregada circular el Greg i el Byron.
-Digue'm una cosa, Greg -va tallar el Byron, amb un to de veu particularment alt-. Aquest coi de saxo que m'has deixat, l'havies tocat tu, oi?
La Bluesy continuava fitant-lo. No exactament amb alarma, només amb alerta constant, gairebé sol·lícita.
-Sí, l'he tocat molt, per...? Potser no t'agrada? -va respondre el Greg, tampoc alarmat, més aviat cordial.
-Oh, no -va fer el Byron-. Està molt bé, sona molt bé. Només és allò de...
-Allò de...? -va insistir el Greg.
-Allò del temps, ja saps, el temps que toques...
-El temps? -ca capcinar el Greg-. Et refereixes al compàs? Em temo que no t'entenc.
-No, pensava tota l'estona que sona bé, però a destemps, com si estigués tocant ahir, ja saps.
El Greg va mirar aleshores la Bluesy, amb un gest esmaperdut i confús, potser ara sí de lleu alarma. Però la Bluesy no desenganxava els seus ulls del Byron, com aquell gat ert i afamat del passeig. Vaig reconèixer la referència al relat. El Johnny Carter deia que estava tocant demà, quan enregistrava un tema que després condemnava i exigia que s'esborrés. La Bluesy també devia haver captat la referència, però el Greg no, és clar. Ell badava la boca i es mirava el Byron buscant alguna explicació.
-Perquè... -va continuar el Byron, que ara s'havia mig incorporat del seu sofà-. Perquè és com quan toques allà dalt, noi. Creus que perquè toques allò del Coltrane ja tens el vestit de la Blue, oi?
La Lydia havia posat la seva mà tan blanca sobre la cuixa tibant del Byron, però ell se'n va desempallegar amb un ràpid gest del braç, sense tocar-la, només com si remés a l'aire , amb el llibre enrotllat a l'extrem com si fos la pala fendint l'aigua mansa i llòbrega en què tots suràvem.
El Greg va fer un lleu moviment de retrocés, com si volgués mimetitzar-se amb el seu sofà.
-Vestit de la Bluesy?, em temo que jo... -va quequejar.
Aleshores va ser la mà de la Bluesy la que va fendir l'aire, l'aigua lenta, just entre els dos homes, i va parlar amb el seu to greu, sense alçar-lo en absolut ni accelerar les paraules.
-És una frase del llibre. Està parlant del llibre -va
dir.
El Byron la va esguardar ara. Va esbufegar, va deixar anar una riallada i va tornar a seure.
-Això mateix, es tracta només del llibre, del coi del llibre, del coi de la literatura -va dir, encara rient.
Vaig notar el moviment imperceptible d'alleujament en el grup. En Hornet va reprendre ràpidament el domini de la conversa. No ens hi vam allargar gaire. Els O'Higgins van excusar-se i després la Bluesy va fer aixecar-se al Byron, i ell es va deixar conduir mansament. El Hornet i jo encara sèiem, amb l'Elmer i l'Alec, quan el Byron es va girar cap a mi des de la sortida i em va cridar.
-Jo toco demà, oi, Tròtsir?.
L'endemà vaig sortir aviat, amb el camió, com d'habitud, i em vaig estar fora una setmana. Quan vaig tornar, el Byron i la Bluesy ja havien marxat de Tavanne. En Hornet em va explicar que la Bluesy no s'havia presentat a tocar la nit següent, que el Byron va tocar acompanyat només per l'Elmer i l'Alec, i que després va arribar el Greg O'Higgins, ‘fet una fúria' i va abalançar-se cap al Byron. Havia vist la Bluesy, i segons sembla l'havia trobada amb la cara tumefacta. Ella deia que s'havia donat un cop amb una porta.
-Aparentment, el Greg tenia un límit -em va dir en Hornet-. Podia cedir-li el lloc de saxo tenor, el mateix saxo tenor, la seva pròpia dona. Però no podia sofrir que li pegués a la Bluesy. De manera que el van fer fora. El Byron anava molt penjat, reia encara quan estavellà el saxo i el va destrossar a puntades de peu. No parava de riure i de dir que aquell pobre Hig tocava ahir, o alguna cosa així. Tu saps què volia dir?
-Tinc una idea.
Ja no va tornar a tocar al Motherless Child, i va prendre un avió amb la Bluesy, dos o tres dies més tard. El Greg va pagar la factura del Plaza i els bitllets de l'avió. Si va poder parlar amb la Bluesy, no sabem què li va dir ella, amb la seva cara senyalada, potser un ull mig clos, però segur que amb la mirada insondable sense alarma ni angoixa.

Ara en Hornet té el disc on toca la Bluesy i no canta, o canta per a una pista perduda. Aleshores em diu:
-Espera, tinc una cosa, aquí mateix.
S'aixeca i remena una estona en l'indescriptible batibull de papers, llibres, revistes, discos i tota mena d'objectes que cobreix un vell escriptori situat arran de la finestra, renegant i remugant i maleint fins que es duu amb violència una mà al front i crida "que ruc que sóc", i va cap a la seva jaqueta, que està tirada de qualsevol manera a una cadira de braços també repleta de llibres, i regira les butxaques.
-Aquí! -fa, triomfalment, mostrant-me unes velles cintes de cassette.
Va cap a l'equip de música i allí hi és: la nota inicial del blues amb què el Byron obria els concerts al Blue Parrot, i després la pulsió pregona del baix de la Bluesy, i els altres afegint-se. És veritat que el temps ens fa tornar a mirar les coses des d'una altra perspectiva. Jo ara ja no sóc aquell jove barbamec que l'escoltava en aquell mateix local que ara ressona com una cortina d'indestriables rumors sota la música mal enregistrada amb la vella gravadora d'en Hornet. Ara reinterpreto amb tot el que he escoltat després, amb els Parker, Coltrane, Evans i tots els altres que aleshores no havia més que sentit. No pas escoltat. No pas conegut.
I, tanmateix, m'estremeixo com si estigués escoltant ara el que ell estava tocant justament per a avui, per al Víctor que ara sóc, ja no el Tròtsir, el marrec que dormia dalt d'un camió a Fisherman's Drive.
-Li vaig oferir una còpia a la Bluesy -m'explica el Hornet-. Li vaig dir que li enviaria, si em deixava l'adreça. Però no va voler, em va dir que no, gràcies, que ara estaven lluitant per tirar endavant, que el Byron estava pensant ja en demà, en què faria quan el deixessin anar i tot allò.
-Digue'm, com està ella? -faig.
-Molt bé. Tan bella com abans. No, més. La cicatriu del coll sí és aparatosa. No ha tancat bé, coses de la pell negra, em va dir. Però està bé, trista i feliç com sempre -diu "blue", que aproximadament equival a dir trista, o potser melangiosa. "Blue and happy".
El Byron l'havia agredit, allà a Chicago. La notícia havia estat un parell de dies a tots els diaris. Es tractava d'un ganivet de caça, deia el teletip que el Hornet em va mostrar aquell dia, a la redacció des d'on m'havia cridat. "Vols escriure alguna cosa?", em va preguntar. "No", vaig contestar. "Jo tampoc". I ho vam deixar estar. El Tribune encara sortia cada dia, llevat del dilluns, però mai va treure la notícia, ni res del judici, ni de la sentència, ni res més de Byron Hunter. Per aleshores, quan el van condemnar a dotze anys de presó, el món s'havia oblidat d'ell i de la Bluesy, que ja havia recuperat fins i tot la veu per cantar, amb aquella poderosa i apaivagada prosòdia, aquella veu profunda que tanmateix també el món estava disposat a ignorar.
Ara escoltem tots dos aquella mal enregistrada empremta de tota aquella brillantor i efervescència que ens va omplir un grapat d'hores d'un grapat de nits d'un grapat d'anys enrera. I jo veig ara el vestit de la Bluesy, estremint-se i bellugant-se sota l'emparrat, molt lleument, per sobre del seu cos abraçat al baix, els dos cossos, l'animat i l'inanimat, com encisades criatures repetint la vella i inextingible cerimònia sense possibilitat d'exhauriment. Veig el vestit que el Byron estava tocant avui, ja fa un grapat d'anys.