El parc de la Ginesta

Un relat de: Edgar Cotes i Argelich
Para't-hi a pensar un moment. La vida és estranya, molt estranya. No t'imaginaries les voltes que la vida pot donar. I això em va passar aquell dia, aquell estrany dia.
Tot havia passat feia un mes, més o menys. Un cel blau i serè, quasi sense cap cotó fluix a la vista i el gran tità, radiant com cada dia, que il·luminava un món ple de foscor invisible. Jo, un humil periodista, passejava pel carrer, tot gaudint de l'esplendor d'aquell gran dia de primavera. Tot semblava perfecte.
Jo travessava, tot passejant pels estrets carrers d'aquella ciutat, sota l'ombra d'aquells titans de formigó, tot taral·lejant aquella melodia que tant estava de moda a la ràdio.
Ara, arribava a l'entrada d'un gran parc amb un cartell ben gros que indicava:

Vaig decidir deixar estar envoltat del particulars edificis alts i immensos, per passar a entrar a un lloc diferent. Vaig començar a caminar per allà, continuant amb el meu tranquil passeig.
Una gran varietat de flors i arbres envoltaven l'entorn natural i li donaven un to de bellesa únic, que em reconfortava la ment i el cos. Lliris, roses, pensaments, clavells, i sobretot, ginestes. Tots formaven una gran barreja de color, que sumat al gran dia que feia, donava als ulls un moment únic i inimitable. Em feia molt de goig, d'estar allà, envoltat de una flora quasi salvatge. El moment era inigualable.
Vaig caminar, mirant i remirant cadascun dels racons d'aquell bonic parc, durant vint minuts, seguint un camí expressament marcat per gaudir de la màxima esplendor d'aquell parc meravellós i quasi irreal . Vaig poder observar nens jugant a futbol; famílies sota l'ombra d'aquells roures tan grossos, berenant i estant feliços; i molta gent passejant els seus gossos o jugant amb la pilota o amb un frisbee amb ells. Un vertader paradís natural.
De sobte, vaig poder observar una dona, segurament de la mateixa edat que jo, amb uns cabells daurats que semblaven fer competència al mateix sol, que vestia un vestit blanc com la blanca neu. Resultava que aquella dona havia ensopegat i havia caigut, de patac, davant meu, al terra. Llavors m'hi vaig apropar ràpidament:
-S'ha fet mal? -li vaig preguntar.
-No, no gràcies. Ho sento, és que sóc una sapastre... -va contestar ella.
Llavors jo la vaig acompanyar a jeure's a en un banc. Vam estar parlant durant moltíssima estona, hores potser. Per la meva opinió, crec que vam connectar. Ens enteníem molt bé mútuament. I quan el gran tità va començar a decaure la noia es va alçar i digué:
-Uf, s'ha fet molt tard... Bé, ho sento però hauria de marxar. M'ho he passat molt bé.
Llavors quan la noia començava a acomiadar-se i marxar, aquesta va girar cua i va dir:
-Li agradaria sortir demà per la nit a sopar? Invitaria jo, és clar.
-Com una cita? -vaig afirmar amb nerviosisme amb el cap-. Perquè sinó és de cap altra manera no vindré saps? -i vaig somriure.
Ella també va somriure. El seu somriure era encisador.
-Quedem aquí, al voltant de les vuit aquí mateix?
-Sí, és clar que sí -va respondre ella.
Va tornar a somriure.
-Fins demà -vaig dir només.
Llavors ella, va marxar, igual que com havia vingut, i llavors es va perdre entre la llunyania encara somrient amb el seu somriure encisador.


El meu nom? Realment importa? Bé doncs, em dic August Balasch. Però això res té a veure amb el tema principal... Recapitulem: Estàvem al parc, i jo, havia quedat amb aquella preciosa noia que, per cert, encara en desconeixia el seu nom. Vaig tornar a casa. Home sweet home, com diuen els anglesos. Què d'on sóc? Sóc d'aquí jo. Però això no és important ara. Bé, com podeu suposar, la imatge d'aquella noia em fascinava. Crec que realment m'agradava. I ella, em correspondria? Qui sap...
Va arribar la nit tant esperada. Després d'un llarg dia a la redacció, res era més joiós que quedar amb la noia dels teus somnis. O no?
Vaig començar a caminar. Les meves passes ressonaven insistentment entre les rígides parets que envoltaven aquell entramat de carrers que conduïen fins, a partir d'ara mateix, el meu lloc preferit.
Hi vaig arribar. De nit aquell parc semblava ben diferent que de dia. Aquella frondosa penombra era realment tètrica. Però això, francament, no m'importava gens. Em vaig asseure pacientment, en un banc, esperant l'arribada de la dona.
No va arribar.
Portava ja dues hores allà, esperant exasperat l'arribada d'aquella deessa d'ulls blaus i cabellera daurada. Nadava molt lluny de la crua realitat. M'havia deixat plantat. Les nombroses i grans il·lusions, que m'havia fet s'havien esfumat en un instant, de sobte. Ara em sentia trist i desolat. Però quin remei em quedava? I si m'havia equivocat d'hora? Una última esperança va aparèixer de nou al meu cor. Però aquesta es va esfumar a l'instant. El meu rellotge de polsera marcava clarament l'hora correcta. Eren les deu i cinc.
Vaig tornar cap a casa. Semblava que el dia no pogués ser pitjor, però quan vaig arribar allà, vaig descobrir que m'equivocava. I molt. La porta de casa estava oberta de bat a bat. Vaig entrar-hi dins, a poc a poc, i amb sigil . Vaig pentinar tot el lloc fins a l'últim racó. Ningú. Però quan em vaig sentir més segur, em vaig donar compte del que havia passat. Havien regirat tota la casa. I m'havien robat tot el que hi havia de valor, incloent-hi la televisió i el meu estimadíssim portàtil.
Ara sí que res no podia anar pitjor, però em vaig tornar a equivocar rotundament. Segurament dir aquesta frase porta mala sort, ja que quan encara estava distret, regirant tota la casa, furiós i per suposat, sol, una ombra misteriosa ja havia aparegut a l'habitació. Quan la vaig veure ja fou massa tard. Aquesta, m'estava apuntant amb una pistola de mà i amb un silenciador incorporat. Tot i veure-la, abans que pogués dir alguna cosa, la malèvola mà que estava agafant la pistola, amb molta destresa per cert, va prémer el gallet. Després res més.


Em vaig despertar. En un principi no vaig recordar res del que havia passat. Estava en un lloc desconegut, i per descomptat no estava a casa meva. Estava estirat en un llit, tapat només per un fi llençol. Tenia fred. Quan vaig començar a fixar-me, em vaig donar compte de que m'havien canviat de roba. Portava una bata blanca, també molt fina com el llençol. Potser era per això que tenia fred. Quan per fi, ho vaig recordar tot, em vaig adonar que un mal terrible em feria l'estómac. Però abans que intentés esbrinar la causa, es va obrir la porta de la sala. I d'aquesta en van sortir dues persones. Una anava vestida amb bata blanca. Segurament era metge. I l'altra vestia una gavardina i un barret copa, cosa que feia a l'home una pinta molt peculiar i que se'm feia molt familiar. Ells van parlar per mi.
-Bones, senyor Balasch. Bé, sóc la seva doctora.
-Què?! Què vol dir això com he arribat aquí? -vaig dir jo confós.
- Tranquil·litzi's senyor. Una veïna del seu pis va sentir sorolls estranys. Llavors aquesta va baixar a veure si tenia algun problema, i llavors el va trobar a vostè, sol. I sagnant. Sense la col·laboració, d'aquesta senyora ara vostè potser no seria ja aquí -va dir amb un to una mica alarmant.
Em van explicar que algú m'havia disparat, i que la bala m'havia impactat justament, a un os crec recordar a l'estèrnum, molt a prop de l'estómac.
Després va parlar l'home d'aquell uniforme peculiar. Llavors hi vaig caure. Era un inspector de policia. Un dels més prestigiosos del país. L'havia vist diverses vegades per la televisió. Crec que la seva edat girava entorn els cinquanta i pocs anys, ja que diversos cabells blancs i arrugues rondaven pel seu rostre formós, i que denotava confiança i seguretat. A part de la gavardina i el seu peculiar barret de copa, res era estrany en la seva aparença. Llavors aquest em preguntà:
-Bon dia senyor Balasch, sóc l'inspector Abad. Però em pots dir Jaume si vol. Com es troba? Millor? -llavors jo vaig afirmar amb el cap-. Perfecte... Bé, li hauria de fer unes preguntes. Si no li fa res, doctora -va dir l'inspector dirigint-se a la metgessa-, podria deixar-nos parlar un moment, a soles, siusplau.
-Per descomptat, senyor -va respondre, i seguidament sortí de la sala.
-Molt bé, necessitaria que em prestés declaració. Si no li fa res expliqui'm tot el que va passar sense ometre cap detall.
Per descomptat, li vaig explicar tot el que havia passat, sense descuidar-me cap pèl ni senyal, incloent-hi que havia quedat amb una noia que finalment no havia comparegut a la cita.
-Interessant... -va concloure quan vaig acabar de parlar-. Crec que això es tracta d'un cas més sòrdid i complicat del que ens pensem. És possible, que sigui cosa d'una banda criminal organitzada.
-Es refereix a una màfia? -vaig preguntar aterrat.
-Sí, exactament. Em sembla que esperaven el moment oportú per actuar, i aquest moment va ser anit. O potser... -però jo el vaig interrompre.
-Però si realment creu que m'estaven controlant, per què creu que m'han intentat assassinar? Què he fet jo per què em persegueixin?
-Això és el que jo haig d'esbrinar. Sinó hi hagués res per esbrinar, ni aclarir, quina seria la meva feina en tot això, no creu?


Vaig passar uns dies més a l'hospital, fins que, un dia de bon matí, quan ja estava quasi del tot recuperat, em van donar l'alta. Vaig tornar cap a casa, on ho vaig trobar tot ben nét i endreçat, era estrany, molt estrany que estigués nét després de tota aquella moguda que havia sofert la casa. Uns moments després vaig aconseguir donar la resposta a les meves incògnites. Quan encara coixejant una mica pel mal terrible que em foradava constantment l'estómac, la vaig veure. Allà, davant el sofà s'hi trobava aquella noia. Vaig poder tornar a creuar els meus ulls amb aquells ulls blaus tan preciosos i encantadors. No estava sola però. Allà amb ella s'hi trobava l'inspector, l'inspector Abad.
-Moltes felicitats, August! -van vociferar els dos alhora a viva veu.
Es tractava d'una benvinguda. Jo vaig fer un salt de l'alegria. I, ai, l'estómac com es va ressentir! Encara recordo aquell mal terrible que em va durar el cos durant aquells minuts!
Però tornant a les coses importants, la noia, que per fi vaig poder saber el seu veritable nom, Violeta, em va explicar el motiu del perquè no havia assistit a aquella cita. La seva mare, s'havia posat malalta de patac, i ella, espantada i temorosa de la seguretat de la seva progenitora va oblidar pel complet la cita. Després, al assabentar-se de tot el que m'havia passat a la televisió, va recórrer directament, a parlamentar amb l'inspector que es va oferir a ajudar-la. I aquí estaven ara.
Llavors després d'una hora xerrant i passant una bona estona, en Jaume (que per si no ho recordeu és l'inspector Abad), va marxar al·legant que tenia feina a la central.
Estàvem sols ella i jo. En un principi, tot va seguir com abans, xerrant obertament sobre els nostres problemes i inquietuds més íntimes. Però després la cosa es va anar complicant. Impulsivament, sense raó alguna, la vaig besar. I ella em va correspondre el bes. Després, ella va somriure amb la seva rialla encisadora, va sortir de la casa, igual de com havia vingut:
-Et fa res si quedem demà per sopar? -va preguntar ella.
Jo vaig afirmar encantat.
-Doncs així quedem demà al parc de la Ginesta... Ah, i tranquil, aquest cop sí vindré... -i va tornar a riure
Ai! El seu bell somriure, em va fer esborrar de la memòria tots els mals moments passats, i especialment, el mal de la ferida.


L'endemà vaig haver d'anar a declarar a comissaria. En un principi no estava convençut de tot el que havia passat, havia investigat per mi mateix per tota la casa, però no vaig trobar res important. I es que, naturalment, la policia ja havia pentinat fins a l'últim dels racons de la casa, però sense resultats. A més, jo estava més capficat amb la Violeta que amb res més. Ja que havíem tornat a quedar per sopar aquesta nit.
Però tornant a comissaria, jo no havia trobat res que em semblés important i incriminant. Només vaig trobar un llapis que, creia jo, no tenia cap relació amb el cas, però que no recordava haver-lo vist mai i per tant li vaig mostrar a en Jaume. Remarco la paraula creia, ja que, i així ho he anat descobrint, una cosa és el que hom creu i l'altra la crua i dura realitat. Li vaig ensenyar a l'inspector.
-Potser... -va estar un segons reflexionant sense dir ni piu fins que llavors va reaccionar i contestà-. Això August, doncs, sinó m'equivoco, això és la clau per resoldre aquest assumpte. Si em permets uns minuts ho analitzaré i t'informaré dels resultats.
Vaig esperar. Les busques del rellotge es movien molt a poc a poc i jo, esperava assegut contemplant com les agulles anaven ingerint els segons, un per un. L'estona d'espera, va ser molt avorrida i molt llarga. O així em va semblar a mi. Però després d'aquells llargs vint-i-cinc minuts, l'inspector ja sorgia per una porta de les milers que podia haver en aquella vasta comissaria fins que es dirigí en direcció cap a mi.


-I, així que l'assassí era un lladre, que formava part d'una màfia? -em va preguntar la Violeta havent sopat, després de prendre el meu habitual cafè nocturn.
-Sí, exacte -vaig respondre jo-. L'han identificat fins i tot. Però encara no l'han trobat. Tot i això, hi ha alguna cosa que no em quadra aquí... -vaig murmurar.
Vam caminar fins a casa meva. Vaig obrir amb tota tranquil·litat la porta d'entrada i tots dos vam entrar dins. Vaig obrir el llum.
-I es que crec que aquí hi ha gat amagat... -vaig continuar jo.
-Potser sí, però, no creus que potser estàs exagerant una mica ?-va dir ella.
-No, no pas. Em sembla que hi ha algun mòbil més que un simple robatori...
-No diguis bestieses... Per cert, em permetries anar un moment al bany?
-Sí, sí. És clar. Endavant.
Va entrar-hi. Va estar-hi més o menys cinc minuts. Jo, mentrestant, vaig començar a preparar un cafè. Jo, sóc un gran amant dels cafès. De qualsevol tipus i marca, alguna més que una altra, però tan se val que caputxinos, descafeïnats, amb llet o sol. Qualsevol. I a qualsevol hora, tan se val. Però no ens oblidem al que anàvem. Llavors, la Violeta va sortir del bany.
-August! -va cridar.
Tenia un to més aviat repel·lent. No amb la seva particular dolçor de sempre, i tenia un accent diferent. Em vaig girar. El que vaig veure em fer un bot. La Violeta m'estava apuntant amb una pistola.
-Pobre ignorant. Has caigut, com tots. De veritat, et pensaves que jo estava enamorada de tu? -va dir burleta.
-No.
-Com?
-L'ignorant aquí no sóc jo. Sinó tu -vaig respondre amenaçant.
-Explica't.
-Val més un gest que mil paraules, mai més ben dit. Oi, Jaume?
Llavors, com si de màgia es tractés, van sorgir de qui sap on una pila de policies ben uniformats i amb pistoles, apuntant directament a la Violeta, la qual aquesta m'apuntava a mi. Llavors, de dins d'un armari, va sortir en Jaume Abad, amb el seu particular barret de copa i la seva gavardina. Van emmanillar a la Violeta a l'instant, ja que s'havia quedat bocabadada envers aquella estranya escena.
-Pensaves, realment, que no t'havíem descobert? -va començar l'inspector-. Pensaves, realment que seríem tan il·lusos? Per favor, Evelyn.
La noia va fer un bot de la sorpresa.
-Com saps el meu nom maudit police?! -va exclamar amb fúria, la Vio... no, l'Evelyn., amb un accent francès.
-Ja fa molt temps que et busquem, i ets coneguda a França com la Veuve Noire, l'assassina en sèrie més buscada del país. Havien trobat la teva pista i així, per a que no et descobrissin, vas venir cap aquí i continuar els assassinats aquí, oi? Però aquí no ho has aconseguit. El teu modus operandi era el següent: primer, et feies passar per una ciutadana com qualsevol altra i controlaves molt acuradament els hàbits i els costums de les teves víctimes, totes homes. Després de traçar un pla els seduïes i els feies quedar amb tu en un lloc i una hora. Llavors, esperaves que l'home sortís de casa. Quan ja havia sortit, saquejaves la casa i robaves tot el de valor, i, finalment ho carregaves tot al cotxe i esperaves que l'home tornés. I llavors el mataves. Però aquest cop la jugada no t'ha sortit bé -va fer una pausa per sospirar i continuà-. El que ha passat aquest cop és que, l'home el qual has atacat no ha mort i llavors ha sigut quan has ficat la pota, intentant-lo eliminar. No podies arriscar-te, però necessitaves una coartada creïble, i si l'haguessis matat ahir, això no hauria estat possible, veritat? Escac i mat, doncs.
L'Evelyn va esclatar a la fúria. Es va esbraonar en direcció i a mi i a en Jaume, que estava al meu costat. Però la força de dos agents li va fer parar els peus.
-Com t'atreveixes -vaig dir-li jo furiós a l'Evelyn-, com pots ser capaç, de fer això? Semblaves dolça, i bona... Però veig que les aparences enganyen... Potser m'has enganyat a mi, però no a l’inspector Abad.
La dona no va dir res, només em va mirar. I als seus ulls, només hi vaig veure ràbia i foscor, i no la puresa que els seus ulls blaus m'havien tramés en un principi.


-Digui'm inspector -li vaig preguntar jo uns dies després quan vaig anar a comissaria per prestar declaració del cas-, com va esbrinar, tot allò, de l'Evelyn? No tenia cap pista...
-Sí que en tenia una August. Tenia el llapis. I amb el llapis, hi teníem les empremtes. I si la teva declaració era certa no era gaire probable, que un llapis amb les empremtes de l'Evelyn, que segons tu no havia vingut mai a casa teva, hi estigués. I a més que les empremtes coincidien amb les trobades en altres escenaris del crim, que havia comés la Viuda Negra. No en tenia pas cap de dificultat...
- És un geni, de veritat. Espero que ens tornem a veure... Ah! Moltes gràcies per tot, o com diuen els francesos, merci beaucoup.
En Jaume va riure.
-De rien -contestà amb un somriure burleta-. Fins un altra. Au revoir, August. Espero veure't ben aviat.
I així em vaig acomiadar d'en Jaume Abad, mentre que el sol es perdia en l'horitzó i deixava pas a les estrelles.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Edgar Cotes i Argelich

Edgar Cotes i Argelich

38 Relats

324 Comentaris

50671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
(Balaguer, 25 de juliol del 1997)
Aprenent d'escriptor i traductor, amant del microrelat i enamorat dels genères fantàstics (ciència-ficció, fantasia i terror).

Em podeu seguir al meu bloc

Edgar Cotes

O al meu Twitter:

@Edgar_Cotes