La caiguda d'un imperi

Benvolgut / benvolguda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat pel jurat d’autors i d'autores de l'Associació de Relataires en Català, com a finalista del IX Concurs ARC de Microrelats "Arts" i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

És per això que, en haver quedat seleccionat/ada en la convocatòria, t’agrairíem que, al més aviat possible, ens fessis arribar l’autorització perquè el relat sigui inclòs al recull.

Només cal que ens enviïs per correu electrònic a l'adreça: concursos.arc@gmail.com el text que adjuntem al final d’aquest comentari amb l’assumpte AUTORITZACIÓ PUBLICACIÓ ARTS, tot fent un copiar i enganxar, i complimentant les teves dades personals.

Cordialment,

Comissió Concursos

Jo també em sento identificat... L'any 2022 vaig, de resultes d'un accident de tràfic, caure en coma i veient passava el temps i que no em despertava els meus familiars més propers van decidir crio preservar-me a 190 graus sota zero a fi de que en un futur avançat pogués jo retorna a la vida. Però vet aquí que en despertar, en aquest any del senyor 2292, m'he trobat un país completament diferent. Ni un ombra!, del que era... Però el més trist de tot és que no hi ha ningú que parli català. Tothom s'expressa en la llengua del profeta Mahoma. M'han dit que hi ha un mas al Pirineu on encara hi ha una família supervivent que xerra català a la intimitat. Ara hi vaig! Un poeta deixa d'esser-ho quan no hi té lectors al darrere. Mireu relataires, ara sóc al mas, ni rastre d'aquesta família... un jove guapissim, que es fa dir de nom Mohammed m'adverteix que ja fa més cent anys que va morir l'últim membre d'aquesta família catalana, hi ha una llosa que ho diu. I ara que faig? em suïcido? En Mohammed em passa la seva càlida mà pel clatell i em fa l'ullet tot convidant-me a entrar a casa seva... Vull viure! Edgar, el teu excel·lent relat m'ha empès a comentar-te d'aquesta manera... espero que ho entenguis..., salut! Nil.

Diuen que no hi ha millor saviesa que la humilitat. Recordes la dita de Sòcrates? Efectivament, quan hom es vanta i de la vanitat en fa la seua manera de viure, no pot suportar el fracàs. Ara bé, potser és anar massa lluny deixar-se portar per la temptació estúpida del suïcidi. Fins aquí els comentaris morals.
Pel que fa al teu escrit, em sembla encertat el paral·lelisme entre dues realitats tan separades en el temps, encara que sigui en clau futurista. I també que incloguis la majestuosa Estrella de la Mort en l’àmbit de l’arquitectura. Moltes vegades confonem les obres d’enginyeria com a obres de caràcter tecnològic i ens oblidem de la seua component arquitectònica.
M’ha fet il·lusió l’homenatge a la saga Star Wars. Amb els meus néts no ens en perdem ni una. I sobretot a l’estúpid sistema de ventilació. Genial Luke Skywalker!
Bé, pel que veig has tornat amb moltes ganes als microrelats. Benvingut siguis. Ens anirem llegint.

Mira per on, has inaugurat aquest curs relataire, Edgar!
I sí, ja li pots dir al teu arquitecte estelar que no hi ha sistemes de ventilació estúpids; potser hi ha estúpids que obliden la importància de les petites coses.

Ho poses dificil, es un relat molt macó

Molt bé! Veig que la teva visita a Budapest t'ha inspirat força. Realment un pont impressionant, jo vaig dormir una setmana veient-lo per la finestra de l'hotel.

Poses alt el llistó del fantàstic i l'arquitectura amb la teva irònica visió dels fets que hem anat mamant del nostre imaginari galàctic i m'adono que, ho descobreixo, el pobre arquitecte no em fa cap llàstima.

Endavant les arts!, i més si són fantàstiques.

Ens anirem llegint, segur!

Ferran